"Avancem cap a una reconversió de L'Auditori"

Glòria Soler 05-02-2012

Oriol Pérez Treviño, director general de L'Auditori

-S'ha debatut molt sobre si el millor perfil per L'Auditori era el de gestor econòmic o el de teòric especialista. Potser la millor opció és un gestor cultural, que és aquell que domina la matèria sobre la qual tracta i alhora la sap gestionar. És el cas del nou director de L'Auditori?

Em pregunto què predomina més en molts dels que s'anomenen gestors culturals en aquest país, si la gestió o la cultura. Ho dic perquè moltes vegades gent que s'ha presentat als ulls de l'opinió pública com a gestors culturals quan comences a rascar una mica, la qüestió de la cultura deixa molt a desitjar. Dit això, de mi sí que diria que sóc una persona de cultura i que porto molts anys gestionant. Però m'agradaria més dir que sóc un musicòleg que ha gestionat durant molt temps perquè la veritat és que de vegades em costa molt d'entendre com s'ha posat aquesta etiqueta de gestor cultural. Penso que la matèria de què és feta la cultura, la substància, l'essència, no pot ser gestionada talment com si fossin pilotes o calçotets.

Ha deixat clara la seva intenció de no desvincular-se del projecte del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, tot i el nou càrrec. Què té Torroella que el retingui?

Que el projecte no està acabat. En aquest país se't dóna un càrrec perquè se t'avala una gestió feta en un lloc però alhora et fan plegar d'aquest lloc. Home, mirem primer com va l'altre lloc, no? També, una possibilitat que s'ha de contemplar des de la humilitat és que un projecte petit no necessàriament ha de funcionar en un lloc gran. Per tant es tracta de deixar una finestra oberta, això sí, sotmès totalment a la llei d'incompatibilitats (sense percebre sou, etc). La meva vida personal em permet de fer-ho, ja que sóc una persona que no té vida familiar. No tinc parella ni fills ni lligams d'aquesta mena. Per tant, em puc organitzar. No amb la implicació que tenia fins ara a Torroella, però estem parlant d'un projecte que el porten només tres persones i la meva mitja jornada (perquè recordo que jo abans estava al Centre Robert Gerhard) l'agafarà una altra persona i jo faré la programació, com a assessor.

Què és el que té Torroella? Doncs que és un projecte no acabat i no del tot desenvolupat. No oblidem que a la ciutat s'està construint una sala auditori fet que plantejarà un nou canvi de paradigma de festival. A més, molts festivals tenen després una complicitat, una interrelació amb els grans equipaments i crec que aquí es poden donar moltes coses en sentit tant d'anada com de tornada. En el fons això és un gran aparador. I ha d'estar totalment obert al que són les gran produccions com, per exemple -i dic els de la competència- el Festival de Peralada, que va realitzar una Carmen sota la direcció escènica de Calixto Bieito que després es va fer al Gran Teatre del Liceu. La direcció artística d'un lloc ha de tenir en compte la programació d'un altre, per tant aquí també s'obren moltes possibilitats. Hi ha tot de coses que em fan entendre que he de jugar amb aquesta duplicitat. Em sembla que amb 39 anys puc fer-ho.

Però no és l'únic projecte que deixa. Què passa amb la direcció de la revista 440, que pràcticament acaba de néixer?

Ja no hi tinc cap tipus de vinculació. Aquest sí que és un projecte que he hagut de tancar. La meva figura ja era només de conseller editorial per tal de no despertar susceptibilitats. I ara hi ha una figura de directora que és la Marta Porté. El que sí que faré alguna estona lliure serà escriure algun article, si me l'encarreguen. Però en aquest cas sí que ja no hi ha hagut possibilitat de marge de maniobra.

Què destacaria positivament de la gestió de Joan Oller al capdavant de L'Auditori?

El creixement en nombre de sales. Recordem que aquí s'arriba amb la sala 1 i la sala 3 i s'acaba completant amb la sala 2 i la sala 4.

I negativament?

Prefereixo no dir-la.

En el seu acte de presentació va dir que es faria una auditoria externa dels comptes de L'Auditori. Han trobat forats?

