"Escric des de l'estómac"

Xavier Villanueva 27-08-2011

Xarim Aresté, compositor, cantant i guitarra dels Very Pomelo

Ens trobem amb en Xarim Aresté, líder dels Very Pomelo, en un petit bar del barri de Gràcia per parlar d'un dels grans discs d'aquest 2011, el Xurrac Esclat. Davant el meu cafè amb llet i la seva camamilla xerrem.

 

-Gairebé totes les cançons que toqueu amb Very Pomelo les has composat tu. Et sents amo i senyor dels temes o van creixent entre tots?

Jo volia intentar que la frescor de les cançons es mantingués sempre com a la primera "toma". Sol passar que quan portes una cançó i la toques, en un primer moment dius "quina cosa més rara", perquè tots estan tocant sense saber realment què estan fent. Quan has treballat molt i tens la idea molt feta desapareix aquesta frescor perquè tothom sap el que està fent, i passa a ser alguna cosa molt concreta, molt absorbida. Jo volia que en aquest disc no passés això, que no hi haguessin "arreglos", per dir-ho d'alguna manera, jo gravava l'estructura de les cançons i ens posàvem tots a tocar sense que ningú se la sabés, ni tan sols els acords. Per això jo crec que es manté aquesta frescor, perquè ningú teníem ni idea del que estàvem fent.

 

Llavors vas fer com el Bob Dylan als seus primers discos, negant-se a que els músics coneguin la cançó abans d'enregistrar-la...

Sí. El que passa és que no ho hem pogut fer en directe perquè només tenim un micro.

 

El disc està gravat mig a Flix mig a Barcelona, oi?

Bé, tres quartes parts a Flix i una a Barcelona. És més "flixenco". A més és un disc gravat a la nit, i a la nit hi ha menys filtres perquè és un moment en el que ja ho has fet tot, no tens pressió, tothom està descansant i no hi ha energia de pensament a l'aire perquè tothom està dormint. Jo crec que això es nota. En un lloc on saps que tothom està despert, aquesta "despertor" t'afecta. Jo sentia que era una de les poques persones a Flix que estaven despertes i això em donava com una mena de força especial.

 

S'ha escrit que vau gravar borratxos.

Bé, acabava passant que a última hora estàvem borratxos. També fumàvem porros tota l'estona. Però jo crec que ha tingut més a veure el fet que ens sentíem lliures, que no devíem res a ningú i que ningú esperava res de nosaltres. Podíem fer el que ens donava la gana i no passava res.

 

Sortint del directe que vau fer a l'Auditori, i després de l'èxit rotund de la nit, vaig sentir d'algun familiar vostre: "Encara podrem deixar de treballar perquè aquests nois ens mantindran!". Com enfoqueu la professionalització?

Jo crec que la professionalització és la mort de l'art. És com el Paul McCartney, que és multimilionari. Què ha d'escriure el Paul McCartney? Quins ulls té que puguin connectar amb gent com nosaltres? En el seu moment sí però ara... No sé, és complex això. A mi m'agradaria poder menjar cada dia, i si puc fer això amb la música encantat, però no tenim l'ambició de ser milionaris.

 

Però l'ambició de poder viure decentment només de la música sí que la teniu.

A la banda hi ha professors de música d'escola i jo faig de guitarrista per tot.  De moment ens mantenim d'aquesta manera. La inquietud és el nostre aliment, ara mateix, i potser per això podem créixer. Però potser això no passi sempre i arribi un moment en que acabem farts, vés a saber!

 

És cert que esteu preparant un altre disc? El Xurrac Esclat ja és passat?

Bé, el Xurrac Esclat és passat però no crec que sigui un problema. Sento que he tret el crio però que encara tinc la panxa grossa. Ara mateix, però, vull descansar, tocar molt i deixar que passi l'estiu. Llavors tindrem nous aromes al cap per poder treballar de nou. El que sí necessito és que sigui alguna cosa nova. No tornarem a Flix a gravar el disc.

 

Has dit alguna vegada que el que fas són cançons d'amor.

Sí, seria com una "macrodefinició". Crec que no es pot fer res que no tingui a veure amb l'amor, en l'art. Encara que facis cançó protesta estàs fent cançons d'amor, d'amor a la terra, per exemple. Inclús si cantes que vols matar a algú perquè està fent mal a un altre és perquè estàs estimant a aquest altre, i també és amor. Penso que l'amor no es pot destriar, en l'art. És una obvietat dir que faig cançons d'amor però crec que és important que ho digui, com a mínim per a mi mateix. L'amor ho engloba tot i no pots dir res que tingui valor de veritat si no estàs parlant d'amor. Si no és amor serà cerebral i la ment canvia tota l'estona, però la sensació és verdadera, jo crec.

 

"La clau està en no pensar-hi massa!", canteu.

