"Avorreixo les cançons fàcilment"

Gemma Solés 28-08-2008

Jaume Pla, de Mazoni

Primer va ser el 7 Songs fo a Sleepless night, després Esgarrapada, i fa poc més d'un any, Si els dits fossin xilòfons. Podríem dir, per l'evolució que veiem en la teva obra, que Mazoni és paral·lel a un projecte vital que va sofrint canvis imprevistos i va temptejant diferents vertents de la vida, creant cada dia una nova manera de viure i sentir?

Totalment. De moment he fet aquests tres discos i anteriorment un altre que em vaig autoeditar “Dias Soleados”. 4 Discos, tres idiomes. Ja es veu, que no tinc res planejat, visc al dia. I més que decidir el que faré ho veig com que d’alguna manera em ve imposat d’una manera inconscient. No es que jo digui: mmm. Vale ara toca fer cançons en català sinó que són altres factors més personals que fan que un dia et trobis escrivint en català.

Jaume o Mazoni? Hi ha algun tipus de frontera entre la persona i l'artista?

Precisament una de les raons perquè no poso el meu nom a la portada es per separar les dos coses. En el meu cas hi ha més d’una frontera entre jo i mazoni. A més no m’agrada pensar en la música que jo faig en els termes de Jaume Pla y su banda perquè si bé es cert que jo comando el grup, la música que fem es col·lectiva. El curiós, es que algunes persones que em coneixen de fa poc em diuen mazoni o sigui que puc mig intuir el que pot arribar a passar-li a algú molt més famós que jo i que li costi saber qui és realment.

Les teves lletres estan plegades de metàfores i inspiracions no confessades. La quotidianitat sembla ser la teva màxima font d'inspiració, però alhora la superficialitat no hi té cabuda. Hi ha alguna cosa de la que no t'atreveixis a parlar a les teves cançons per massa banal o massa profunda? I per algun altre motiu?

No hi ha coses sobre les quals no pugui escriure però hi ha moltes coses sobre les que no he escrit. Molt poques vegades t’assentes a una cadira i dius ara escriuré una cançó de protesta social…per mi les cançons ja fa dies que em volten pel cap quan les escric i sempre tenen a veure amb idees que he tingut durant els últims mesos. No pots deslligar-te del moment en el que vius. Per exemple a Esgarrapada es veu perfectament el merder que hi havia al darrera de tot. El que es profund o banal es tan subjectiu que no m’atreveixo a posar les coses a un cantó o a un altre.

Quan Mazoni gesta una idea musical necessita dedicar-se plena i absolutament a aquesta tasca? Explica'ns què significa per tu composar.

Aquests últims anys he seguit el mateix cicle. Normalment estic bastant temps sense composar res, posem, set o vuit mesos i després faig totes les cançons de cop, però com he dit abans, moltes llavors d’aquestes cançons son pensaments que he tingut en aquest període de temps pre-composar. Per exemple se’m pot acudir llampec pec pec quatre o cinc mesos abans de fer-la i la vaig guardant dins el meu cap. Crec que aquest període m’ajuda a destriar idees per conservar les mes bones i després és qüestió de treballar.

Com et vas sentir quan vas pujar per primera vegada a un escenari? Hi veus gaires diferències amb el que sents ara quan hi puges?

Estava molt nerviós tota la setmana abans! Tenia 14 anys i vam fer un bolo a duo amb en Toni Molina que al cap de setze anys encara toca amb mi. Durant aquests anys hi ha hagut moments on quedava molt lluny l’esperit d’aquest primer bolo, vas fent passets endavant, incorporant preocupacions noves i al final t’adones que no saps el que fas ni perquè ho fas. Es després que t’atures i dius: Un moment. Jo tocava música per això i per això… i és així com en els últims tres anys he pogut sentir-me moltes vegades com aquell primer dia, amb nervis I il·lusió.

I parlant d'escenaris, Mazoni gaudeix d'un currículum impressionant. L'Auditori, el Palau de la Música, recentment el teatre Grec, les millors sales de concerts de Barcelona i altres punts de la geografia catalana... La llarga llista també passa per escenaris d'Estats Units, on vau fer una petita gira a principis d'any. Sabem que ningú comença tocant d'aquesta manera. Suposo que els primers anys et vas fer un tip de fer viatges en cotxe i tocar de franc només per donar-te a conèixer. Com i quan va començar l'allau d'entrevistes, concerts, promocions...? Què hi ha tingut a veure la discogràfica Bankrobber?

De fet, per un músic pot ser molt frustrant veure que portes deu anys tocant i que estàs al mateix lloc del primer dia. No hi ha gent als concerts i no cobres. Això et va erosionant i al final perds la il·lusió. Quan vaig fer esgarrapada em pensava sincerament que seria l’últim disc que faria, el feia més perquè m’havia de treure les cançons de sobre per mirar el futur d’una altra manera. No m’esperava que precisament aquest disc fos el que em donaria una carrera per començar.
Bankrobber hi ha tingut molt a veure i sobretot el moment en el que va sortir el disc. Guillamino i Sanjosex em van precedir i part de l’èxit d’Esgarrapada es deu això perquè la gent abans de sentir res ja era receptiva a escoltar el nou disc que editaria Bankrobber.

