"Els músics han de ser els primers emprenedors"

Xavier Gironès 08-04-2012

Carles Lama, pianista, promotor musical i gestor cultural

-El duet que formes amb la teva dona, la Sofia Cabruja no és gaire conegut aquí. Sembla que teniu més concerts fora de Catalunya que no pas a dins. Tu series un exemple d'artista no reconegut a la teva terra?

No sé quin model d'artista sóc, perquè cadascú fa el seu camí com pot. Aquest any fa justament 25 anys que toquem amb la Sofia i hem tocat moltíssim a l'estranger. També val a dir que la nostra formació aquí es va escurçar. De seguida vam anar a París i als Estats Units. Sempre hem voltat molt en aquest període de formació bàsic (aquell que va des que tens 16 anys fins als 24 o 25) i tot el que és aquest grau superior normalment vam estar fora. Això, juntament amb no ser de Barcelona... Crec que Barcelona pesa molt, i el fet de ser de Girona també ha ajudat a que la nostra projecció aquí no sigui la que hauria pogut ser perquè, vulguis o no, Barcelona mana molt. Moltes coses es decideixen des de Barcelona i jo crec que si haguéssim estat aquí haguéssim tingut més projecció a casa nostra. Estar a Girona és com estar una mica desplaçat. Ara, internacionalment sí que hem fet la nostra carrera. Sobretot per la nostra formació, pels nostres contactes i pel nostre dia a dia. No som tant coneguts relativament, perquè també hem de pensar que la música clàssica és un sector de nínxol molt específic i dintre de la música clàssica sí que som coneguts. Més enllà de la clàssica, aquell pas que alguns han pogut fer perquè han popularitzat la seva música a través d'un programa de televisió, una sèrie, etc. doncs aquest pas nosaltres no l'hem fet... encara.

Quin és el vostre repertori i com ha evolucionat? Sempre ha estat el mateix?

No. Jo crec que per un artista el seu repertori és un factor de constant evolució. Per suposat toquem tot el repertori tradicional de quatre mans, tots els Schubert, tots els Brahms i tot el repertori més clàssic. Ens agrada molt i molt tocar el repertori de prescripció simfònica que potser és un repertori molt més difícil a nivell tècnic. L'altre també és difícil sobretot en definir la sonoritat i l'estilística, però tot el que és l'entorn del repertori simfònic ens agrada molt. I també hem desenvolupat el nostre propi repertori que neix de la relació amb diferents compositors com el Daniel Basomba, el John Carmichael i molts d'altres. Crec que molts d'aquests compositors, escoltant la nostra música s'han inspirat i sempre ens han vingut a proposar "escolta, et composaré això, podríem tocar això" i nosaltres la veritat és que sempre hem estat encantats de poder treballar amb els compositors. És una gran experiència que crec que els músics clàssics no portem a terme gaire sovint, perquè toquem obres escrites fa centenars d'anys i, per tant, no ens podem imaginar com ha estat el procés de creació. Quan treballes amb algú viu, de seguida veus que el procés de creació no és tan tancat com semblava al principi. A vegades ells canvien moltes coses: canvien opinions, fan altres versions, et pregunten, t'escolten, i quan t'escolten et diuen "mira, he pensat que tocat d'aquesta manera potser faria això així i t'he canviat una cosa i crec que encara quedarà més bé". Per tant veus que és un procés obert i on el compositor normalment es replanteja les seves obres.

O sigui que sou muses de compositors.

No m'ho havien dit mai però m'agrada molt que m'ho diguin. Sí, en certa manera podríem dir que sí.

Heu desenvolupat molts treballs discogràfics amb compositors actuals i, de fet, toqueu altres tecles més enllà de les del piano: teniu una discogràfica.

Sí, vam fundar una discogràfica amb la Sofia i és un projecte que va néixer d'una manera molt romàntica. La vam fundar perquè volíem la llibertat d'enregistrar allò que realment sentíem, que teníem ganes. Volíem fugir una mica de l'esclavitud del mercat, d'allò típic en què has de gravar allò que no ha estat enregistrat. No, jo crec que has d'enregistrar allò en el qual tu creus de veritat, allò que sents i que creus que tens alguna cosa a dir. Hi ha moltes obres que s'han enregistrat moltíssimes vegades per diferents intèrprets. Però si tu creus que aquella obra és important per tu, que la toques d'una manera especial i que t'hi trobes excepcionalment bé, doncs crec que val la pena que la tornis a enregistrar i crec que les persones que ens agrada la música clàssica no ens fa res descobrir noves versions, nous punts de vista sobre la mateixa obra. Això sempre enriqueix.

