"La millor recompensa és la relació amb els músics"

Antoni Colomer 16-03-2006

Philippe Fénelon

A dues passes del Conservatori Municipal, en ple Eixample barceloní, hi passa llargues temporades el compositor francès Philippe Fénelon, un dels més prolífics i sol·licitats en l’actualitat. Malgrat ser alumne d’una personalitat tan poc vinculada a la música vocal com Olivier Messiaen, el temps i les circumstàncies han portat Fénelon, sense ell pretendre-ho, a situar l’òpera en el centre de la seva producció. Els encàrrecs dels més importants teatres de França, com l’Òpera de París de Gérard Mortier o el Capitole de Toulouse de Nicolas Joël, s’amunteguen a la seva taula i el converteixen en una figura clau de la creació operística actual, com certifiquen les estrenes a París o Bordeus de les seves darreres òperes: “Salammbô”, adaptació de la novel·la homònima de Flaubert, o “Les Rois”, basada en un relat de Julio Cortázar.

Recentment se’t va nomenar “Chevalier de l’Ordre National du Mérite”. Després d’això un ja pot morir tranquil, no?
No, més aviat em fa riure perquè, saps, t’has de presentar! Et truquen per dir-te: “Miri, li volem donar això. Ho pensa acceptar, sí o no?”, i com que li havien concedit també a la meva amiga, la pintora Anne-Marie Pécheur, doncs ens va fer gràcia. Però actualment condecoracions com la “Légion d ‘Honneur” els les donen a tothom. En canvi, mon pare, que va anar a la guerra, no ha rebut mai cap medalla. Així són les coses!
Però tornant a la teva pregunta: la millor recompensa a la meva feina és la relació amb els músics.

Per sobre de la relació amb el públic?
No per sobre, però la millor recompensa és el treball que fas amb els músics. Després el reconeixement arriba perquè a la gent li agrada la teva feina. O no! Però aquestes medalles no són cap recompensa. Potser per a algun músic de l’Est en el seu moment, com Xostakòvitx, era una recompensa. Però després els tancaven igualment!

Més aviat una condecoració és tenir encàrrecs de teatres tan importants com l’Òpera de París o el Capitole de Toulouse. Per a aquest darrer projecte t’has basat en el “Faust” de Lenau. Per què?
Sempre és la mateixa pregunta: per què aquesta i no una altra tria? Però el camí que vas seguint en la teva vida d’artista i escriptor et porta a textos, a mons que desconeixes! Parlant amb el director d’escena Nicolas Joël va sorgir aquesta possibilitat.
Penso que el títol ha de cridar l’atenció del públic, ha de ser impactant! Si no recordes el títol d’una obra és que aquesta tindrà una curta vida! I el mite de Faust és molt important. En el cas de la versió de Lenau es tracta de la recerca de la veritat. És un tema en què un compositor hi pot desenvolupar molt: què és la veritat? Quin tipus de música hi pots escriure? En aquesta obra m’interessava molt l’estructura perquè no és lineal ni té una dramatúrgia definida. Es tracta de 24 llargs fragments –l’obra és immensa!– molt variats: hi ha monòlegs, diàlegs, poesia, filosofia...

Aquesta estructura condiciona la teva música? És a dir: parteixes d’una estructura concreta, d’una idea definida quan et poses a escriure?
L’estructura sempre és molt important al principi del treball. Ara estic començant a revisar un diari que escric fa trenta anys i que vull publicar. El que m’agrada és tenir una estructura ferma per treballar, i al darrer moment, quan vas trobant la sortida, donar un cop de peu a tot això i reorganitzar-ho en cinc minuts. I normalment funciona! M’agrada molt reestructurar l’obra d’altres. Assimilar-la i reformular-la.
D’altra banda, l’estil de la música no ve condicionat normalment pel text perquè hi ha un gran eclecticisme estilístic en aquesta llarga obra.

Inevitablement hem començat a parlar de literatura. Hi ha un gran substrat literari en totes les teves obres, no només les escèniques o vocals. Has treballat a partir de textos de Rilke, Flaubert, Cortázar...
Sempre ha existit aquest substrat. Fins i tot abans d’escriure música la literatura ja era al meu costat.

I sempre et bases en textos i autors tan prestigiosos com “Salammbô” de Flaubert, “Los Reyes” de Cortázar... En el cas d’aquestes dues obres hi trobo alguns elements comuns, una atmosfera carregada de sensualitat i un ambient nocturn...
Tinc moltes obres “nocturnes”, justament! O amb títols com: “Die Nacht”, “Les combats nocturnes” o “Nit”. No es tracta només de l’ambient nocturn sinó d’un mon annex al nostre i que ens pesa. No la gent sinó el món en si. Aquest món ple d’horrors i de guerres!
És com les òperes, que sempre acaben malament. Per què? Perquè no es pot donar una imatge positiva del món. Donaríem una falsa imatge del que està succeint. Vivim en un món privilegiat i aquest món no el podem ensenyar constantment a la gent que pateix cada dia i acabar fent obres nostàlgiques com “Cappriccio”. Estrenar “Cappriccio” l’any 1943, “a l’ombra de Dachau”, com diu Tim Ashley, és una mica fort!
Estic molt marcat per la guerra. Jo no hi vaig anar, però el meu pare sí. Va estar en un camp de concentració durant anys. Quan va tornar estava molt marcat per aquest fet, i la meva infantesa també ho ha estat. Sovint, durant els anys 50 anàvem a reunions d’exdeportats i allà vaig veure la pel·lícula “Nuit et Brouillard”*. Jo tenia 6 anys i aquesta pel·lícula m’ha marcat per a tota la vida. En totes les meves obres hi ha alguna cosa d’aquesta pel·lícula.

