"El piano era un altar sagrat"

Ofèlia Roca 03-11-2008

Lluís Rodríguez, pianista

Com et vas iniciar en el món de la música?
De fet no va ser per tradició familiar, ja que a casa meva ningú es dedica a la música ni a res relacionat, o sigui que va ser per inspiració divina!! Ja que de petit sempre demanava regals relacionats amb la música i sobre tot instruments de joguina, i els anava distribuint entre aniversaris, nadals etc...

A partir de quina edat vas començar a demanar els instruments de joguina?
De molt petit cap els 4-5 anys i desprès em varen apuntar a música als 8 anys, ja que els meus pares varen pensar finalment que fes música seriosament si tant m’agradava, ja que en el meu ambient familiar ni s’escoltava música ni s’anava a concerts ni res semblant, es pot dir que la música no va tocar a la meva porta en cap moment, jo crec que en algun moment va ser un click intern que s’en va despertar amb el so, amb els instruments i els diferents colors i jo anava fent soroll amb tot, com amb un pal i un got tocant les parets...., en definitiva amb qualsevol cosa.

I definitivament perquè vas elegir el piano?
Vaig començar amb el solfeig i anava amb un professor particular a casa seva amb altres nens. El primer dia de classe ens va dir que hi havia una norma que era; “el meu piano no el pot tocar ningú que no sigui jo”, i això en va provocar la sensació de com si el piano fos un altar sagrat, i al any següent en varen dir que havia de triar un instrument i jo ho tenia molt clar que volia el piano sense discutir, ja que suposo que va ser com a reacció donada perquè durant tot un any em varen prohibir tocar aquell piano, que era com una Mare de Deu que no es podia ni tocar ni mirar i que jo el vaig idealitzar de tal manera que vaig anar directe cap a ell.

En quin moment i perquè vas decidir dedicar-te a la música?
Quan em vaig decidir ho tenia molt clar que em volia dedicar a la música i que no volia anar a la universitat, jo no ho vaig pensar realment, si no que va ser una cosa molt natural i que va anar sola. El tema de la música es una mica difícil per dedicar-s’hi professionalment, però com jo ja des de el principi sempre ho vaig voler fer molt be i en serio, doncs el camí ja estava fet, i es molt fàcil decidir en aquestes condicions una cosa com aquesta perquè ja forma part de tu.

Quina persona o persones han influenciat més en la teva trajectòria?
Jo intento en realitat sempre treure lo màxim de qualsevol cosa i de qualsevol persona. Recordo a tots els meus professors de la manera de que cada un m’ha aportat coses que per a mi han sigut molt importants i que avui en dia encara van amb mi.

Que et va aportar marxar a New York?
Lo més important, i això no és gaire polític, es el fet de marxar d’aquí i veure les coses de un altre punt de vista, et fa situar del context d’on venies i et fa entendre el món d’aquí. Li dones la dimensió adequada del que és això i que sense aquella perspectiva esta totalment distorsionada. Aquí hi ha molta gent que no han marxat de aquí i és fa el seu mon, però quan marxes hi ha certes coses que ja no les fas fora, i penso que uns dels problemes de Catalunya és que et crees un tancament de veure la cosa en si mateixa sense relació amb l’exterior i llavors comences a donar-li un valor que és irreal i que és fruit del desconeixement i de les influencies, i aquí passa justament això i que és un de els nostres grans problemes com a ciutadans de Catalunya. En el fons hi ha una manca de obertura, de situar el que som aquí i dintre de aquest context global, i això no vol dir ser menys, si no, on saber on estàs tu dintre del tot global et fa situar a dalt de tot i això ho necessites per veure tot el conjunt per saber si estàs situat a dalt de tot o a baix, i això provoca que aquí hi hagin problemes a nivell d’administració, logístic, de programació, cultural i general que no funcionen i que son errònies.
Estudiar fora et dona altres coses; un altre tipus de vida, t’enriqueixes amb una altre cultura, però el que és més important a llarg termini és que aprens a veure la nostra vida des de fora, i aquí és el que falta, veure les coses des de fora, ja que tenim la mentalitat d’un país inferior i que és un complex que ve de lluny. Això és una llàstima ja que aquí hi ha moltisim talent i que tot aquest talent ben portat podria ser una gran potencia.

