November Jazz

Octavio Bugni 10-12-2006

Entrevista a Avishai Cohen

Festival Internacional de Jazz de Barcelona 2006

Aquesta edició del Festival Internacional de Jazz de Barcelona que organitza The Project presentava a priori una programació molt sòlida que barrejaven grans noms, mites fins i tot, dels jazz de les darreres tres dècades (algú li sona Hancock, Jarret o Lovano?), talents de la nova generació ja consagradíssims com Avishai Cohen o Brad Melhdau i d’altres personalitats amb carisma i elegància com Bebo Valdes, Cassandra Wilson o Chano Dominguez. Un eclecticisme que va resultar molt exitós tant per la qualitat de la majoria de les propostes com per la gran afluència de públic, en molts casos al límit del sold out.


Dia 11/11
Sessió Doble. D’Avishai a Brad.

Avishai Cohen Trio.

El concert de l’Avishai Cohen Trio va ser una experiència integral, un concert que esta molt per sobre dels quatre o cinc adjectius que pugui escollir a l’atzar en un article com aquest per intentar resumir unes sensacions que estan molt per sobre de la paraula. La força d’aquest trio està en el fet que els músics que l’integren són tots de nivellàs, i tots parlen el mateix llenguatge, un llenguatge directe, honest. Emprant termes de la música clàssica, un trio de cambra, en el que tots els engranatges funcionen a la perfecció.
Al final, tota la sala va posar-se a cantar amb una emotivitat sincera un tema popular sefardí que Cohen recitava a duo amb el seu baix, va ser el punt de màxima emotivitat d’aquest concertàs. L’efecte va ser molt més devastador tenint en compte la puresa i diafanitat amb la que ens havien ofert el temes durant l’hora i mitja anterior. Una diafanitat d’una densitat espiritual i emotiva que comunicaven directament allò pretenien en cada moment i que van aconseguir aquell punt de comunicació amb el públic que va fer que aquest que aquest els va respondre amb una entrega i devoció purs.

Brad Mehldau.
En aquest recital “solo”, gairebé l’únic format en el que no l’havíem sentit mai en aquest festival, Mehldau va saber trobar el punt just de showman i de músic profund, sempre sobri i sempre cercant aquells girs harmònics o tímbrics que mantenien la tensió de l’oient en una Sala 1 de L’Auditori, que no està preparada ni pensada per recitals d’aquest caire tan intimista. Una llàstima perquè, per la quantitat de públic assistent, la nova Sala de Cambra hauria estat un espai molt més recollit i càlid per una experiència tan profunda i honesta.
L’univers sonor de Mehldau t’atrapa a poc a poc et deixa gairebé sedat. El seu virtuosisme és honest, sincer, elegant. De fet, més que virtuosisme és un torrent de recursos tímbrics i expressius, imbrincats en una idea musical que sempre es manté solida, radiant, mai busca més enllà de l’histrionisme. T’esperem l’any que ve, Brad.

14/11
Joe Lovano Nonet.

Lovano presentava Streams of expression, un àlbum que amalgama tota una sèrie d’elements de la història del jazz, des de Bill Evans i John Coltrane, una veu única, un autèntic torrent sonor. Un quasi-mite del jazz como Lovano no pot deixar-se d’admirar per aquella especie d’intangible, de carisma sonor, una mena de fluïdesa creativa. La seva “small-band”, altrament nonet, està formada per uns músics magnífics, estilísticament cohesionats. Lovano parla amb el seu saxo, parla un llenguatge únic alhora que descodificable i profund. Un tipus sincer, que té coses a dir, encara que no siguin sempre originals que t’atrapa per la seva eloqüència honesta. Si a estones agafa dreceres un pel rebuscades o divagants ho compensa amb algun gir, alguna sorpresa que et deixa estorat i que a la vegada donen sentit a aquella aparent divagació. Un altre concert integral.

18/11.
Marc Copland Una de les propostes de “low-key”, o aparentment no tan mediàtica com algunes d’altres d’aquest festival la va protagonitzar Marc Copland, pianista nord-americà, vora la cinquantena al Zac-jazz club, l’antiga Boite. Una sala que esta de puta mare per prendre unes copes o tirar-se uns “bailoteos” pero que per escoltar un concert de jazz d’aquestes característiques no es el lloc ideal. L’afluència de públic va estar molt per sobre de les expectatives que imaginem tenien previst els programadors quan varen escollir aquesta sala per aquest concert, perquè l’aglomeració de gent va fer gairebé impossible una escolta concentrada i atenta, que era el que demanava la proposta de Copland i el seu quartet, el quals, la força expressiva dels quals van sobreposar-se a aquestes peculiars condicions i van persuadir-nos amb un llenguatge avant-garde i una força expressiva arrolladora. Copland és un pianista amb un so ràpidament reconeixible, que aconsegueix gracies a la combinació d’unes harmonies peculiars que combinades amb el seu ús magistral del pedal, creen un so únic. Una proposta fantàstica d’un pianista que esperem repeteixi ben aviat en el cartell d’aquest festival. Això sí, en un entorn mes amable.

