L’home que va fer madurar el jazz

Aníbal Martínez 16-03-2006

Jorge Rossy

Nascut a Barcelona al 1964, es tracta de la figura més internacional del jazz a Catalunya i un dels referents obligats de la nova onada jazzística a Nova York. Aquest fet l’ha definit com a un veritable pont musical que travessa l’oceà amb connexió directe entre Barcelona i els Estats Units. Projectes com els “Bloomdaddies” i la seva brillant participació al trio de Brad Mehldau l’han situat al pedestal més alt dels músics al nostre país.
La seva experiència discogràfica inclou més de 70 títols farcits de premis a molts països. Ha gravat amb Chick Corea, Don Alias, Danilo Pérez, Mark Johnson, Ben Monder, Joshua Redman, Kevin Hayes, Kurt Rosenwinkel, Reid Anderson, Ethan Iverson, Chris Cheek, Mark Turner, Seamus Blake, Avishai Cohen i Perico Sambeat, entre molts d’altres. Actualment ha tingut la força i la valentia d’entrar a una nova etapa allunyada de la bateria, l’instrument que el va catapultar, per a voler centrar molt més el seu art en el piano, l’instrument que més estima. Una nova pàgina a la seva vida, entre moltes d’exitoses que ha escrit Rossy, que de ben segur servirà per a seguir fent el que en definitiva sempre ha fet: sorprendre’ns de bon grat i donar-nos el millor jazz que un home ens pugui donar, perquè Rossy, amb tot el que ja ha fet, ja s’ha situat molt per sobre de qualsevol instrument que pugui caure a les seves mans.

Durant la teva època d’estudiant a Barcelona, cap als anys 80... Quins records tens d’aquella època?
Era un ambient molt reduït. Tots ens coneixíem. Jo estava a una escola de Vallvidrera que es dedicava a la música clàssica, estudiant percussió. Amb el temps es va obrir un departament de jazz que va esdevenir en l’Aula de Música. De fet... jo estudiava clàssica però el que de veritat m’agradava era el rock melòdic de l’estil dels “The Beatles” o dels “Genesis”... tot bastant “light”, ja que ser més “heavy” em feia por. Recordo que per aquella època el meu germà va començar a tocar el baix i va ser en aquell moment quan vaig començar a sentir parlar del jazz... llavors “Weather Report” va venir a tocar a la plaça de braus “La Monumental” i vaig tenir la sort d’assistir-hi. Va ser increïble. A partir d’aquell moment vaig posar a la venda tots els meus discos de rock... cosa que va ser terrible ja que després els trobes a faltar... però estava convençut de convertir-me en un “jazz snob”. Després d’això l’Aula es va traslladar a Montornès i vaig estar estudiant uns anys més i, ja al 84... el Taller de Músics ens van oferir feina tant al meu germà com a mi. Ens van donar aquesta oportunitat i aquesta va ser la nostra entrada a la vida professional. Vaig començar a donar classes i els “bolos” es van multiplicar gràcies també a les oportunitats que donava el Taller... vaig començar a tocar amb en Lluís Vidal i amb el Perico Sambeat... i amb tots els que van arribar de València.

En aquella època el jazz a Barcelona era molt innocent...
És clar. El món del jazz estava restringit a uns pocs com Tete Montoliu... hi havia hagut el fenòmen del Jamboree... però en aquella època tot anava de mal borràs. Els anys 60 van suposar per a Barcelona una veritable moguda de jazz, amb les limitacions del franquisme, és clar. Després va decaure molt. Fins els 80 que el jazz estava molt pansit. Llavors el que hi havia era molta gana entre el petit cercle de gent interessada pel jazz, amb un desig molt gran de sortir de l’aïllament. En aquest sentit es va entrar en una època molt divertida que va coincidir amb el final del franquisme amb les oportunitats d’obertura que això va suposar.

Ara... tot és molt més comercial? Hem perdut aquella innocència?
Sí? Jo crec que un es posa molt romàntic amb el que és antic. Crec que ha millorat molt la cosa. Abans érem molt pocs els músics que teníem un cert nivell... tenia el seu encant i estava bé... però què vols que et digui... el nivell general era molt més baix i això, per a mi, era una cosa claustrofòbica musicalment, ja que ningú no et sorprenia. Tant va ser així que vaig tocar amb la mateixa gent durant cinc o sis anys seguits... Ara són molts més els músics que toquen bé.

