"Avui és difícil veure la frontera entre el jazz i la música contemporània"

Xavier Villanueva 16-06-2012

Jaume Carbonell, doctor en Història de l'Art i professor d'Història del Jazz a la Universitat de Barcelona

Jaume Carbonell ha publicat el primer llibre dedicat a la Història del Jazz escrit a casa nostra, El Jazz Clàssic i la seva Història. Dels orígens a la Segona Guerra Mundial (Galerada, 2011). És doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i professor d'Història de la Música i d'Història del Jazz en aquesta universitat.

 

-Vas fer la tesi l'any 1996 sobre Josep Anselm Clavé i les societats corals a Catalunya. Com comences a interessar-te professionalment pel jazz?

Bé, a mi sempre m'han interessat les músiques populars o tradicionals en general i el vincle de la música amb la societat, el paper social de la música. D'aquí l'interès per Clavé i la seva obra, que ha ocupat molts anys de la meva vida i en el que encara hi treballo, tot i que no amb la mateixa intensitat. El jazz sempre m'ha agradat particularment perquè estilísticament em crida l'atenció i perquè hi veig connotacions socials importants. A partir d'introduir a la Universitat de Barcelona una Història del Jazz com a assignatura optativa vaig veure que hi havia mancança de materials, molt poca bibliografia i que era necessària una revisió del tema per a posar-lo al dia i a l'abast de tothom.

 

Només donant un cop d'ull a la bibliografia d'aquest llibre ja es nota que està treballat.

Sí, pensa que això són molts anys de feina, gairebé com una segona tesi!

 

Creus que les músiques populars estan poc representades a l'Acadèmia?

No només les músiques populars estan poc representades, sinó la música en general! En el grau d'Història de l'Art només hi ha dues assignatures sobre música, que tenint en compte la reducció de les assignatures optatives arrel del Pla Bologna sumen molt poca representativitat. Amb els màsters en música això es pot pal·liar una mica, però ja és per gent que està més específicament interessada en la música.

 

Xerràvem amb el gran trompetista Josep Maria Farràs fa uns mesos i ens deia que ell creia que el jazz actual té més a veure amb la música clàssica contemporània que no pas amb el jazz tradicional. Com ho veus?

Home, el jazz avui en dia s'ha diversificat molt. Al llarg de la història del jazz s'han anat prenent molts camins i sí que és cert que potser la tendència dominant avui en dia està molt lluny de la que era als inicis, quan era una música de marcat caràcter popular. Avui s'ha apropat molt a la música contemporània i moltes vegades la frontera entre una cosa i l'altra és difícil de veure; és el que en van dir "la tercera via". De totes maneres això ho veiem a Europa, però a certes zones dels Estats Units (i no cal anar a Nova Orleans), se segueix practicant un jazz més vinculat al carrer, al blues, a les arrels, que sí que té un lligam més popular.

 

-El teu llibre està dedicat al jazz clàssic. Creus que perviu aquest tipus de jazz en els músics joves?

Com deia, avui en dia tot està molt diversificat. Està clar que la irrupció del bop va marcar un canvi radical en tots els aspectes, però si bé els estils clàssics van quedar relegats no es van deixar de tocar. Va passar una altra cosa, negativa des del meu punt de vista, i és que es va crear una comercialització del jazz tradicional durant els anys 60 o 70. Es va crear un estereotip, una imatge falsa del jazz tradicional. Les bandes de llavors fins i tot anaven amb una vestimenta folklòrica que volia evocar la vestimenta del sud, amb pantalons de ratlles i americanes de colors vistosos, una cosa com de circ, de caricatura, quan els músics del sud mai havien anat vestits així. A més, els productes musicals que en sortien deixaven molt que desitjar. Tot això va fer molt mal a la línia del jazz tradicional perquè es va estigmatitzar. El que passa és que també hi ha hagut una altra cara, menys televisiva i més de carrer, on ha perviscut la música de les brass bands, que ha evolucionat amb una renovació de repertori i estils, i que podem veure ben vives avui en dia tant al sud dels Estats Units com a ciutats com Nova York. També hi ha grups que fan jazz tradicional de manera més canònica, amb coherència, més enllà de l'interès turístic, que funcionen bastant bé.

 

Què creus que és indispensable que escolti una persona que comença a endinsar-se en el jazz clàssic?