Hi ha un forat. Atribuir-lo únicament a la gestió de Joan Oller em semblaria una mica malvat. Aquí hi ha hagut altres coses. No hem d'oblidar que aquesta casa ha estat desgovernada. Des del moment que es deixa el primer concurs desert fins que no es torna a replantejar tot passen uns mesos i no es prenen una sèrie de decisions. No prendre decisions durant aquest temps juntament amb la dinàmica que ja es portava és en part el que ha produït això.

El forat hi és. En els anys 2009, 2010 i 2011, el Grup Auditori (Consorci de l'Auditori i l'Orquestra, Fundació Privada de l'Auditori i l'Orquestra i Entitat Autònoma de l'OBC) va generar un dèficit de 2,700 milions d'euros. Uns 2,200 milions s'havien eixugat amb reserves, però encara queden 511.000 euros per eixugar. Per transparència i sanitat democràtica ja que és un equipament en el qual hi ha una gran aportació de les administracions públiques i, per tant, de diners de tothom, s'ha de saber quina és la situació econòmica, l'estat de salut que té. I aquestes dades es presentaran, juntament amb els pressupostos, a finals del mes de febrer.

Quines són les primeres sensacions i impressions al capdavant de l'Auditori?

De voràgine. No oblidem que una temporada es programa amb molt de temps. Per tant, bona part del perfil de la temporada 2012-2013 de l'OBC ja estava dissenyada. Però ja hi hem hagut d'incidir, de posar-hi alguna falca per començar a plantejar una mica el que seran les línies programàtiques.

I per una altra banda ha sigut més una sensació d'anar fent una introspecció, d'anar veient tota una sèrie de coses: com estan els departaments, com estan les diferents unitats i per anar veient com les anirem reconvertint, perquè això sí que cal dir-ho: avancem cap a una reconversió de l'Auditori. Per què? Doncs perquè hi ha una disminució molt important d'ingressos públics. Les entrades, abonaments i localitats vàries també han disminuït i evidentment aquests quasi 600 concerts que es feien cada any s'hauran de replantejar en base a un altre objectiu i un altre projecte que serà el que marcarà la pauta durant aquests propers quatre anys.

I quins són aquests projectes de renovació?

Bàsicament n'hi ha un. L'Auditori neix d'una manera molt truculenta ja que parteix d'una campanya per part de l'INAEM per realitzar o construir auditoris de la qual Barcelona primer no se'n assabenta. Després s'acaba construint L'Auditori però immediatament ja es diu ben clar que això ha de ser la casa de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Bé, jo crec que això no s'ha fet ni s'està fent bé. I no ho dic jo. Només cal acostar-se a qualsevol ciutadà i dir-li "Em pot dir, si us plau, on és la seu de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya?". En un tant per cent, perquè ho hem fet, no se sap que és L'Auditori. Per tant, aquesta idea de que L'Auditori és la seu de l'OBC és una cosa que no s'ha tingut en compte. Què ha passat? Doncs que s'ha avançat cap a una imatge de que L'Auditori era una mena d'alberg d'entitats musicals on tothom hi tenia cabuda. Era la casa d'acollida de tots i això ha anat diluint la programació de l'OBC. Sí, estan aquí, però és una més de les disset programacions que tenim contemplades.

Si L'Auditori és públic, no ha de ser la casa de tots?

Aquí hi ha una confusió entre populisme i públic. També va ser públic en el seu moment l'estadi Lluís Companys i només hi jugava l'Espanyol de futbol. No hi anava a jugar tothom. A ningú se li acut portar teatre amateur al Teatre Nacional de Catalunya. Doncs bé, aquí en aquest moment, això està succeint. Hi ha programacions que són molt amateurs. I és que aquí no s'ha entès del tot bé. Per a mi, la qüestió pública significa que darrera hi ha una missió, un servei i una funció. Seria com dir que com que són públics els hospitals tots tenim dret a anar-hi encara que no estiguem malalts i exigir que ens atenguin. Jo crec que veritablement aquí hi ha una prestació que s'ha de realitzar i ha de venir definida per quin és el marc i el plantejament. I no pensar tant en un receptor sinó més aviat en un creador. En el fons això ve a ser un centre de producció.

I l'OBC?