Vas haver de marxar?
Sí, és clar. Vaig marxar l’any 89 amb vint-i-quatre anys perquè veia que des dels vint estava tocant amb la mateixa gent... molt bons músics com Jordi Bonell, Perico Sambeat, amb les composicions del Lluís Vidal ... amb l’Albert Bover que ja tocava... érem pocs els que tallaven el bacallà... però sabent que érem molt limitats com a músics. Ens menjàvem el pastís d’aquí però jo era molt conscient que tenia molt per aprendre i llavors ho vaig tenir clar. Volia marxar als Estats Units i vaig donar el salt. Vaig arribar a Boston i la majoria de músics que vaig conèixer eren cinc o sis anys més joves que jo. Eren els Kurt Rosenwinkel, Chris Cheek... tots aquests que, essent uns músics impressionants no tenien molta experiència professional. Acabaven de sortir de l’escola. Això em va donar l’oportunitat d’oferir-los feina a Barcelona i de poder començar a fer projectes musicals molt bonics. Això per a Barcelona i per als seus músics també va suposar una cosa molt bona. Des del 90 fins al 93 amb el meu germà vam fer molta feina en aquest sentit.

Mirant enrere t’adones de la importància que va tenir tot allò del pont Barcelona-Nova York. Fa l’efecte que el jazz d’aquí és gràcies a tot el que es va fer aleshores, no?
Sí. És veritat. No vull que soni pretensiós però s’ha de ser realista també. Jo ja n’era conscient en el seu moment, ja que Brad Mehldau estava tenint el mateix impacte a Nova York que a Barcelona, i la crítica i les discogràfiques se’n van adonar tres anys més tard, però jo era conscient de tot. Sabia la sort que tenia de poder tocar amb uns músics que eren del millor. Tocàvem al Café Central i al Jamboree perquè ens agradava tocar junts i sabia que aquí serien ben rebuts. Resultava irònic, però... Molta gent el fet que Brad vingués amb mi i amb el meu germà assumia que no podia ser molt bo ja que es donava per fet que els músics de jazz bons eren els americans i que Espanya era el tercer món del jazz... és a dir, que si un americà venia a tocar amb un d’aquí no podia ser gran cosa (riures). Total, que aquests concerts estaven plens a vessar de músics i ni un trist crític ni res de res. Recordo una vegada, al Cafè Central, que em van donar l’oportunitat de programar dues setmanes seguides de jazz. La primera a trio amb Brad Mehldau i Avishai Cohen, la segona amb Kurt Rosenwinkel... va ser impressionant però, quan l’any següent vaig trucar per oferir els “Bloomdaddies” em van respondre amb un comentari com: “Els de l’any passat no ens van portar a l’hort” (riures). Va ser increïble. Li vaig fer escriure els noms dels músics perquè pogués comprovar, d’aquí a no res, a on havien arribat i què era el que havia rebutjat. Però no calia ser molt visionari per adonar-se que, tocant com tocava aquella gent, el seu futur estava musicalment més que assegurat.

Però tot i anècdotes, va ser una època on Barcelona marcava una pauta i jo estic molt orgullós d’haver-hi contribuït i que hagi donat fruits.

Tot això ha marcat una identitat...
Sí. Crec que Espanya està molt més a l’onada del jazz. En part per tota la tirada del flamenc-jazz però també pel contacte tan directe amb Estats Units. I no només pel fet que jo iniciés el pont, sinó pel fet que hi ha hagut una entesa i una continuïtat amb molta sang nova que enforteix les arrels i reafirma el pont.
Vaig marxar a Amèrica amb la idea d’aprendre però també amb la il·lusió de tocar amb els grans. Però quan vaig arribar i vaig sentir el que es coïa vaig canviar d’idea per acabar tocant amb uns músics amb un alt nivell musical i poder així evolucionar i formar-me amb ells per arribar a crear un llenguatge propi, una manera de fer de forma natural. Vaig veure que no em servia de res tocar amb un Herbie Hancock que ja ho tenia tot fet i que poca cosa li podia dir jo. A Boston tocàvem al carrer o a Jam Sessions... Barcelona era una veritable oportunitat en aquest sentit.

Per a mi, veure que tota aquella gent ara són les figures, és un gust. Amb Joshua Redman, amb Marck Turner... de la forma que estaven tocant... em deia a mi mateix que això no ho podia deixar passar desapercebut durant molt de temps, ni allí ni aquí. Era conscient perfectament de tot, i el temps m’ha donat la raó.

