"La meva mare no em va sentir debutar"

Ofèlia Roca 07-06-2008

Josep Carreras, tenor

La Porta Clàssica i diversos mitjans de comunicació del món musical vàrem poder tenir una agradable trobada amb Josep Carreras. L’encontre, programat pel Liceu el dia 9 de juny de 2008 amb motiu de la commemoració del 50è aniversari del debut de Carreras en aquest teatre, va estar acompanyat d’un recital, el dia 17 de juny, i d’una exposició al Balcó Foyer del mateix Liceu.

Va ser una xerrada distesa i molt agradable des d’un bon principi, ja que el tenor barceloní és una persona molt afable, propera i comunicativa.

Amb aquest escrit pretenc, si més no, reflectir la xerrada que vàrem compartir tots i que va anar sorgint a poc a poc, sobre la marxa, d’una manera molt natural i agradable.


Ara hi ha una data significativa, el 21 de juliol, en referència al 21 de juliol de 1988, moment en què vas tornar als escenaris després de la malaltia.
Sí, aquesta data és molt important, perquè a nivell personal és el concert més emocionant que he fet, no hi ha dubte.
També s’hi ha d’afegir la celebració, el 14 de juliol, dels vint anys de la inauguració oficial de la Fundació Josep Carreras. Des del patronat de la fundació, però, hem decidit que no celebrarem els vint anys sinó els vint-i-cinc, perquè ens sembla que són més importants, com unes noces de plata.

Una cosa que em pregunto, llegint la teva biografia, és que si al cap dels anys has sabut qui realment et va fer debutar de petit al Liceu amb “El retablo de Maese Pedro”...
Avui dia encara no ho sé. El que va trucar a casa va ser el senyor Massó, que era el factòtum i secretari personal del senyor Pàmies, i el que feia d‘ambaixador quan arribaven els artistes. Em puc imaginar que va ser ell perquè em varen sentir en alguna intervenció a la ràdio i em varen buscar. El Retablo era escenificat amb el baríton Manuel Ausensi, i preferien un nen que una soprano.

Amb motiu d’aquest fet, la teva vida de nen va canviar a casa teva. Com vàreu afrontar aquest futur ja marcat?
Els meus pares tenien molt clar que no volien que fos un nen diferent, en el sentit que comencés a fer de Joselito, dit amb tots els respectes. Els meus pares ho varen acceptar molt bé. Com que es tractava del Liceu, sabien que era una cosa molt seriosa i jo em vaig preparar molt per a l’ocasió.

En aquell moment tu cantaves molt a casa.
Sí, jo cantava molt, estudiava música al conservatori i anava també a cantar a casa de la meva professora de piano, que era amiga de la família. Haig de dir que, quan era un estudiant, em posava els discs dels grans tenors i jo cantava per sobre, al mateix moment que sonaven. Crec que això la majoria dels cantants ho hem fet.

La primera lliçó de veu on l’aprens?
La primera lliçó de veu de veritat va ser als 17 anys amb el mestre Jaume Francisco Puig.

Tenies clar continuar per aquesta via o en algun moment vares pensar a dedicar-te a algun instrument?
La meva era una família que tocava amb els peus a terra i, per tant, el tema de la música era una cosa molt bonica i important, però és clar, som catalans, i s’havia de veure si això funcionaria o no. Em van donar totes les oportunitats, però també la possibilitat de desenvolupar-me en la vida en altres àmbits. Vaig estudiar batxillerat i un primer curs de química a la universitat de Barcelona, on vaig assistir a molt poques classes, ja que tenia la fal•lera del cant perquè era realment al que jo em volia dedicar.

Quan vas començar a estudiar cant, tenies la intuïció que arribaries on ets? Podies tenir aquesta intuïció perquè sabies que tenies una veu important...
Jo en tenia la il·lusió i el desig, i tenia molt clar que això era el que volia fer. Crec que inconscientment jo sabia que tenia un cert talent per a la música i per cantar, però d’això a afirmar que sabia que les coses anirien com han anat, evidentment seria una mica oportunista per part meva.