I l'OBC ha de ser el pal de paller. Ha de realitzar tota una missió i penso que s'ha d'entendre L'Auditori com la seu, com la Filharmonia d'aquesta orquestra i també la de la Banda Municipal de Barcelona que és una formació instrumental d'unes altres característiques però que està realitzant molt bé la seva tasca. De ser una formació en estat letàrgic, gairebé de coma quan estaven a les Cotxeres de Sants han passat a poder fer programa amb els Spanish Brass Luur Metalls, un dels millors quintets de metall del món. Això crea unes perspectives. Hi ha un director amb implicació, es toca patrimoni musical català, es fan estrenes, hi ha resposta de públic fins al punt de que s'ha de passar de la sala 2 a la sala 1... Per tant, s'està fent molt bé l'encàrrec.

Fins ara han passat quatre directors titulars des que l'OBC està a L'Auditori. Alguns han generat un ampli rebuig i altres com Oue una aprovació unànime fins al punt de generar malestar amb la direcció en el moment que aquesta el va substituir. S'ha de tenir en compte la voluntat dels músics o el que és millor per l'OBC és l'estabilitat, mantenir una plantilla i un director titular sine die?

És una pregunta interessant. Està claríssim que hi ha d'haver aquest punt d'implicació en el projecte, entre el director i els músics, però aquesta és una possibilitat. L'altra possibilitat és que no hi hagi tanta implicació però que hi hagin resultats. Jo, més que de la qüestió de que hi hagi bona relació, bon feeling entre director i músics, crec que hem d'anar a parar als resultats. I per començar hi ha d'haver estabilitat. Per exemple, en un equip de futbol, pot haver-hi un projecte en el qual es contempla la possibilitat de canviar l'entrenador però en què l'encàrrec continua sent el mateix. És a dir, que si un equip es planteja com a objectiu mantenir-se a la categoria, l'encàrrec es manté encara que canviï l'entrenador.

Això com es trasllada?

Primer de tot, hem de saber quin encàrrec fem tant al director com a l'orquestra. Aquesta orquestra forma part d'un sistema cultural a nivell del nostre país? Ha d'anar a tocar a Picamoixons, a Vic, a Manresa, a Girona, a Terrassa, o ha d'anar a Marsella i fer gires a Zagreb a Leipzig i a Bonn? Això és el primer, saber quina és la dimensió que volem per aquesta orquestra, si ha de ser en clau nacional i què implica això.

En segon lloc, hem de saber com donem estabilitat a l'orquestra. I no em refereixo només a qui hi ha al davant sinó que moltes vegades l'estabilitat la donen els projectes inherents que sorgeixen dintre de la formació. Quants grups de cambra tenim a dins d'aquesta orquestra? No en tenim ni un. Les millors orquestres amb aquesta estabilitat tenen els seus músics implicats en projectes de cambra que no necessàriament han d'estar inscrits a la institució però que tenen molt raó de ser perquè moltes vegades el que dóna més prestació d'un músic dins l'orquestra és la seva experiència cambrística. Bé, aquí puc dir que fins i tot formacions que el més lògic seria que se'ls deixés assajar, no se'ls ha deixat entrar a L'Auditori perquè un dels músics de la formació no era de la casa. Clar, això és el que no crea estabilitat.

I en tercer lloc hi ha el tema de l'especialització. Jo encara em pregunto en què és especialista l'OBC. Segurament tothom diria que en el postromanticisme. Sí, però venim de les èpoques del Franz-Paul Decker! És una cosa que s'ha de definir.

En definitiva, hi ha molts fronts oberts: la qüestió de l'orquestra nacional, la qüestió de l'estabilitat, prestigiar l'excel·lència dins del propi col·lectiu de músics, les formacions de cambra... Tot això és el que ens ha de portar a definir quin és l'encàrrec que fem al director. I hem de tenir tot això clar abans de dir si hi ha d'haver més o menys bona relació entre el músic i el director.

Perquè l'OBC ha actuat com una orquestra provinciana, tot i el seu nom de nacional?

Totalment. Fins ara sí. Em deia fa poc un músic que feia més de quatre anys que no sortien. El que crea motivació és el fet que l'orquestra surti de L'Auditori i també la implicació de grans solistes i grans directors. Hem estat temps que aquí no han vingut ni grans solistes ni grans directors. I el que acaba donant prestació a una orquestra són les col·laboracions que acostuma a fer.