I cap a on va tot això?
Interessant. És difícil preveure el futur. El que a mi m’agradaria, i crec que el camí tira per aquest sentit, és cap a una normalització de la música a Espanya. En comparació amb d’altres països europeus la música ha millorat però continua estant en una situació de compromís. La música en directe no està normalitzada encara que hi ha hagut una millora. Però encara ni en les escoles d’ensenyament bàsic hi ha un aprenentatge musical, has d’anar a escoles especialitzades per trobar-lo. No hi ha molt costum de música en directe com es troba a d’altres indrets, tampoc no existeix el costum de sortir per anar a sentir música. Sempre un acaba trobant-se amb les mateixes cares, però tinc la certesa que existeix suficient gent interessada i que li agrada la música. Si a tota la gent que hi ha a les escoles i conservatoris se’ls exposés una mica més la possibilitat del jazz en directe hi hauria realment més públic assistent. Assumint que el jazz és i serà sempre molt minoritari el que a mi m’agradaria veure és que deixés de ser marginal. En aquest sentit hi ha una diferència molt gran.

El 89 vaig marxar perquè l’escena d’aquí se’m va fer petita. Ara crec que és difícil que se li faci petita a ningú. Una altra cosa és que la de Nova York sempre serà molt més gran que la de qualsevol altra ciutat del món, però ara per ara el que es mou a Barcelona és molt i a mi em fa l’efecte que no la puc abraçar tota. Hi ha molta gent que està tocant per arreu i que no sé qui són ni he tingut l’oportunitat de seguir-los, tant joves com gent de fora que contínuament estan venint i donen molta riquesa i molt de color. Podríem parlar de comparar l’escena de Barcelona amb la de Londres o París on hi toca molta gent de tot el món i sembla que no te la puguis acabar mai.

I el públic? També es pot comparar?
A Barcelona, en aquest sentit... em sap greu dir-ho..., em fa l’efecte que s’ha arribat a un moment de saturació a causa de la combinació entre la impressionant oferta cultural existent i la poca cultura que hi ha. Crec que hi ha molta gent que pel que sigui se sent amb poca curiositat per la cultura, que en la seva vida han anat a un concert.

Això és per culpa de l’educació?
Les escoles tenen un paper clau i això és del tot rotund. Però crec que el més important d’una escola és, simplement, la disponibilitat que té la gent per tocar. La música és sobretot un fet social, i el jazz encara més! La toques en grup, la improvises... és una qüestió d’equip i de tocar i de conèixer gent. Per això, per a mi l’escola és el punt on tu et vas a trobar amb d’altres músics de la teva generació que van a tocar amb tu.

I això és molt més important que el que puguis aprendre dels professors. Quan estava a Berklee el que m’ensenyaven els professors estava molt bé... però el veritablement interessant era el que passava des de les sis de la tarda, quan s’acabaven les classes, fins a les dues de la matinada, amb vuit hores seguides de jam session amb els altres alumnes que tenien un gran nivell. Una escola és davant de tot això. Hauria d’estar oberta vint-i-quatre hores al dia tots els dies de l’any. Ha de ser un espai per tocar. I una de les claus del perquè l’escena de Barcelona i d’Espanya ha canviat tant és en gran part gràcies a les escoles.

I els concerts?
També, naturalment. Normalment parlem malament dels promotors però han d’existir i el cert és que a Espanya des dels vuitanta hi ha un circuit de festivals molt potents que permeten poder anar a sentir a Miles Davis diverses vegades o qui sigui, i això és molt important per crear infraestructura musical.
El que seria un somni de molts seria que els músics d’aquí fossin exportables a tot arreu. Això seria molt important i crec que ara comencen a donar-se les condicions perquè això sigui així. Però al mateix temps seria molt bonic tenir una escena viva aquí... però això segur que ho saps millor tu que surts més, no?

Home... jo ara tinc un nen i surto poc, però et puc dir que he notat un canvi. Quan vas a veure un grup, que ara són molt més grups que abans, veig que tenen molta part d’estètica i entitat pròpia però poques solucions musicals, poques ganes de remoure i de fer coses. Avui en dia el circuit de Barcelona és Jamboree i dos llocs més... gairebé tot jam sessions... i s’està convertint en el “tot val”... veus la cartellera del Jamboree i ja no és el que era.... no té tant de tirada com ara fa un temps... però segurament tot això atén a cicles.
Sí... Pot ser... És difícil... Jo ara, amb el xaval, estic molt més tranquil. Aquestes coses em sonen lluny. Jo... si tinc hores per tocar el piano i puc tocar perquè em deixen en pau i s’apunta el xaval... sóc feliç. Ho passem bé i no tinc tampoc cap desig de triomfar. Ja estic fart d’aeroports i viatges en avió. El luxe màxim és poder tocar al teu poble. Si pots guanyar-te la vida tocant al teu poble et serà fàcil ser feliç.

Creus que fa falta un centre de reunió, com en el seu temps ho va ser el Pipa Club?
Sí, és veritat. Ara això no existeix i fa falta un nucli que aglomeri. El Pipa era això. Una pena.