Dia 23/11
Herbie Hancock.

Hancock va presentar el passat dijous 23 de novembre de 2006 part del seu nou treball, “Posibilities”. Amb una banda formada pel baixista Nathan East, el bateria Vinnie Colaiuta i el guitarrista i cantant Lionel Loneke, el quartet va deixar anar una descàrrega de jazz i funk que va deixar el públic satisfet i amb la impressió d’haver assistit a un bon concert. A part d’alguns temes del nou àlbum, en el que col·laboren artistes com Sting, Santana i el propi Steve Wonder, Hancock ens va oferir part del seu repertori amb els Head Hunters; descàrregues de funk i presència dels ja familiars Watermelon Man, Maiden Voyage, Speak Like a Child o el Cantaloupe Island. Les altres sorpreses de la nit van ser les versions dels temes I Just Call To Say I Love You, de Steve Wonder, i del When Love Come to Town de la banda irlandesa U2. Temes altament millorats per uns solos que van ser sensacionals. Una altra curiositat del concert van ser les introduccions del propi Hancock a cada un dels temes. Així, va presentar el guitarrista africà Lionel Loneke, deixan-lo interpretar un tema en solitari que va agradar molt al personal i que va ser reconegut amb grans aplaudiments; i, d’altra banda, va recordar els seus temps amb Miles Davis. L’any 1963, any en què s’incorpora a la banda del trompetista americà, apareix un álbum que representa un punt d’inflexió en el món del jazz: Seven Steps To Heaven. Una curiositat. Durant el recordatori a Miles Davis, Hancock donava la pròpia versió del per què tocava sempre d’espatlles al públic: segons el pianista es tractava d’estar constantment mirant i dirigint a la resta dels músics sobre l’escenari. En definitiva, un concert d’alt nivell, com no podia ser d’altra manera si mirem la nòmina dels intèrprets, on els nous temes van passar més aviat desapercebuts i on el jazz-funk va ser l’eix sobre el que va girar l’actuació.

Dia 5/12
Maria Schneider Big Band

El darrer concert del festival coincidia amb una efemèride musical d’aquelles que al públic i sobretot, a les indústries musicals tan els agrada recordar-nos: l’aniversari de la mort de Mozart. No era gens estrany doncs que la proposta que la Maria Schneider Big Band, tingues una citació directa a Mozart en el seu títol. El que si va ser sorprenent va ser que en tot el concert el nom i les citacions a la música de Mozart fossin nul·les. No és que importés en absolut, perquè la proposta real de Schneider va resultar tan embriagadora que ningú havia notat al final del concert l’absència d’homenatge a aquest compositor. Un concert d’hedonisme pur, hedonisme ben entès, evocatiu, autobiogràfic. Tota una aristòcrata del so.



Avishai

Així d’entrada, la presència de Avishai Cohen transmet una barreja de serenitat, serietat i respecte. També sorprèn la bona predisposició del contrabaixista: ens concedeix l’entrevista tot just vint minuts abans del concert que ha de donar a la nova Sala de Cambra de L’Auditori, un entorn fantàstic per un concert de jazz.
A mida que l’entrevista va prenen forma es confirmen les sospites inicials: Avishai es pren uns segons de reflexió abans de contestar cadascuna de les preguntes. Les paraules semblen haver estat consciençosament escollides, la seva entonació clara i precisa, como notes perfectament afinades. Les inflexions de la seva veu son suaus i els seus modals molt correctes. Avishai sembla tenir el temple i la seguretat d’aquell que se sap carismàtic i talentós. Encara que tot just varem disposar d’uns pocs minuts per conversar amb ell, Avishai desperta en l’interlocutor una certa fascinació, probablement perquè s’hi adverteix una certa complexitat humana fora de lo comú: allò que alguns anomena “caràcter”, “espiritualitat” o simplement “personalitat”.
En la seva pàgina Web (www.avishaimusic.com) podem trobar d’altres expressions igual o més interessants per definir aquest músic fora de sèrie: “un dels millors contrabaixistes del mon”; “un visionari del jazz de proporcions globals” o “un dels cent contrabaixistes més influents del segle XX”.


Ja has estat en aquest Festival en d’altres edicions...Com trobes l’escena del jazz a Barcelona?

No puc dir que conegui prou be l’escena de Barcelona, doncs, en general arribo, toco al festival i desprès marxo. Però sí que tinc la sensació que en aquesta ciutat hi ha una escena, saps? Músics joves que toquen be, i quan estic aquí sento que ha gent a qui li interessa la música. A través d’això puc dir que hi ha una escena, encara que no en sé gairebé res al respecte

Quan escrius la teva pròpia música utilitzes molts elements d’arrels sefardís. Ens preguntàvem en quina mesura vas sentir la necessitat de tornar a Israel per establir aquesta recerca...