No dic que no hagi d'anar a Vic, Reus, Manresa... però segurament la missió és tota una altra. Quan parlàvem d'aquest sistema públic català, doncs d'acord, hem d'anar a fer territori, no ho nego, però després, l'Orquestra del Vallès quin paper ha de fer? No diuen que és una orquestra de territori? Com ho endrecem? Per tant, crec que és bo definir primer la pròpia personalitat de l'orquestra i després un cop definida ja ens plantejarem com ha de ser aquest abast nacional. Possiblement l'abast nacional no el podrem fer sempre amb el col·lectiu de 80 músics, però potser podem fer una orquestra clàssica de 40 músics, que es pot traslladar més fàcilment. Són tot de reflexions que cal fer.

Aleshores, se l'hauria de tenir en compte, per exemple, en esdeveniments com la gran exposició de Miró a la Tate Modern de Londres del passat estiu?

Sí, seria el més normal. De fet, el senyor Joan Miró va fer uns esbossos pel ballet de Robert Gerhard. I el senyor Mestres Quadreny té composicions basades sota l'impacte de Joan Miró. Aquest seria el paper d'ambaixador cultural. És el que fa l'Orchestre du Capitole de Toulouse o l'Orchestre de Lyon. Ens ho creiem, o no ens ho creiem.

Si un dels fets importants que pot donar prestació a l'orquestra és que vinguin directors de prestigi, com es farà en temps de retallades?

Jo crec que cal plantejar l'arribada de directors de prestigi en funció del feedback i el creixement que li pot produir al col·lectiu de l'orquestra. Pot venir un gran director i que simplement faci el mateix programa que està fent a tot arreu com a director convidat i aquí no passa res. Ara bé, jo penso que és important i interessant que aquí vinguin directors que ajudin a transitar aquella feina que ha de fer el mateix director titular. I aquí hi ha una feina d'arremangar-se i aquesta és la feina que té en encàrrec el Pablo González que jo crec que a dia d'avui encara no ha començat a realitzar.

Què vol dir arremangar-se? Hi ha dos models. Un el podria representar Tugan Sokhiev, director de l'Orchestre National du Capitole de Toulouse. L'han convidat a la Filharmònica de Berlín, a la de Viena, acaba de ser nomenat director de la Symphony Orchestra de Berlín... en definitiva, carrera internacional. És un senyor que ningú li nega ni el prestigi ni l'excel·lència, però a dins del col·lectiu de l'orquestra de Toulouse on s'havien de tocar coses, ell no ha tocat res. Un altre model és el que representa el senyor Josep Pons a l'Orquestra Nacional d'Espanya, en el qual s'ha arremangat, ha creat una sèrie de dinàmiques, fins al punt d'arribar inclús a l'enfrontament, i ha fet neteja. Ens agradarà més o ens agradarà menys, però ningú pot negar que l'ONE no té res a veure amb la que era abans de l'arribada del senyor Josep Pons. Si ara fa fins i tot discos per la Deutsche Grammophon amb la Patricia Petibon! Alguna cosa ha canviat i s'ha transformat. Bé, jo crec que en aquest moment, l'encàrrec que té el Pablo González no només el té ell mateix sinó que és la tasca que ha d'encomanar a aquells directors que ell, com a director artístic, vulgui convidar per ajudar-lo a desenvolupar aquest encàrrec. Per tant, a l'hora de portar directors, ens hem de preguntar què aportarà en aquest col·lectiu aquest director.

En aquest aspecte, m'agradaria destacar el treball excel·lent que va realitzar aquí el Giovanni Antonini. És cert que va venir a fer una producció amb uns resultats que no van ser els més satisfactoris. I fins i tot té un punt final i és que Antonini ha desestimat continuar col·laborant amb l'OBC. No vol tornar. Però, de què ha servit, això? Doncs ha servit a la gerència i a la direcció per adonar-nos que hi ha unes dinàmiques a dins de l'orquestra que reflecteixen una problemàtica molt complexa. Va venir un director a treballar qüestions d'estil i ens va acabar fent un retrat. Doncs això és el que aporta. Com pot ser que a Luxemburg tenint la mateixa concertino sonés tant diferent? Ja sé que l'OBC no és l'Orquestra de Cambra de Basilea, però segur que a cap músic d'aquella orquestra se li acudirà, com va passar aquí, de dir-li "jo per què ho de fer així si tota la vida ho he fet d'una altra manera?". Això és no entendre absolutament res.

Per tant, l'orquestra no està al nivell que li tocaria estar?