Tornaves a casa amb el nom d’un llibre... o qualsevol cosa... jo vaig aprendre molta més música al Pipa que a l’escola.
Sí. Es parlava molt i es compartia molt... És una pena.

I en què t’estàs movent ara?
La meva vida ara és ensenyar. He fet un gir. Feia anys que el meu objectiu era el piano. El que passa és que he tocat amb Brad Mehldau i pensava que el que feia no entrava en contradicció amb aprendre piano. Però quan vas de gira toques una hora i mitja al dia, i tocava la bateria, i la resta viatjava per tot arreu... i això arriba un moment en què decideixes un canvi. No és que vulgui deixar la bateria, però no vull que es converteixi en un obstacle pel que vull fer veritablement: tocar el piano.

Em guanyo la vida amb les classes, i això em permet poder estar a casa i estar a gust. M’agrada ensenyar i veig i aprenc també molt fent classes. Sempre m’ha agradat ensenyar. Ensenyar ho veig més com compartir una investigació més que una altra cosa. I musicalment estic al grup de Guillermo Klein i Jordi Matas, i ara amb el xaval, amb el Fèlix també, des de fa tres anys, estem tocant cada cap de setmana amb uns amics. Estem començant a fer bolos... els dos junts i amb una cantant. Però quan surt alguna cosa no dic que no.

Toco la bateria però molt puntualment. El futur per a mi és tocar el piano i, en un futur quan pugui, em posaré a escriure.

El piano jazz o piano...
Estic estudiant piano clàssic. M’agrada l’instrument però m’interessa sobretot per l’eina que suposa. És la millor per investigar i per gaudir de la música en els teus propis termes, sense que ningú no s’interposi.

Amb el jazz m’agrada molt. Durant tots aquest anys he aconseguit un sentit melòdic que em flueix de manera natural i crec que davant del piano, a mesura que el vaig coneixent més, també el toco de manera més natural i el gaudeixo molt més. M’agrada tocar jazz encara que estilísticament encara estic molt amb estàndards. L’assignatura pendent és esperar que d’una manera més o menys natural vagi trobant una estètica, un frasseig i una manera de fer que em permeti arribar un dia a poder escriure i trobar-me definitivament.

És important escriure.
Sí. Això m’ho prenc seriosament. Però s’ha de dramatitzar... no ho veig com un drama. D’una banda és important escriure simplement com a teràpia o per madurar i per acceptar-te a tu mateix sense jutjar-te, i de l’altra tinc la sensació que em diu que amb la quantitat de música que m’interessa... per què no dedicar el temps a aprendre i a endinsar-me en la música que m’encanta i arribar a escriure el que sigui? Però jo no sóc compositor, i l’horari que tinc tampoc m’ho permet. He escrit coses però no tinc l’ofici d’aquell que ho fa en qualsevol moment. Sóc un intèrpret que ha compost alguna cosa... per arribar a compondre necessitaria que em deixessin tranquil. I algun dia ho faré perquè tinc el desig de fer-ho. Però no tinc pressa. No tinc res urgent a dir a ningú i, tal com concebo jo ara mateix la composició és: una vegada has aconseguit el teu propi llenguatge composar es converteix en simplement posar les teves idees en ordre. Agafar una idea i dir el que hagis de dir amb aquella idea. Si tens el teu llenguatge madur i estructurat és fàcil posar-te a compondre. No em corre pressa perquè amb el piano cada dia em trobo a mi mateix. I cada dia tinc menys d’aleatori i més de preconcebut. Em vaig trobant i vaig formant el meu criteri. Quan ho vegi clar compondré i ja està. Sense presses.

De tot el que has gravat. Digues un disc.
És molt difícil. Uf... tots... Home... n’hi ha un... és que clar... n’hi ha molts... Un especialment bonic és del 94, que és una de les primeres vegades que Brad, Larry Grenadier i jo vam tocar junts. És la primera gravació.

És el disc “Yam Yam”, de Mark Turner amb the Criss Cross (Criss Cross jazz 1094 CD). Aquest és un disc important que per a mi va ser molt maco. Amb Mark Turner érem amics des del 89 i va ser el seu primer disc. El fet de poder arribar a tocar amb ell va ser molt important per a mi. Mark va haver d’insistir molt perquè jo pogués tocar, ja que la discogràfica el pressionava molt per escollir un bateria més famós. Ell va dir que volia que fos jo. Realment va ser molt maco. El primer tema es diu “Tune Number One”, el primer tema que va escriure Mark Turner.

Per dir un, aquest... però vaja... n’hi ha molts.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!