“La música m’amansa el neguit”

Gerard Cadevall 12-02-2009

Roger Mas, cantautor

Des de fa uns anys el cantautor català, Roger Mas ha esdevingut un dels principals valors de la nostra nova cançó. La seva permanent cerca de la bellesa l’ha fet arribar allà on es mereix. Calien cançons d’autor en català ara fa 50 anys i segueixen calen bones cançons en català i en aquest sentit el músic de Solsona ens les està aportant disc rere disc. Roger Mas té el privilegi de posseir una de les veus més exquisides del país i una sensibilitat especial per a embellir cançons d’autor des del seu concepte més global: lletra i música. La seva essència juga amb la bellesa natural d’una forma talentosa i els qui la reben acostumen a rendir-se al seu art. La seva darrera obra, “Les Cançons Tel·lúriques” ha suposat un nou pas endavant i ha refermat que ens trobem davant d’un cantautor d'arrel obert al món -perfeccionista i evocador- que cal admirar i reverenciar des de tots els punts de vista, sobretot, perquè ha aconseguit fer popular el folk de casa nostra. En definitiva, un músic que tot país normal hauria sentir-se orgullós de tenir-lo entre els seus.

Què és per tu una cançó?
Una composició que idealment buscaria l’equilibri entre lletra i música. Aquesta recerca la faig com puc, seguint la inspiració o donant-li voltes amb el treball diari. De fet, no tinc una manera de composar exacte. Tant pot anar la lletra abans que la música o a l’inrevés. No obstant això, en tots els casos, abans de fer una cançó tinc un neguit i després una sensació plaent.

Et consideres primer poeta i després músic o viceversa?
Un cantautor sempre serà un mal poeta entre poetes i un músic mediocre entre músics, o si ho volem dir positivament: el cantautor és un gran poeta entre músics i un gran músic entre poetes.

Coneixes quins i on són els teus límits creatius?
Penso que el procés creatiu es basa precisament en jugar constantment amb aquests límits sinó estaríem fent artesania i no pas creació, cosa que també està molt bé. A més a més, l’art és un dels camins que pot ajudar a conèixer-se millor a un mateix.

Com es va gestar ‘Les Cançons Tel·lúriques’?
L’arrel de la primera part del disc fou el Verdaguer Pop, amb el qual la revista Enderrock ens va encarregar musicar textos de Verdaguer. Després, la necessitat de recuperar el mestratge de Luis Paniagua i del meu avi que va donar forma a la segona part del disc. D’aquest treball valoro, entre moltes altres coses, l’habilitat de fer-me meves unes paraules d’altri (Mossèn Cinto Verdaguer) i expressar-les a la meva intensa i profunda manera. Personalment en destaco l’amor a una terra i a una llengua, però un amor no exempt de crítica i ironia. Pel que fa l’elecció de l’obra de Verdaguer ‘El Cel’ la vaig elegir ja que en l’adolescència em va marcar molt la poètica del simbolisme francès de finals del XIX, i en Verdaguer vaig retrobar Baudelaire i també una mica Rimbaud.

Quan mires en perspectiva i des de la distància un disc com ‘Les Cançons Tel·lúriques’ què hi veus i sents?
Al cap del temps comences a veure els errors, però quan me’l miro en la distància és com si fos un fill, sento afecte. Quan acabes un àlbum com aquest inicies tot l’engranatge de la promoció, els concerts i tot plegat t’engoleix en una espiral de feina i no t’hi veus de cap ull. Cal saber què voldràs fer durant aquest temps abans que aquest temps arribi i tirar del full de ruta.

Creus que has arribat a fer un disc perfecte?
Mai de la vida.

Sempre s’ha parlat de la teva connexió ‘galàctica’ amb el Pau Riba i el Jaume Sisa. Què creus t’apropa i què et distancia d’ells?
Em sento identificat amb ells en un cert inconformisme i em distancia d’ells un parell de generacions de músics. El cert és que amb el terme cançó d’autor és una etiqueta amb la qual em sento força còmode.