La discogràfica és KNS. Què vol dir?

Aquesta és una pregunta que ens fa molta gent. A l'hora de buscar un nom volíem que ens inspirés sobretot a nosaltres, que som els que vam portar el projecte a terme. La K fa referència a Carles. (Ja sabem que Carles no s'escriu amb ca però...). La N és de la nostra filla gran que es diu Nora i la S és de Sofia. Per tant és Carles Nora i Sofia. Val a dir que després vam tenir una altra filla i està pendent que fem alguna cosa amb el seu nom.

Aquest segell no només grava enregistraments vostres.

Al revés. Nosaltres, un cop creem una estructura el que fem és obrir-la perquè altres músics se'n puguin beneficiar. És de la manera que som la Sofia i jo, que ens agrada ajudar els altres i si hem creat i treballat per nosaltres doncs per què no poder-ho oferir a altra gent?

I quines espases inclou aquest segell?

Hi ha artistes de tot el món. Tenim japonesos, alemanys, belgues, italians, americans... L'hem obert bastant a qualsevol artista que tingui una personalitat especial. És bo que tingui unes característiques especials, que li faci molta il·lusió gravar una obra, que pensi que aquella obra la toca especialment bé o que se senti molt identificat amb aquella música. Tota aquesta gent té cabuda a KNS.

I ara amb el 25è aniversari fareu alguna cosa especial?

Tenim alguna sorpresa. Però com que és sorpresa em reservo per explicar-ho d'aquí uns quants mesos.

-Parlem del teu paper com a gestor cultural. Estàs com a organitzador del Festival de Sant Pere de Rodes i en molts més projectes. Tot això, paral·lelament a la teva activitat artística i, fins fa poc, a la gestió del Conservatori de Girona.

Tot això ja ho feia anteriorment. Una de les coses per les quals em van venir a buscar els del Conservatori és per tota la feina de producció i gestió cultural que havia fet abans de que em nomenessin. A mi em sembla que a casa nostra tenim excel·lents músics, excel·lents artistes i en canvi falta una cosa fonamental que són els promotors. Els artistes no toquen si algú no es lia la manta al cap i comença a fer un festival o una sèrie de concerts. I crec que els promotors són la clau perquè això acabi de funcionar com ha de funcionar. En altres països, per exemple Itàlia, Alemanya o fins i tot França, qualsevol petita ciutat o poble té una sèrie de concerts: tres, quatre, sis... A mesura que anem pujant en importància, cada vegada els concerts són més importants, amb gent més coneguda, amb estructures més ben equipades, amb auditoris (podem passar de les petites esglésies als grans auditoris) i crec que a casa nostra, a Catalunya i a Espanya en general tenim un problema. Un problema perquè no hi ha un camí equilibrat. Tenim la base: conservatoris, escoles de música, certes activitats per als joves. I entre aquí i a dalt de tot no hi ha res o hi ha molt poca cosa, quan realment hi hauria d'haver el gruix important. En canvi, tots tenim moltes activitats elitistes. Tot és de primera fila, cosa la qual està bé i també s'entén perquè som un país turístic i a l'estiu, per exemple, és molt normal que tinguem les primeres figures a tot arreu. També és normal que una ciutat com Barcelona, amb el seu Auditori i el seu Palau tingui el millor del millor. Però el que no és normal és que entre això i els conservatoris no hi hagi realment una oferta. Crec que ens falten moltes Cases de Cultura, ens falta molt el que jo anomeno "cultura de trinxera". Pots arribar a tocar al Palau o amb l'OBC puntualment però la veritat és que la majoria dels que toquen és perquè han tingut tota una promoció i han fet la seva carrera a fora. No una gran promoció sinó la gran promoció.