Però potser va arribar un moment, quan anaves evolucionant, en què vas veure que podia passar això.
No, perquè hi ha moltes coses que hi influeixen i que són importantíssimes, com ara el canvi de la veu. Perquè jo cantava com una mezzo i en fer el canvi vaig tenir la sort que va ser cap a veu de tenor. També podria haver sigut cap a veu de baríton o de baix, que m’hauria fet la mateixa il·lusió, però la veu de tenor és més atractiva per a un jove pel que fa al món de l’òpera. Jo vaig veure que hi havia una certa facilitat, ja que arribava a les mateixes notes que Mario del Monaco i Di Stefano; o sigui, que una certa intuïció jo la tenia.

La teva mare et va sentir debutar?
No, ja que va morir quan tenia 51 anys i jo vaig debutar més tard, però la meva família sempre em va donar suport en tot moment. Justament, qui tenia més clar que jo cantaria va ser precisament la meva mare.

Quan vas començar a fer audicions per teatres i agències, com va ser aquest inici?
Vaig tenir molta sort perquè va ser molt ràpid. L’única audició que he fet de veritat va ser aquí, al Liceu, per al senyor Pàmies a l’estiu del 1969. I directament em va donar dos papers, el Flavio de la Norma i el Nabucco al 1970. La veritat és que he tingut la sort de no haver de fer audicions. Més tard em va citar el senyor Pàmies perquè li cantes un tros de la Lucrezia Borgia que s’havia de fer al Liceu amb la Montserrat Caballé, i vaig tenir la sort que em varen tornar a contractar.

Avui dia, l’any 2008, això és possible que passi?
El senyor Pàmies era un empresari privat, però això pot passar avui amb el director artístic d’un teatre que cregui en un cantant jove.

Què és per a tu el més important quan cantes i què vols transmetre al públic, a part de l’experiència i cantar bé amb una bona tècnica?
Encara que sembli un tòpic, el més important per a qualsevol tipus d’artista és transmetre emocions. Per a mi, el més important sempre ha sigut poder transmetre emocions al públic. Si un artista aconsegueix això, una part molt gran de la seva tasca està feta.

I tu, quan sents un intèrpret suposo que vols rebre la mateixa sensació?
Exactament. Sempre dic que el meu ídol des de petit ha sigut Giuseppe di Stefano, i que jo voldria donar a la gent el que sento quan l’escolto.

Tu ets un cantant que ha apropat l’òpera a la gent. Què ens pots dir d’això?
A mi m'agradaria ser el cantant de la gent, no m’interessa ser el cantant o el mite inaccessible. Vull transmetre les emocions que duc a dins, i així, quan canto, intentar que la gent reaccioni; tant l’aficionat de tota la vida com els melòmans de l’òpera, els intel·lectuals o la gent del carrer que no està familiaritzada amb l’òpera, però que quan sent una veu l’interessa.

Sempre que has construït un nou personatge t'has informat de la història, de l’òpera i del seu entorn. Fas servir vivències teves a l’hora d'interpretar-lo?
Hi ha vegades que és millor no saber-ne res (riures). Bromes a part, si és un personatge històric i no el coneixes suficientment, evidentment intentes posar-te al dia. Jo sempre he cregut que tant la música com el drama, tant el compositor com el llibretista, ja et donen moltíssima informació de com ha de ser aquest personatge. Després, la resta, un vint per cent, és el que posa cada intèrpret de la seva collita. D’aquest vint per cent en diem talent, i depèn del talent que té cada cantant que la interpretació sigui la més correcta i adequada segons la partitura. Cal afegir-hi sempre un toc personal que fa que el personatge també sigui una mica teu. Jo crec que s'ha d'escoltar moltes vegades la música, s'ha de llegir molt bé cada una de les paraules, intentar treure el sentit de cada una de les frases tant a nivell musical com de text.

