"Debussy adorava la música de Chopin"

Màrius McGuinness 18-01-2007

Maurizio Pollini

Quin vincle explícit podem trobar entre l’escriptura pianística de Chopin i Debussy?
Debussy adorava la música de Chopin i fins i tot va entrar-hi en contacte directe perquè va realitzar una edició de la seva obra per a piano. Sens dubte Debussy i Ravel sentien una gran devoció per la seva música. Chopin va crear un estil de composar per al piano tan acurada, molt ben escrita, amb sonoritats de gran bellesa i, naturalment d’un contingut de gran profunditat. Tot això va fascinar enormement Ravel i Debussy i els va ajudar també en la seva recerca de l’instrument. A nivell harmònic, les harmonies de Chopin són extraordinàriament audaces per la seva època, molt ben desenvolupades. I també ho són les de Ravel i Debussy. L’harmonia de Debussy és particularment fascinant per la barreja meravellosa de diversos elements: acords tonals barrejats amb escales aràbigues i d’altres elements, que, combinats, resulten en una música fantàstica, màgica que també dona una enorme varietat a la seva escriptura harmònica

Al concert del Palau interpreta els Preludis de Chopin i Debussy. Les considera obres paradigmàtiques dins el corpus dels autors?
Sí. Els preludis de Chopin tenen molts elements fascinants. En primer lloc, aquella capacitat tan especial que té Chopin de realitzar una afirmació, un propòsit d’enorme profunditat i força en uns pocs compassos i, en aquest sentit, ell és força peculiar i únic. Els preludis són, sens dubte de les obres més interessants de Chopin. Un dels elements més fascinants és que es tracta d’un cicle que segueix les ordres de la tonalitat i estan connectats de diverses maneres. Per exemple, tot sovint acaben amb la mateixa nota amb la que comença el següent preludi, hi ha una connexió evident. Alhora, hi ha un enorme contrast entre tots els preludis en un sentit lineal i aquesta crec que és una “norma” que Chopin utilitza en tot el cicle. Per exemple, alterna preludis molt dramàtics amb d’altres mes calmats o pel contrari alegres i ràpids amb d’altres tristos i lents.

Què recorda de la seva relació amb Michelangeli i Rubinstein?
Són dols des mes grans pianistes de la història, sens dubte. Encara que per desgràcia no tenim memòria de gent com Busoni, tot i que Rubinstein sí que en tenia. Certament són dues personalitats oposades, pianísticament parlant, als que vaig tenir el privilegi de conèixer. A Rubinstein el vaig conèixer al Concurs Chopin de Varsòvia el 1960 i va ser molt amable amb mi tot i que jo ja era molt entusiasta del seu pianisme sobretot del seu Chopin, a vessar de l’autèntic esperit de la música d’aquest compositor Era una persona encantadora, un gran entertainer. Michelangeli era totalment diferent. Vaig tenir el privilegi de rebre algunes classes d’ell. La seva manera de tocar era paradigmàtica del domini d’un instrument: el control de les sonoritats, la perfecció de l’execució. La seva manera de tocar estava més enllà de l’imaginable.

Com veu la creació pianística d’avui dia?
Es difícil d’especificar només a nivell del piano. En general crec que hi força compositors molt honestos, dotats i dedicats que escriuen música de vanguàrdia. Hi ha una tendència a retornar al passat en la música d’avui en la que jo no confio en absolut perquè és un camí sense sortida i no és gens interessant des de el meu punt de vista. D’altra banda hi ha d’altres compositors que componen amb audàcia, les obres dels quals mereixen molta més atenció per part dels actors de la vida musical, és a dir, dels organitzadors i dels músics. Perquè la seva vida musical pot ser molt difícil si no troben intèrprets que interpretin les seves creacions i, en certa manera, és excepcional i admirable el fet que ells continuïn en la seva tasca creativa i de recerca, que és molt important tot i ser conscients de les poques possibilitats d’èxit entre el públic.

Creu que les obres d’autors com Nono, Stockhausen, Boulez etc, que vostè ha interpretat en nombroses ocasions, sobreviuran en la propera centúria?
Per suposat que sobreviuran perquè estem parlant de grans compositors, de grans personalitats. Potser és una música que no es coneguda o apreciada per la gran majoria del públic però aquestes obres ja formen part de la història de la música

Vostè té una vida concertística molt reduïda. Considera que un excés de concerts pot acabar afectant la profunditat interpretativa?
En general això és molt difícil d’afirmar. Naturalment que això es pot perdre però hi han alguns exemples que ho desmenteixen, com el propi Rubinstein que feia més de cent concerts l’any i mai eren concerts rutinaris. En canvi, Michelangeli va fer molt pocs concerts en comparació amb els que hauria pogut fer. En definitiva, cada pianista és un cas diferent

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!