Que t’han aportat tots aquests grans pianistes de qui has rebut consells com Baremboin?
És difícil de dir perquè cada un d’ells és un mon diferent. El que aprens d’ells és que son totalment oposats i que totes les opinions amb fonament son valides i que son tant diferents com el dia i la nit, tant personalment com artísticament, però el que si tots tenen en comú és que facin el que facin tenen el convenciment d’allò que fan i que te un valor per si mateix, ja que quan s’escolta a un intèrpret un desprès pensa si allò que li han explicat a traves de la música li convenç o no, i això en el fons és lo mes important quan estàs davant de un públic, és clar que s’han de tocar totes les notes i bé, però jo crec que el mes important és arribar al públic i que s’emportin a casa desprès de sentir-te la sensació de que lis has transmès alguna cosa i que alhora ha sigut interessant, i justament tots aquests grans intèrprets és el que tenen; aquest convenciment alhora d’interpretar la música ja que som músics i no som funcionaris, i per això mateix has de ser conseqüent amb tu mateix i aportar alguna cosa personal en les teves interpretacions, si no sincerament dedicat a una altre cosa. Tots tenim un deure amb qui som i el que fem, i la música esta feta per comunicar, i alhora d’interpretar un ha de ser sincer amb el que tu sents i s’ha de traspassar la frontera de només tocar les notes, si no anar mes enllà, i no tothom es honest alhora de tocar ja que és una manera de despullar-se emocionalment i expressivament davant del públic, si no hi ha això per a mi no val la pena dedicar-se a la música.

Amb quin repertori et sents mes còmode alhora de tocar?
Jo sempre em trobo mes còmode amb el repertori romàntic a partir de Beethoven fins Rachmaninov, però sobre tot amb Brahms, Lizt i Schumann, és el que dèiem abans de la capacitat de comunicar i jo com intèrpret em veig mes capacitat de comunicar allò que vull expressar amb aquesta franja històrica de la música. El repertori en el fons també et tria a tu, perquè independent del que t’agradi mes o menys hi ha un cert repertori i compositors que et parlen mes directament que altres. Hi ha alguns que et parlen com un conegut i altres que et parlen com si fossin un amic, i això quan és així és converteix amb una cosa fàcil de dur a terme i amb molta naturalitat. En canvi hi ha repertori que l’has de buscar mes i pensar mes i no et parla tant i t’és de mes difícil comprensió, i finalment t’has de decidir per interpretar aquest repertori amb el que tens una connexió directa i natural, ja que no cal tenir que interpretar tot el repertori amb una interpretació que només sigui correcte, si no que cada intèrpret a de trobar el seu repertori per poder expressar-se millor, i mes si un és bo en un repertori en concret; i posant un exemple de que a mi no m’interessa sentir a la Pires tocant Prokofiev però si tocant Mozart i Bach .

Quan toques com pianista solista que prefereixes en solitari o amb orquestra?
És molt diferent i no te res a veure. El tema d’orquestra és sempre molt especial, te un punt de glamour en el fons que sempre atrau i a mes hi ha molts paràmetres que no depenen de tu, ja que el que estàs fent a sobra del escenari i que no ho pots controlar al cent per cent, i això pot tenir els seus inconvenients. En canvi en un recital en solitari tota la responsabilitat és teva, i per a mi com format el recital és perfecte, surts allà i fas el que vens a fer i ofereixes el que vols oferir, i ja està, no hi ha més, i per a mi és la forma mes pura vist des de la visió d’un pianista. L’orquestra te un punt de efervescència que no te cap altre gènere com el recital o la cambra i que és insubstituïble, però que sempre és molt atraient encara que és pot patir molt tocant amb orquestra, però aquest punt de patir enganxa i fa que vulguis tornar a repetir-ho, no se, és una mica estrany, però potser és pel fet de que ets el centre d’atenció envoltat de tants músics i això fa que t’agradi tant.

Com a músic de cambra quina és la formació que mes t’interessa?
Jo he fet una mica de tot, soc una mica un tot terreny!
Com et deia abans, sempre he intentat trobar les coses bones de cada situació amb la mentalitat aquesta de sempre descobrir alguna cosa nova en cada situació, i això a mi em fa estar viu. Per la meva manera de tocar amb un so rodo potser em van millor els instruments de vent i cantants que la corda per una qüestió de volum i músicalitat.
Jo parteixo de la base que de qualsevol cosa i situació pots aprendre i la pots aplicar a nivell músical.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!