Quins tipus de personatge t'han sigut més còmodes?
Jo crec que per al meu tipus de veu, que té una sèrie de qualitats i de limitacions, el més adient és el repertori romàntic verista i les òperes de Verdi. En els anys setanta, i avui dia encara més, l’òpera és cada cop més visual, en el sentit que té importància el físic dels personatges. Jo no podré ser mai un home que faci personatges excessivament heroics a causa del meu físic, que és de tall romàntic. Aquests són els personatges més adequats per a mi.

Com a espectador, què prefereixes, les posades en escena més innovadores o les que respecten més l'origen clàssic?
Jo crec que les dues coses son vàlides, legítimes i factibles. Una posada en escena de les que en diem provocadores, però que respecti el compositor i el drama, i en què hi hagi innovació, em sembla fantàstica. La provocació per la provocació en sí, és òbvia i està una mica fora de lloc. A més, si el director d'escena el que pretén és que parlin d'ell, no em sembla bé. Avui dia en tenim prou exemples, d’això.

Com has evolucionat com cantant-actor?
Crec que mai he tingut unes dots d'actor especials. Sincerament, jo sempre he estat molt més preocupat per la música i el cant, tot i que, evidentment, també m’ha interessat la part escènica i dramàtica. Jo crec que un va evolucionant amb la experiència i, sobretot, quan té la possibilitat i la sort, com he tingut jo, de treballar amb gent d’un cert nivell com ara Zefirelli. Això fa, naturalment, que aquesta gent tingui molt clar el tipus de personatge que volen que interpretis. Alhora, tu vas aprenent de l’un i de l'altre i vas evolucionant com a actor.

Com valores, al cap dels anys, el tipus d'espectacle que feies amb Plácido Domingo i Luciano Pavarotti i que va aixecar tants comentaris en referència al fet que allò no era òpera?
Els Tres Tenors neixen per celebrar una efemèride de tipus esportiu, els campionats de futbol d'Itàlia de l’any 1990. Nosaltres no vàrem pretendre mai que allò fos òpera. Érem tres cantants que cantàvem òpera als grans teatres del món amb els millors directors i els millors cantants, que un dia decidim, com a divertimento, pujar junts a dalt d'un escenari i cantar una sèrie d’àries d’òpera i altres cançons, peces que formen part del repertori dels tenors de sempre. El que va passar és que això ho van seguir milions de persones. Es van vendre, entre discos, vídeos, etc., uns vint milions de discos, i aquest fet va crear una mica de moguda en el món de la música i de l’òpera. És lògic i respectable que un sector dels aficionats i melòmans, que ho veuen des d’una perspectiva purista, puguin fer el comentari que allò no era correcte. S'ha de veure des de la perspectiva que el que es volia transmetre amb aquest tipus d'espectacle no era l’òpera en si. El que va passar és que els Tres Tenors es van convertir una mica en un fenomen social que va provocar que féssim una gira mundial. No va ser res més que això. El més positiu de tot va ser que aquest tipus de música va arribar a gent que no la coneixien, gent que avui dia són aficionats a l’òpera i als concerts en general.
La relació personal entre tots tres va ser sempre magnifica, i com més temps ha passat, més bona ha sigut. El que era una relació professional es va convertir en una relació personal i molt entranyable.

El teu retorn als escenaris i al cant, després de la malaltia, podem imaginar que va ser molt important per a tu...
Jo confiava que tornaria a cantar en superar la malaltia, però això estava per veure. Era una esperança meva que al final es va fer realitat. En això no només hi comptava el factor físic, sinó també el factor mental i psicològic. I encara més, després d’haver estat 11 mesos ingressat.
Pujar a l'escenari es va convertir de cop i volta en una cosa més extraordinària que abans. Després d’aquest període difícil, potser encara tinc més la necessitat de comunicar amb el públic.