Les grans referències. Louis Armstrong, sense dubte. Sobretot el que va gravar entre el 1925 i el 1928 amb els Hot Five i els Hot Seven. Això és fonamental, el primer que s'ha d'escoltar! De la mateixa època, Sidney Bechet, un personatge que a mi m'ha agradat molt sempre, un clarinetista i saxo soprano amb un toc molt característic i de gran bellesa en les línies melòdiques, sobretot el gravat entre el 1932 i el 1934. En una altra línia, més de composició, d'estructura, Duke Ellington, un home que va renovar el món de la big band amb una sonoritat molt característica. Si anem al terreny de les veus, Billie Holiday, Ella Fitzgerald, les grans dames del jazz...

 

-Anem ara més directament al llibre. Suposo que per estar tan ben documentat desfà una sèrie de mites que potser de manera més corrent circulen sobre el jazz. Un d'ells és que dius que el jazz no va néixer a Storyville, o The District, el barri de la prostitució de Nova Orleans.

Això ve d'una aixecada de camisa que va patir l'Alan Lomax, un dels primers historiadors del jazz junt amb el seu pare. Cap a l'any 1937-38 va anar a trobar al Jelly Roll Morton, ja retirat de la primera línia perquè el seu estil havia passat de moda. En Lomax li va fer una sèrie d'entrevistes per a escriure una biografia on en Morton va explicar la seva vida i la història de Nova Orleans a la seva manera, atribuint-se una sèrie de coses que no eren veritat. D'entrada deia que el jazz l'havia inventat ell (inclús s'havia fet unes targetes on es presentava com inventor del jazz creant força polèmiques entre els seus col·legues) i endarreria uns quans anys la data del seu naixement per a que tot quadrés cronològicament, presentant-se com un dels pianistes més importants del barri de Storyville, on deia que havia nascut el jazz. El Sr. Lomax va empassar-se aquesta idea del naixement del jazz a Storyville, ho va publicar i aquesta falsa informació va córrer per tot arreu. No serà fins uns quaranta anys després que es va anar descobrint poc a poc que el Sr. Morton no deia la veritat, que ell era un nen quan passava tot el que explicava i que per tant no podia haver tingut tanta influència com deia, que abans del confinament de la prostitució de Nova Orleans al barri de Storyville el jazz ja funcionava amb diverses bandes que tocaven pel carrer o a diversos locals de la ciutat, i que si bé és cert que la concentració de la prostitució havia donat feina a molts pianistes i petits grups que s'havien establert allà i que s'havia potenciat, el jazz ja feia temps que funcionava com a tal. En el llibre he volgut donar força relleu a aquesta història perquè encara hi ha molts textos sobre jazz que cauen en aquest tipus d'errors perquè no s'han dedicat a aprofundir en els temes i a contrastar informació.

 

-És un dels atractius del llibre, aquest esforç per contrastar la informació i desfer falsos mites.

És que la historiografia del jazz està plena d'aquestes coses. Per exemple, el Bunk Johnston també mentia sobre la data del seu naixement. Quan el William Russell baixa des de Nova York a fer-li unes entrevistes en Johnson pensa que per fi ha arribat el seu moment. Trompetista de gran fama però sense res enregistrat decideix donar-se més importància de la que realment va tenir, que sense dubte era molta, dient també que tenia deu anys més dels reals, que ja els aparentava perquè estava molt desgastat. El que volia justificar amb això era assegurar que havia tocat amb Buddy Bolden, el gran mite del primer jazz, i que era el seu deixeble directe. Segurament havia tocat amb ell, però era un nen, no podia ser el segon trompeta que deia que era! Encara hi ha llibres recents sobre història del jazz que surten amb les dates falses dels naixements d'aquests personatges.

 

Un altre tema en el que insisteixes és que el jazz no l'ha creat en Buddy Bolden.

Clar, és que aquests fenòmens no són producte de la creació individual. Per exemple, qui va inventar el gòtic? Doncs no el va inventar una persona sola, sinó que respon a una sèrie de processos col·lectius que implicaran una sèrie de canvis arquitectònics que portaran al naixement del que avui en dia coneixem com a gòtic. Dir "jo vaig inventar el jazz" o "el jazz el va inventar tal persona" és fer afirmacions molt arriscades. Els moviments artístics no funcionen d'aquesta manera. A més, com que ens movem en terrenys en els que no hi ha molta informació, i molta és de transmissió oral, es fa complicat. Jo crec que el jazz sorgeix de manera col·lectiva a partir d'un moment en què apareixen una sèrie de pràctiques musicals lligades a una sèrie de característiques determinades, a partir de la segona meitat de 1870 en endavant, quan s'absorbeixen totes les influències de les músiques negres del moment (religioses, blues, de ball...) per part de bandes de carrer i de ball també negres, lligades a la improvisació, que fan que sorgeixi una cosa nova, mai vista fins aleshores, que posteriorment hem anomenat jazz. Repeteixo, és un fenomen col·lectiu, comú. Qui va inventar el hip hop? Doncs el mateix.