Quantes cançons del teu repertori has avorrit abans de que la gent se'n pogués aprendre la lletra?

L’avorriment és un tema molt important per a mi. Es a dir, la motivació es vital en tot el que faig. I ho dic perquè la perdo molt fàcilment. Ara acabo les cançons a l’estudi, fins i tot algun cop massa a sobre del temps però això em permet tenir ganes de tocar-les quan arriba la gira. Amb altres grups que havia tingut havíem gravat cançons per un disc que tenien dos anys d’antiguitat i després no les volíem tocar a la presentació del disc. Tot i això amb un any les puc avorrir fàcilment però hi ha dos categories: les que avorreixes per sempre i les que un cop les deixes descansar les pots recuperar al cap d’un temps.

Si, sé que et deuen haver preguntat un centenar de vegades tirant curt, quines són les teves influències musicals. Sabem perfectament que Bob Dylan és un dels teus més estimats músics. S'hi sumen els Beatles, Paul Weller, Rolling Stones... Però a part de grups de pop i de rock, també t'hem vist cantar versions de soul i d'altres estils. La música americana sobretot és la que està més present a la teva discografia particular? Juguem al joc de completar la llista, vinga!

Els 60 són el meu pilar musical: Beatles, Beach Boys, Rolling Stones, Bob Dylan, The Kinks…no crec que hi pugui haver una any en la industria musical com el 1966, la comercialitat i la qualitat donades de la mà. Després he escoltat de tot: Miles Davis, John Coltrane, Camaron, Kraftwerk…Dels 80 trio Pixies, dels 90 Nirvana , Radiohead i Beck i d’ara em quedo amb Fionna Apple i Battles per exemple

Tu creus que t'estàs convertint en un referent per nous grups o cantautors catalans?

No em preocupen aquestes coses. Ser un referent no depèn de la música que facis sinó de si la teva música es coneguda o no. Es difícil ser un referent amb una maqueta de 500 copies però podries estar fent millor música que algú que ocupa portades.

Què passa a Catalunya amb aquesta onada de músics com tu, Antònia Font, Quimi Portet, Conxita, el teu gran amic Sanjosex, Roger Mas... La gent ha perdut la vergonya de fer música en català? Fins a quin punt creus que existeix encara el prejudici de cantar en català?

Encara existeix. Jo he notat una millora en aquests últims anys però encara no està consolidada la idea. Encara hi ha molta gent que fa cares estranyes quan els hi dius que cantes en català. Per mi cantar en català és un síndrome de normalitat, penso en català canto en català.

Un dia de sobte obres un llibre de matemàtiques, t'adones que no hi entens res i et decideixes a estudiar matemàtiques de manera autodidacta. Quan trobes alguna cosa que t'apassiona ho vius intensament, de la mateixa manera els teus directes són intensos i quan puges a un escenari dones tot el que en aquell moment tens a dir, encara que sigui apatia, la dones tota. M'equivoco? Et consideres una persona romàntica?

Es nota que em coneixes. Soc així visc les coses intensament i també les puc abandonar en cinc minuts. En això m’ajuda molt acabar un disc perquè quan el tinc a les mans sento que he acabat una cosa i que millor o pitjor hi serà allà per sempre. Tenir projectes inacabats pot arribar a ser molt frustrant. El romanticisme està molt tergiversat però si vols dir que soc una persona més de rauxa que de seny tens raó. Això si, s’ha de tenir un mínim de seny per conduir la rauxa a algun lloc però crec que amb un 10 per cent n’hi ha prou.

Quin és l'últim disc que t'has comprat? I que t'has descarregat? Què en penses de la difusió gratuïta de cultura a través d’Internet?

A kind of Blue de miles davis, ja el tenia gravat però l’havia de tenir de veritat. I m’he descarregat Phaedra de Tangerine Dream. Es sembla bé utilitzar la xarxa com a difusió el que no em sembla be es que en certs sectors es dona per suposat que la música HA DE SER gratis. Qui la vulgui regalar que la regali i qui la vulgui vendre que la vengui. Si paguem per tot perquè no per la música.

Mazoni ens depara alguna sorpresa? Nou material a la vista?

Aquesta tardor començaré a gravar el meu proper disc. Sortirà a principis de l’any que ve. Les dos bateries que he portat aquest any en directe hi tindran un paper força important. No puc dir més, perquè es tot el que se.

Per acabar: Què creus que passaria si hi hagués un Operación Triunfo a TV3?
A) Deixaries de mirar tv3
B) Intentaries tocar-hi com un artista convidat
C) Series el director de l'acadèmia
D) Faries de taloner en una gira per les principals ciutats catalanes
E) Te n'aniries a viure a Miami com l'Alejandro Sanz o en Julio Iglesias
F) Et gastaries el teu sou de músic enviant missatges amb el mòbil de “Salva a...”


G) Estic pensant en desendollar la tele definitivament

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!