I a Sant Pere de Rodes heu fet aquesta tasca de concerts de trinxeres?

Sí. Potser Sant Pere de Rodes és el que menys de trinxera és, tot i que encara ho és. Però sempre hi ha un equilibri. A mi m'agrada molt, com a gestor, tenir un equilibri entre el que és la sala, el nombre de seients, el preu per seient i l'activitat que s'hi està fent. És a dir, si tu tens una sala amb 200 llocs per seure i cada lloc són 10 euros això són 2000 euros. Bé, doncs, què es pot fer per 2000 euros? A vegades ens podem passar una mica. La subvenció pot servir per arribar a fer una cosa d'una mica més de qualitat sempre que ho compensis després, però el que em semblaria un error, fora del sentit comú, és fer una activitat que costi 20000 euros quan la recaptació només pot arribar a 2000. Aquesta subvenció crec que està fora de lloc. I una de les coses que la crisi pot arribar a posar a lloc és aquest equilibri, a fer les coses una mica més com s'han de fer, com es fan a la resta del món. La subvenció existeix, però hem de fer atenció amb la mesura, amb el tram que s'arriba a subvencionar.

I tu que has viatjat per tot el món de manera assídua i activa, com veus a Catalunya i el seu estat de desenvolupament cultural i musical?

Jo crec que Catalunya té potencial però encara ha de fer el procés de professionalitzar l'organització. I professionalitzar-se sense aquesta dependència tan gran de les subvencions. Crec que hem de canviar de model. És important que tots els músics entenguin que també han de ser promotors perquè si no ho ets tu mateix, qui ho serà? Ocasionalment pot sortir algú que no és ben bé del món de la música i que li interessi promocionar un festival però la veritat és que si analitzem la història, veiem que molts dels grans intèrprets i virtuosos de la música han sigut també grans promotors i gestors. El nostre model és una mica de que l'artista ha d'estar allà tancat, al cel, amb les seves muses i no. Jo penso que, com en qualsevol professió hi ha la part de davant i hi ha la part de darrera. És com algú que porta una botiga: hi ha la part d'atendre al públic, de tenir un bon producte, però a darrera un s'ha de preocupar de parlar amb els proveïdors, de parlar amb el banc, de fer números i de veure com ha de funcionar i quin és el seu model. I crec que a vegades a casa nostra ens queda una mica la reticència a enfocar l'art d'una manera que jo li dic professional.

Dónes classes de gestió cultural?

He fet xerrades sobre gestió cultural i un dels projectes que tinc ara en preparació són una mena de seminaris per poder ajudar als músics a enfocar la seva carrera i a sortir-se'n, que és el que m'han demanat sempre. Hi ha molts músics que em truquen i em diuen "explica'm com ho fas".

És possible sortir-se'n?

Sí, és clar que sí. És perfectament possible. El que passa és que un ha de treballar molt i ha de saber canviar de paradigma. Si un pensa que tenir un concert és únicament perquè toca molt i molt bé, el telèfon no sonarà ni els correus electrònics arribaran per contractar-te. Has de ser conscient que ho has de fer molt bé, sempre has de treballar la teva millora artística però també has de cuidar altres aspectes com la promoció, tenir una molt bona web, poder explicar molt bé què és el que tu estàs fent, saber entendre què necessiten els programadors en aquell moment, on vas a tocar, quina és la teva audiència o, si vols dir-ho d'una manera més mercantil, qui són els teus clients. Crec que tot aquest esforç s'ha de fer. Has d'entendre com es fa la promoció avui en dia. Una promoció és sortir a la tele? O realment has d'entendre molt de digital marketing, has d'entendre de branding, has de saber de promoció online, de promoció offline... Tot això són conceptes que crec que no s'ensenyen als conservatoris i en canvi és l'abecé perquè un músic pugui desenvolupar-se. És veritat que ara està sortint tota aquesta preocupació i les escoles superiors de música tenen aquesta branca però encara crec que hi ha molt de camí per recórrer.