Jo crec que els mateixos músics ja ho saben. Ara bé, no vol dir que dintre d'aquesta orquestra no hi hagin coses fascinants. Quan jo vaig a veure la Filharmònica de Berlin i em trobo que allà hi ha un senyor que es diu Riquelme i que havia tocat a l'OBC t'adones del talent que tenim. I talent n'hi ha.

I el públic, està a l'alçada de la seva orquestra?

No. Hi ha diverses manifestacions que em plantegen molts interrogants com el baix nivell d'exigència del públic o la facilitat amb què queden enlluernats per l'efectisme. Quan veig que s'aplaudeix tant a determinats directors o intèrprets, quedo al·lucinat. Perquè això que passi a Picamoixons o Manresa sí, però en una sala com aquesta... Crec que el que succeeix és que el públic és resultat d'unes dinàmiques, i a aquest públic li manquen moltes referències. No dic que no hi entengui, però de vegades ha vingut bastant orfe de conèixer altres coses que no siguin pròpiament aquesta orquestra.

Quan l'orquestra tenia la seva seu al Palau de la Música, dins del mateix cicle de l'OBC actuaven orquestres de fora. Ara, per veure orquestres internacionals s'ha d'anar a Ibercamera o a Palau 100.

Aquesta és una qüestió que com a director de L'Auditori tinc molt clar que s'ha de realitzar. Han de tenir-hi presència i no només a través d'intercanvis, com els que pugui fer l'OBC amb l'Orquestra Castilla y León o amb la mateixa JONC. Ho farem. No la 2012-2013 perquè evidentment m'he trobat la temporada molt planificada, però s'ha de realitzar, s'han de buscar, fa falta. La gent ha d'escoltar més orquestres.

Però el públic no té només un problema d'exigència sinó de falta de respecte. No es té consciència que no es pot tossir enmig d'una peça o que els canvis entre moviments no són per esgargamellar-se. Què es pot fer des de L'Auditori en aquest sentit?

Doncs en primer lloc ser conscients que és el mateix cas d'una persona que va a un museu i sap que no pot tocar amb els dits les obres. Hi ha moltes coses que ja haurien d'estar estabilitzades. I avancem cap a pitjor. Possiblement ho haurem de resoldre d'alguna manera però encara no sé com. Com educar? Són coses tan bàsiques que... ja m'ho trobaré.

Aquesta temporada s'han començat a retransmetre en streaming alguns dels concerts de l'OBC. Aquesta obertura a les noves tecnologies respon a una moda o té un objectiu?

Té un objectiu i és que aquesta orquestra i aquest auditori costen molts diners a l'erari públic, i evidentment l'impacte econòmic no és el mateix davant de 1800 persones que retransmetent-ho després en algun tipus de canal. Aquest any hi haurà tres projectes que es faran amb medici.tv però evidentment el que volem és desenvolupar el nostre propi sistema digital amb la pròpia web de l'Auditori per tal de poder arribar a crear un canal. Però això, piano, piano.

La missió pública de L'Auditori implica que aquest ha d'acollir tota la música contemporània que s'està fent actualment sigui quina sigui la seva qualitat?

És una pregunta interessant, també aquesta. Quan parlem de missió pública ens estem referint a que hi ha una voluntat, o hi ha d'haver una voluntat d'oferir un servei a la ciutadania. La ciutadania, a L'Auditori, ha de trobar tots els continguts que sense aquest equipament no tindria mai. Ara bé, també hi ha un punt que va implícit a la missió pública que és prescriure l'excel·lència. I això s'ha perdut molt. Quan diem que L'Auditori és una institució amb una missió musical pública vol dir que ha de realitzar una tasca cultural, és a dir, generar valors, defensar el patrimoni. No únicament l'entreteniment, l'oci i la diversió, que és aquest tipus de cultura més descafeïnat. I això es fa prescrivint l'excel·lència, que és allò que surt de la constància, de la cultura de l'esforç, de la tenacitat i de la disciplina. I avui en dia només cal tenir una mica de criteri per distingir, en el cas de la creació contemporània, el que és veritablement fruit d'una recerca, d'una investigació i d'una laboriositat i el que no. A ningú se li acudiria posar al Museu Nacional d'Art de Catalunya una exposició de macramé que jo sàpiga, no? Per tant, que sigui una institució pública ha d'obeir també al punt que tingui quelcom a dir a la ciutadania.