Estic instal·lat a Israel des de fa alguns anys, desprès d’haver viscut a Nova York durant molt temps. Però la meva cerca està dins meu. Sé moltes coses que tot just ara comencen a emergir en la meva música. Però més enllà d’això, és cert que acompanyo la meva mare quan canta o li faig preguntes al voltant d’alguna d’aquestes músiques. Es una bona font...

Hem llegit que tens una relació especial amb la ciutat de Toledo, per motius similars...

Es perquè és una ciutat amb una història que mira cap a l’est, i hi tinc una espècie de connexió espiritual encara que mai hagi estat per allí. Per això vaig posar-li aquest títol a una de les meves cançons.

Quina percepció tens del públic europeu en relació al públic dels Estats Units, per exemple?

Esta clar que hi ha diferències entre les audiències, perquè la gent es diferent. Però per mi són més les similituds que les diferències entre una u d’altra audiència. Les diferències estan en tot, cada nit que toquem es tan diferent a la nit anterior...Les audiències formen part d’aquest procés. Però en general haig de dir que m’agraden tots els públics.

T’hem vist en viu i ens varen sorprendre els elements escènics que envolten a la música que feu. A vegades es posen a ballar, i semprehi ha un contingut de llenguatge corporal bastant intens. Treballen aquest aspecte d’alguna manera en particular?

Bé, qualsevol cosa pot succeir damunt l’escenari. Intentem mantenir-nos lo més lliures possible per fer allò que sentim i pensem que és apropiat per aquell moment. És una música improvisada, en definitiva, una combinació de material escrit i d’elements sorpresa. Per tant, tan a nivell musical com visual tot es benvingut, molt benvigut.

Si poguessis escollir a qualsevol músic del món, viu o mort, amb qui no hagis tocat, a qui escolliries?

(Avishai es pren uns llargs segons per a contestar)
Vejam...Probablement: Duke Ellington, Miles Davis i...Led Zeppelin (molts riures). Encara que no necessiten un baixista. Ah, i un altre, aquest viu: Stevie Wonder.

Bueno, Stevie Wonder podria arribar a trucar-te per tocar amb ell algun dia...

Mai se sap, mai se sap... Però estic molt content amb els músics amb els que toco ara Gaudeixo molt tocant amb la meva banda i escoltant la música que fan d’altres artistes En aquest sentit, em sento molt satisfet.

Com estableixes el criteri per escollir els músics amb els que toques?

Els músicsamb els que toco han de ser molt bons, i sobretot tenir un sentit del ritme molt desenvolupat. I es clar que harmònicament i melòdicament també han d’esser complets, però per a mi la part rítmica és essencial. Es la forma més essencial d’alerta i d’hipersensibilitat per comunicar-se dins el llenguatge de la música. Per suposat que està relacionat amb el ritme harmònic i amb la melodia. Però tot parteix de lo mateix: d’on està el “beat”, el moviment de les notes, és el mode més intens de comunicació. Els músics han de ser molt sensibles i capaços a nivell rítmic. I també han de ser, per sobretot, bones persones. Gent amb la que es puguin passar moments divertits, generoses, considerades...

I en el cas del trio, com s’estableix aquest víncle?

S’estableix simplement tocant junts, fent el que fas vivint aquesta vida. He tingut la sort de trobar la gent que no solament és bona en allò que fa sinó que també desitja tocar la meva música. I la combinació d’aquestes dues coses funciona, el resultat és sempre exitós. Poc a poc he aconseguit ajuntar als músics que necessito. És el caso del nou pianista del trio, Shai Maestro. Tan sols té dinou anys! És increïble. Va unir-se al grup fa dues setmanes i mitja per la gira, crec que es idoni pel projecte. Realment penso que amb Marc (Giuliana, bateria) i Shai aconseguim muntar quelcom bastant impressionant.

Aleshores augurem trio per llarg temps...?

Sí, això crec. És la meva sensació.

Estàs escrivint material per noves gravacions?

Sí, ja tinc dos gravacions en ment. Probablement ens fiquem a l’estudi durant el setembre de l’any que ve. I el proper mes de març publiquem un disc i un DVD d’una sèrie de concerts en viu en el Blue Note de Nova York.

La teva música té una riquesa colorística molt potent..., existeix alguna relació amb la pintura o amb les arts plàstiques en el teu mode de concebrela?

Interessant...De fet la meva mare és una artista, i va ser durant anys professora d’arts en un institut. Per tant vaig creixer rodejat en un ambient pictoric. Tinc molts dibuixos fets, encara que no gaires pintures. És una part de mí, i encara que no tingui una relació directa a l’hora d’asseure’m a composar, sí que crec que la música en general té molt de colors. Si es aixo el que sents quan escoltes la meva música, està molt bé...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!