Els teus assaigs són en solitari o en grup? Per quin motiu?
Assajo sol, en grup, així com amb cada músic per separat. Aquesta em sembla la millor manera de fer-ho. En aquest sentit, la improvisació generalment, quan es fa a l’escenari i no s’és un veritable artista de la improvisació es converteix en un passatemps de l’ego. Quan es fa en privat sol portar a obrir nous camins que després es poden compartir estalviant tota la palla al respectable, cosa que em sembla més còmoda per la majoria de públic. En termes generals, m’agrada que tot estigui mesurat i calculat, i dins d’això deixar alguns espais lliures perquè passin coses. Com deia abans, a improvisar a casa.

Utilitzes formes i colors de la natura en les teves composicions des dels teus inicis. Per què és quelcom recurrent en la teva obra?
Sempre he trobat refugi i conhort en la natura, i el paisatge del Solsonès forma part de la meva identitat. En el fons, és l’enyor de la selva primigènia, un sentiment que fa dos segles que ens trasbalsa. La música m’encisa perquè em permet amansar el neguit.

Com ha condicionat a la teva vida musical el fet de néixer a Solsona?
Tot i que Solsona és plena de músics em manté a una distància prudencial de l’escena musical d’una gran ciutat, amb les seves modes i anars i venirs. Em dóna més espai per anar pensant. Solsona és identitat i el meu avi, Joan Solé, el meu mestre, Luis Paniagua i el folk-rock americà són influència. Segurament, el què vius condiciona el què fas i el què vols comunicar. Per això, vaig intentar a apropar-me a d’altres maneres d’entendre la cançó anant a viure al Raval de Barcelona.

La inspiració es busca o es troba?
De jove es troba a cada cantonada i com més gran et fas més temps passes buscant-la. Alhora, abans treballava més des del cor i ara més del cap, però al capdavall l’ànima és qui ho mou tot. Tanmateix, la perfecció és un ideal i com a tal és inassolible. Però el bon camí ha d’anar sempre cap a un ideal, altrament seria la mort en vida. Com deia Luis Paniagua, vés amb compte amb el què desitges perquè es complirà. Tot és cíclic en aquesta vida i el meu art és particularment el·líptic.

Composes pensant amb els oïdors o penses només en si t’agrada a tu? En aquest sentit, consideres que ets plenament lliure artísticament parlant?
Jo ja no sóc plenament lliure artísticament parlant, des que em vaig dedicar professionalment a aquest ofici sempre he tingut present el públic, altra cosa és que me’n surti o no, però sempre treballo pensant amb la gent que després escoltarà la proposta. En aquest sentit l’ego de l’artista adolescent s’ha vist una mica maltractat.

Què suposa per a tu el fet de rebre premis i lloances en cadascun dels discs que has publicat?
Un estímul per seguir endavant.

Has pogut fer realitat el teu somni a través de la música?
Un dels meus 3 somnis a la vida era fer un disc. Ja està tot dit.

Fins on vols arribar com a músic?
Fins a la fi dels dies.


Test per sentir més i millor a ROGER MAS:

La teva cançó preferida? Són moltes, però per dir-ne una: L’aigle noir de Barbara.

Un disc imprescindible? Liebeslied de Toti Soler.

La teva banda predilecte? The Doors.

Una troballa sonora que hagis fet darrerament? Fernanda Takai.

El teu cantautor/a més admirat/da? Fabrizio de Andrè.

Una peça sonora que t’emocioni? ‘L’amic Pere’, sardana de Joan Roure.

Una cançó que t’alegri? Obiero d’Ayub Ogada.

Un instrument que t’apassioni? La tenora.

Un llibre que t’hagi marcat? ‘El bolet i la gènesi de les cultures’ de Josep M. Fericgla.

Una pel·lícula que no oblidis? Apocalypse Now de Francis F. Coppola.

Un viatge somniat? El Sequoia National Park, a Califòrnia.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!