Un cantant que es vulgui dedicar a aquesta professió, a part de la veu i la tècnica, potser necessita estar mentalment molt equilibrat per afrontar un escenari...
Jo crec que els cantants d’òpera en general, i molt particularment els tenors, que són vistos com a persones un pèl superficials, extravagants i poc serioses –cosa que jo crec tot al contrari–, si es volen dedicar a aquesta professió i no volen només arribar a un cert punt, sinó que pretenen allargar la seva professió els anys necessaris, han de tenir una autodisciplina extraordinària, i també un notable equilibri personal. Jo crec que això és molt important, perquè hi ha molta gent que té moltes condicions però que els falten aquestes dues en concret. Superar aquest inconvenient i afrontar el que comporta la maquinària de les actuacions, els viatges, la pressió, els mitjans... no és fàcil. Tot això no ajuda gens, i el que primer es ressent, és la veu.

Prepares ara alguna òpera?
No, però això no vol dir que no estigui obert a la possibilitat que m’ofereixin alguna partitura interessant i que jo pugui fer en aquets moments. De fet, em fa molta il·lusió.

Els teus projectes futurs?
Jo confio, espero i desitjo que els propers tres o quatre anys pugui continuar cantant. No poso un termini perquè això no es una cosa eterna, sinó que s’anirà apagant de mica en mica. No vull posar una data, a més, perquè faig molts concerts per a la meva fundació i, si d'aquesta manera puc ajudar a la fundació i als malalts, intentaré cantar un parell d’anys més, sempre amb dignitat professional, és clar.

El programa del recital del Liceu ha estat triat especialment per a aquesta ocasió?
És un programa que jo faria en qualsevol sala de concert i a qualsevol lloc del món. A més, hi ha un detall important a tenir en compte: el concert serà retransmès en directe per televisió, i això fa que el repertori s'hagi d’adequar una mica al públic televisiu.

A casa, quin tipus de música escoltes,a apart de l’òpera?
Hi ha un tipus de música per a cada moment, ocasió i estat d’ànim. Òpera és el que més escolto, però també escolto música simfònica, cantants que m'agraden de la música lleugera com Frank Sinatra, del que sóc tan fan com de Di Stefano. Sinatra té un tipus d’expressivitat, dins la senzillesa, que li permet d’arribar al públic amb naturalitat, sense fer res d’especial. És un cantant sensacional.

Escoltes cantants actuals?
Sí, Juan Diego Flórez, Roberto Alanya i Rolando Villazón m'interessen molt perquè són els tenors que avui dia estan a un gran nivell.

Avui ja no és com abans, tot és més ràpid en el sentit que les carreres son més curtes. Mentre s’està cantant una òpera es viatja per fer un concert i es torna a la mateixa òpera. Tu cap a on creus que anem amb tot això?
Jo crec que qui tenen molt a dir en tot això són els directors d'orquestra. Els anys en què jo vaig començar a cantar, la majoria de directors d'orquestra estimaven les veus i ajudaven el cantant. Es feien molts assajos amb el piano abans de començar amb l'orquestra, el director et deia exactament com volia les coses. Jo crec que aquí el director d'orquestra té una responsabilitat important i s'ha de tornar a aquesta base de preparar bé les obres abans d‘anar a les representacions. Tot això és un peix que es mossega la cua. No només hi ha el director d'orquestra, sinó que també hi ha el d'escena. Jo crec que el paper del director d'orquestra és molt important.

Creus que els cantants joves agafen papers massa durs abans d'hora perquè hi ha molta pressió, perquè si no ho fas tu n'agafaran un altre i també per la presa de fer carrera ràpidament?
Això ha passat sempre. El fet de perdre una possibilitat a tots ens ha passat, i de vegades el paper més important ha sigut aquell que et van dir que no fessis. El cantant, dintre d’uns certs límits, ha de tenir la voluntat d’arriscar per un personatge. Jo penso que l'idea de cantar lleuger no és bona. Poso com a exemple la gran veu de Jaume Aragall. Si li haguessin fet cantar una mica de Mozart i Rossini al principi perquè no es perdés la veu, segur que no s’hagués pogut desenvolupar i no seria la gran veu que ara és. Com ell hi ha mil exemples més. És molt important l’anàlisi d’un mateix, però també tenir algú al costat que sàpiga aconsellar-te en un moment determinat. Aquesta ha de ser una persona en qui creguis, i també cal que ella cregui en tu, perquè en segons quins moments s'han de prendre decisions molt importants.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!