 

-També dónes una altra visió sobre la mort d'en Glenn Miller.

Sí, i això se sap des de fa relativament pocs anys. La versió oficial de la seva mort és que va morir a la Segona Guerra Mundial en un accident d'avioneta. En realitat ell tenia una funció molt destacada dins l'exèrcit aliat. Era d'origen alemany i per tant en parlava l'idioma, pel que va ser reclutat dins el cos de propaganda, amb el què des de Londres emetien missatges per ràdio en alemany al terreny dominat pels nazis per a desmoralitzar o animar a la població alemanya a què es rebel·lessin. Ell, amb d'altra gent, tenia una missió secreta per encàrrec directe del general Eisenhower en la què intentarien la rendició de l'exèrcit alemany pactant amb certs generals contraris a Hitler condicions dignes per a un armistici cap al final de la guerra. Van pactar una reunió secreta amb aquests militars dissidents però va ser descoberta per la Gestapo, que va capturar al Miller amb la intenció d'utilitzar-lo com a esquer per a atemptar contra el general Eisenhower, en aquells moments a Europa després de l'alliberament de París. Va morir, doncs, a mans de la Gestapo, que va deixar el seu cadàver a les portes d'un prostíbul de París. Quan el van trobar tot això va ser tapat pels americans per no desmoralitzar les seves tropes, que van crear la cortina de fum de la història de l'avioneta, que ha arribat fins als nostres dies. O sigui que en Glenn Miller, a més de ser músic, feia coses d'espionatge d'alt nivell. En el llibre cito totes les fonts d'aquestes descobertes.

 

Ja que estem amb el Glenn Miller, al llibre diferencies molt clarament el jazz blanc del jazz negre.

Sí. Tenen característiques diferents perquè provenen de tradicions diferents. El jazz sorgeix dels grups negres, amb molta influència de les músiques africanes barrejades amb d'altres músiques europees, però essencialment negre. El jazz blanc, des dels inicis i durant tot el període clàssic, intenta adaptar el que estan fent els negres al gust blanc. El que passa és que els blancs no tenen l'habilitat d'usar elements del blues o improvisacions agosarades perquè no ho tenen en la seva tradició i pràctica habitual i sonen diferents, més polits, més propers a la música europea. Això ho veiem tant a Nova Orleans com més tard a Chicago i a les bandes de swing. El swing de les orquestres negres és més violent, més canyer, amb una pulsació més marcada; les orquestres de swing blanques, en canvi, són més dolces, amb una pulsació més rebaixada, tènue, més a prop de la música comercial del moment.

 

El llibre s'estructura en quatre grans capítols.

He respectat la divisió clàssica de la història del jazz perquè em sembla explicativa. Hi ha un primer capítol sobre els elements formatius del jazz i després centro la seva evolució lligant-ho a l'esclat progressiu a tres ciutats diferents: primer a Nova Orleans on neix, després a Chicago on evoluciona i esclata amb les grans discogràfiques i més tard Nova York on hi ha el canvi cap a una major orquestració amb les big bands i l'època del swing. Penso que és una divisió coherent i per això l'he volgut respectar.

 

I tens pensat escriure una segona part sobre el jazz modern?

Sí, de fet l'encàrrec original era escriure una història sobre el jazz fins avui en dia. Però a mesura que vaig anar treballant-hi se'm va fer clar que se m'escapava de les mans i que era una idea utòpica. Al final, parlant amb l'editor, vam decidir començar amb una primera part sobre el jazz clàssic i en un futur fer-ne una altra ja dedicada al jazz modern i contemporani. Em va semblar coherent respectar la separació també clàssica que marca el be-bop entre totes dues èpoques i reflectir-ho en un esdeveniment històric de primera magnitud com la Segona Guerra Mundial.

 

Ja hi ha dates d'aquest nou treball?

Home, això portarà molt temps perquè hi ha molta feina. I per altra banda, encara que la societat no ho capti d'aquesta manera, la vida del professor universitari és molt agitada i no deixa massa temps per la reflexió i l'estudi, i per tant, per publicar. Hi estic treballant i tinc coses fetes, el que passa que no disposo de massa temps. Però sortirà!

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!