El cervell distorsiona les coses. Aquí és on tenim l'ego, que fa que definim les coses d'una manera o d'una altra. El que vull dir és que quan penses distorsiones, que quan sents t'apropes molt més a la idea. Com que distorsiones pensant acabes anant a parar a llocs irreals, però això dic que no cal pensar massa. M'ho dic a mi mateix, eh!

 

Els personatges de les cançons, com la Júlia, la Remei o la Belén, són persones reals?

La Júlia és la filla d'uns amics, la Belén és una de les meves companyes de pis i la Remei és la patrona de Flix (i la farmacèutica!)

 

Quan heu sortit a tocar fora de Catalunya heu tingut molt bona rebuda. Com ho expliqueu tenint en compte que no entenen les lletres?

L'idioma... No crec que aquí tampoc ens entenguin gaire. Si només agradéssim aquí pel que diem... No crec que tingui massa sentit. Abans parlàvem del Bob Dylan. M'agradava molt de petit i fins fa poc no vaig saber què deia, però sabia que havia de dir alguna cosa interessant, per com ho deia, saps? És com si les paraules es desprenguessin, tu no saps el significat exacte de les coses però l'actitud, el com ho dius, el to, el com ho expliques, dóna idees i tu et pots identificar amb això de forma instintiva. Jo crec que a Madrid o a Granada, per exemple, ens va passar això. Tots ballaven i suaven tant o més que aquí.

 

També és més rockera l'escena, fora de Catalunya.

(Dj. Pipo, de Ràdio Silenci, també present a la conversa) Aquí tot són popies i gralleros!

(Riures) Popies i gralleros, m'agrada molt! És veritat, d'això ens podríem desprendre, a Madrid no hi ha gralleros. De popies n'hi ha a tot arreu, però.

 

Us han arribat notícies de la Guillermina Motta, després d'haver-la fet fer l'amor amb tanta gent il·lustre? (La nova cançó, al disc Figaro, Figaro)

Doncs no sé massa cosa, de la Guillermina Motta. Vaig escoltar un disc seu dels anys seixanta que em va deixar flipat, però va ser després de fer la cançó. És música lleugera però està produït d'una forma i tocat d'una manera excepcional. Ara la música lleugera és una merda, abans era una altra cosa. Hi havia molt esforç, músics de veritat, de molta qualitat. Hi havia més músics de qualitat abans fent música lleugera que ara fent música seriosa. Per què qui fa música seriosa, ara, dins el panorama pop? A nosaltres ens han dit que som un grup que utilitzem molt l'humor, però una proposta seriosa, quina és?

 

Què vol dir una proposta seriosa? Per exemple, de vosaltres mateixos es pot dir que sou un grup que usa l'humor, vital, però també que sou una proposta seriosa.

Jo m'ho prenc molt en "sèrio". Se'm fa estrany això de la seriositat. Jo quan escric ho faig molt des de l'estómac i no penso "ara vull dir això", o "ara això altre", sinó que simplement vaig fent i no es fins que està gravat que em pregunto què he volgut dir. És el que deia abans dels filtres. Com que intento tocar sense filtres no sé mai què passa, no controlo. Al final, però, quan ho llegeixo penso que sí, que és cert, que crec en allò que he dit. Això passa perquè no és mental, perquè surt així. Potser si fos mental a l'endemà ja no hi estaria d'acord, saps, sóc contradictori.

 

Fins a quin punt jugueu amb la improvisació?

Per a nosaltres és clau. Si no les cançons estarien mortes, les tocaríem un cop i mai més. Tocar una cançó dues vegades igual seria com follar-se un cadàver! Intentem que sigui nou sempre, perquè ens diverteix el risc d'equivocar-se, perquè és intens improvisar amb públic, i més si ens han pagat! No, és broma. Però sí que és cert que la improvisació manté les cançons vives i fa que les vulguem tocar. Avui mateix hem quedat per "jamejar".

 

Com és el procés de composició dels temes?

Jo normalment vinc amb la cançó gravada de cap a peus i ens posem a tocar el que cadascú vulgui o pugui. A vegades tinc més idees predefinides i a vegades no. Al final arribem a un concepte tots junts i a partir d'aquest concepte ens posem a improvisar, però tenint en compte la idea general.

 

Ja per acabar, diuen que fas regals amb cançons. És veritat?

Sí, "mato dos pájaros de un tiro", no? Faig una cançó i tinc el regal. Per exemple Belén és un regal. Regals... potser més aviat són homenatges a persones. Sona molt egoista però també faig altres regals. La Belén no va voler sortir als drets d'autor, però a l'anterior disc, el tema Sabates i vestits està dedicat a una nena i els drets d'autor són seus.

 

No serà la Júlia?

Sí exacte.

 

La filla de la Belén...

No, la filla de la Maria. La Belén és una altra noia.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!