Aquí els ensenyaments de gestió cultural estan molt enfocats al sector públic. Però no als artistes. I per tant hi ha un trencament, perquè els artistes no s'entenen amb els de gestió cultural. I a més a més jo crec que la gestió cultural pública està molt potenciada a casa nostra i en canvi la privada no. Els músics també han de ser emprenedors. Han de ser els primers emprenedors. Han de tenir la seva empresa. I han d'aprendre a tenir també ingressos no només quan toquen sinó també ingressos passius, és a dir, entendre que també es pot fer producte al costat seu, per exemple els discos. Per vendre un disc no necessites el teu temps. Quan fas un concert, sí. En canvi si fas discos pots tenir uns ingressos passius. Tot això s'ha d'analitzar, han d'entendre com funciona una empresa, saber quina diferència hi ha entre tenir una nòmina i tenir una empresa, com funcionen els impostos... Tot això són coses bàsiques que en general he de dir que a casa nostra no entenem gaire molts de nosaltres. L'educació financera i l'anglès crec que són els temes pendents. Ho són a nivell general a casa nostra però els músics necessiten entendre d'això especialment i, a més a més, a nivell global. El músic no és com un actor de teatre que fa una obra en català i té un territori limitat. Per sort, el músic té un mercat enorme que és tot el món. Per tant, l'anglès és imprescindible i el coneixement financer i del món també perquè necessita treballar amb molts països diferents on la legislació és diferent i sobretot les cultures i la manera de pensar també és diferent.

Aquesta és l'assignatura que hauries pogut fer si haguessis seguit al Conservatori i que no podràs fer?

Segur que la faré. No sé si al Conservatori però no ho descarto, depenent de com evolucionin les coses. Sóc dels que pensa que tot és possible. I de fet quan surts a l'exterior te n'adones que moltes coses que semblaven impossibles finalment han sigut. Però jo crec que sí, que és una de les assignatures pendents, formar el músic amb una visió del mercat. Ha d'aprendre a saber-se vendre bé i a tenir més recursos i no només els que provenen de la música en viu sinó també tenir altres ingressos passius. Això crec que és important.

I l'altra assignatura pendent és que els nostres dirigents siguin més honestos? Ho dic pel cas Millet i altres.

Els casos de presumpta corrupció realment són lamentables. De sistemes polítics n'hi ha molts però no podem obviar l'ètica. Qualsevol polític que tingui una ètica correcta, que pensi en els altres i no només en els seus interessos, pot funcionar. Jo crec que l'ètica en política és una de les grans assignatures pendents a casa nostra.

Per retallar cultura, per on comencem?

M'agrada molt aquesta pregunta. Doncs comencem per fer-la més eficient. Si tenim una nevera a casa que gasta 100 euros al mes i no tinc aquests diners, o la desendollo o intento que sigui, en comptes de classe C, de classe A i per tant que funcioni totes les hores que funcionava però a més a més que me'n costi 80. Les retallades segurament s'han de fer, però del que no sento parlar gaire és d'aquesta eficiència i eficàcia. El que hem d'intentar és que les nostres administracions públiques almenys siguin eficients i eficaces. I crec que encara tenim molt de marge per millorar-les, molt de marge. S'han de replantejar molts sistemes de treball, simplificar les estructures polítiques i administratives i crec que amb tot això més les retallades ens en podem sortir.

Tens la sensació que quan diuen retallades volen dir extirpació?

La retallada és una reducció, per tant et treuen alguna cosa. Hem d'intentar que tot i extirpant puguem tenir i donar el mateix servei. I això és possible si davant de les administracions públiques també tenim emprenedors. Aquí ningú en parla. Sembla que els emprenedors han de ser només els que estan a la privada. No, disculpi'm, els emprenedors també han d'estar a l'empresa pública. Han de creure en l'empresa pública. Justament un emprenedor a l'empresa pública té una responsabilitat fins i tot molt més alta que a l'empresa privada perquè a la privada està arriscant els seus diners mentre que a la pública està arriscant els de tots. Crec que hem de tenir persones amb capacitat de lideratge, persones emprenedores i que actuïn una mica com amb la privada, és a dir, que avaluïn constantment quin és el servei que s'ofereix, quins són els costos i com reduir els costos i millorar el servei, és a dir, millorar aquesta eficàcia.

 

Podeu veure i escoltar la continuació d'aquesta entrevista a cultur.TV

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!