Quin és el projecte artístic en el terreny de la música contemporània?

És una molt bona pregunta. El de l'OBC el desconec. El projecte de L'Auditori és crear un aparador del què és l'escena musical contemporània. No només els de sempre, sinó també explorar altres vies o altres maneres de pensar el fet musical com pot ser, per exemple, la música i el cinema on hi ha també creadors. I no només entendre la música contemporània en un aspecte ampli, sinó que també tingui una interrelació amb l'escena internacional. Si jo, per exemple, poso música del Benet Casablancas doncs només és música del Benet Casablancas. Però si jo això ho faig dialogar amb música del seu mestre Friedrich Cerha, moltes vegades la gent ho entendrà molt més. Si jo poso aquí música del Carles Casas que és un minimalista i al costat poso música del Philip Glass la gent ho començarà a agafar. Per tant, penso que el que cal donar són eines que ajudin cap a la comprensió de la mateixa música contemporània, entendre en quin marge i en quin espai de tota aquesta gran constel·lació estètica que és la música contemporània se situen els nostres compositors. En dic d'altres: puc agafar el Ramon Humet i fer-lo dialogar amb el Jonathan Harvey o amb el Hosokawa. O puc agafar el Mestres Quadreny i relacionar-lo amb el John Cage. Aquest és el projecte que volem realitzar.

Per tant no es tracta de donar-li al públic només el que li agrada sinó el que pot descobrir i que també li pot agradar.

És aquesta tasca que dèiem una mica educativa. Entenc que se li han de donar eines. A la gent si tu li poses una música contemporània i queda en el buit, com per complementar, i després li poses una Tercera de Brahms, no sé quin sentit té. S'han de crear sobretot eixos de discurs per tal que es vagi comprenent.

Fins ara L'Auditori acollia diversos festivals, com el de Músiques del Món que aquest any ja ha quedat diluït en la Temporada Moderna. Teníem un excés de festivals?

Tenim una "festivalitis" i una "programitis" que no porten enlloc. Estem en una situació de que això s'enfonsa. No em vull posar dramàtic però la situació és aquesta. Però no s'enfonsa L'Auditori, s'enfonsa el país. I davant de que s'enfonsa el país el més normal és marcar què és prioritari. I jo crec que primer de tot és l'orquestra, ja que és la seva seu. Hem de tendir a una programació on hi hagi un eix central, el de l'orquestra, que sigui com un tronc. I d'aquest tronc pengen unes altres branques que tenen a veure amb cultures musicals: jazz, músiques del món, música contemporània, música antiga, música de cambra, recitals, música electrònica, música experimental... i tot això crea un arbre, però ens cal trobar-ho.  Hi ha d'haver un discurs, allò que el conseller Mascarell en diu un relat, és a dir, explicar que això no és només un lloc on es fa música en estat abstracte, una música fora de l'espai i el temps, sinó que la música es pot implicar, pot tractar la relació amb la natura, es pot relacionar amb les arts, tractar temes històrics com Joana d'Arc, tractar el tema de les nacions...

El paper de director general no implica només les qüestions musicals i de programació. Està al cas dels últims conflictes laborals que han afectat els serveis d'acomodació i de restauració?

En primer lloc he de dir que la figura de director general que obvia la presència d'un potent director de continguts, difícilment la trobaríem en cap altre operador cultural del nostre país. Normalment acostuma a haver-hi un director artístic que marca les pautes i directrius dels continguts i després hi ha una qüestió d'àmbit més gerencial. A L'Auditori hi havia un director general que no era el director artístic ja que a cada programació i/o festival la delegava a un director artístic diferent i la qüestió de gerent quedava mes diluïda en haver-hi també un Administrador General. La situació que heretem es conseqüència d'aquest organigrama i explica com ha anat tot una mica. Ara estem en un punt d'endreça. I el que puc avançar és que nomenaré el Josep Maria Amorós, actual administrador del MNAC com a nou Director de serveis de l'Auditori. S'incorporarà l'1 de febrer i serà la meva mà dreta. Funcionarà igual que al TNC, on hi ha un director que és el Sergi Belbel que posa els continguts i hi ha una branca gerent que s'encarrega de la resta. Anem cap a aquest model. Penso de vegades que a L'Auditori es va actuar com si això fos una gran empresa, amb un súper director general i han acabat passant coses, vistos els resultats a nivell artístic i gestor, que poden i han de millorar-se molt si no volem que el vaixell s'enfonsi i acabi desapareixent. Tot això s'ha d'estudiar molt bé perquè, per una banda estem externalitzant i per una altra resulta que nosaltres tenim aquí una gran bossa de personal a la qual costa de veure, a primer cop d'ull, la seva productivitat. La situació és aquesta, i si tot això ho podem reconvertir i racionalitzar, encara que vinguin retallades, tindrem marge de maniobra. Estem en un moment totalment de replanteig i redefinició de L'Auditori.

Justament una altra cosa que no s'ha explotat és la relació amb el TNC, de qui ara parlava.

Això és claríssim. Són els veïns i no s'han dit mai res. Cal entendre que L'Auditori ha de tenir una interrelació amb la resta d'operadors: TNC, MNAC, Museu d'Història de Catalunya. I en aquest sentit també hem començat a actuar. L'any vinent tenim poc marge de maniobra però sí que podem dir que en paral·lel que es realitzarà al TNC Le Cid de Corneille, nosaltres farem un petit cicle vinculat a les músiques del temps de Corneille. Per tant, el ciutadà o consumidor cultural que vulgui anar al teatre a veure una obra d'aquest autor, després podrà venir a L'Auditori a escoltar les músiques dels compositors que n'eren coetanis. Això és un primer ajustament. L'any que ve seran tot intencions. De cara a més endavant, per què no crear un discurs? És a dir, si ells realitzen un Shakespeare, com jo no puc fer un cicle "Shakespeare i la música"? En tota una sèrie de coses ha d'haver-hi una interrelació. Crec que és una cosa prioritària. No només amb els operadors, sinó que ara tenim també un projecte iniciat amb la Fundació Alícia per relacionar la gastronomia i la música.

L'edifici pren la referència de la Cité de la Musique de París. Trobem museu, escola superior i auditori compartint un mateix espai, però fins ara la sensació que hi havia és que cadascú anava per la seva banda.

Totalment. Això canviarà. Anem cap a una clara interconectivitat i interdepartamentalitat. En el cas del museu està clar que ha de formar part d'una cosa ben gran. Jo al·lucinava quan estava portant el Centre Robert Gerhard i no em podia relacionar amb el museu, quan tots dos estem fent patrimoni. I també hi ha el tema de l'ESMuC. Compartim edifici però és com si no. Cal anar cap a un plantejament de projecte únic i de crear veritablement una ciutat de la música que ara per ara està per fer. Com deia abans, es van fer sales, sí, i prou.

També el complex de L'Auditori sembla que encara estigui aïllat de la resta de Barcelona. Quan acaba un concert, el públic normalment se'n va al centre a continuar la vetllada.

Això té més a veure amb l'urbanisme, però són coses a explorar. Igual cal avançar cap a una cosa imaginativa en el servei de restauració que es dóna. Cal veure-ho tot. Això ha estat com un búnquer. I cal obrir-se en tots els aspectes i donar-li més vida.

Li agrada l'edifici de Rafael Moneo?

Personalment no. Però és el que hi ha. És un concepte d'edifici on s'havien previst coses que no funcionen com, per exemple, la rampa que l'arquitecte imaginava que utilitzarien els cotxes per aparcar a davant de la porta. Però no és una aversió cap al Rafael Moneo, ja que d'ell és també el Kursaal de San Sebastián i és un edifici que m'encanta, n'estic enamorat. En qualsevol cas, jo com a director general el que he de fer és treure-li partit.

De la mateixa manera que no hi havia gaire relació amb les altres institucions, fins ara tampoc s'ha donat gaire rellevància a l'edifici que ocupa L'Auditori, ni s'ha potenciat la relació entre continent i contingut. Hi ha prevista alguna cosa?

Possiblement pugui ser un dels vectors, com vincular música i arquitectura. I també pensar què és el que cal fer amb aquest edifici per harmonitzar-lo i fer-lo més musical. A mi em sembla molt excessiu, per això dic que no m'agrada. Ara, possiblement se li hagi de donar la volta. Tal com està realitzat i tal com jo m'ho he trobat, és un edifici que a mi no em fa dringar.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!