Et sents, doncs, incapaç d’escriure una comèdia?
Impossible! M’ho han demanat moltes vegades. No podria. Potser un music-hall en anglès a Nova York o Londres m’agradaria fer-lo. En francès o alemany impossible!

I de treballar amb un autor contemporani?
Fins ara no he trobat ni el text ni l’autor que em feien falta. I a més faig una mica com els clàssics francesos, com Racine, que buscava en la mitologia i ho enfocava a la seva manera. En el “Faust” de Lenau hi ha un personatge, “l'homme”, que observa el que passa entre Faust i Mefistòfil, entrant i sortint de la història. I aquest personatge, quan al final de l’obra Faust se suïcida, pren el rol de Faust i la història torna a començar. Una i altra vegada! I en aquest final no hi ha música, només silenci!
L’obra consta d’un pròleg, dos actes i un epíleg que inclou un “Lacrimosa” que canten tots els solistes i el cor, excepte Faust, i que serà molt impactant!

Anteriorment ja has escrit alguna obra religiosa: “Leçons de ténèbres”, “Magnificat”...
Sí, però són tan religioses com jo sóc turc. “Magnificat” vol dir moltes coses. I també tinc un “Glòria” per a orquestra, sense cor, que és un acudit. Res més.

En tot cas la música vocal sí que és un dels centres de la teva producció.
Sí, i no tindria per què ser-ho. A les classes de Messiaen no hi havia ningú que anés a l’òpera. Jo era l’únic i era força mal vist. Ningú no s’interessava per l’òpera. Ara sí perquè han descobert que és una manera de ser conegut per molta gent de forma ràpida. Estrenant una obra per a trompeta i violí en una ciutat de províncies és més difícil. Però quan t’asseus davant del paper i escoltes les obres de Wagner o Puccini veus que hi ha un món entre l’acte d’escriure i allò que escoltes. I penses que mai no seràs capaç d’escriure una òpera!
A més, Messiaen no era molt partidari que escrivíssim obres vocals. No sé per què! I és per això que al principi no escrivia massa per a veu. Després l’òpera aparegué de sobte. “Le chevalier imaginaire”, la meva primera òpera, va aparèixer com un repte.

Sovint has comentat que als disset anys vas descobrir les òperes de Wagner al Festival de Bayreuth i també “Les Noces” d’Stravinsky!
Al mateix moment! El mateix any! Sempre he estat una persona oberta a tot el que passa per davant meu. Si passa algú i m’interessa podem fer un projecte junts. Tot depèn de la gent que trobo pel camí. No tinc cap pla ni mai l’he tingut. Les coses han anat funcionant no sé per què. L’altre dia mirava la pila de paper del “Faust” i em preguntava: qui ha escrit tot això?

Aquesta sensació és més exagerada quan tornes a una obra que té uns 15 anys, com “Les Rois”? Quines sensacions et va produir retrobar-te amb aquest material? Va ser una reelaboració voluntària?
Completament voluntària! És una obra important que no s’havia representat mai i això em provocava un patiment... La finalitat no era millorar-la. Això no va així! La darrera obra no té per què ser millor que l’anterior! Les obres ja estrenades tenen una vida pròpia, però fins que l’obra no s’estrena no existeix i per tant podia fer el que volgués.
Sobretot vaig canviar la manera de cantar d’alguns personatges i vaig simplificar algunes qüestions, com la varietat de compassos, per facilitar la feina de tothom.

Com et planteges el tractament de les veus?
Hi ha una cosa important respecte als cantants: volen cantar! Tots hem fet experiments pirotècnics amb la veu. Jo també! Era un moment estètic particular. Però no pots fer que la gent canti així durant hores. I els gran cantants, és clar, no ho volen fer!

I com enfrontes un gènere com l’òpera avui?
Em va cridar l’atenció llegir fa poc una ressenya d’una funció on deia: “No hi ha posada en escena, no hi ha vestuari, no hi ha text...” Però tot això vol dir alguna cosa! El no-decorat és un decorat! No anar vestit és un concepte de vestuari! L’òpera és una manera concreta d’enfocar la música. Quan Boulez anomena una obra seva com a “sonata” és per situar-se dins de l’arquitectura d’aquesta forma. Amb l’òpera és igual!
És un estil, una estètica. I no pel fet de posar o no un decorat deixarà de ser-ho.
Per tant, els cantants han de cantar. I si el que vols fer és una altra cosa doncs tries un altre espai i no un teatre d’òpera! Hi ha moltes sales per fer altres coses. O ho podem fer a la meva terrassa i ja li posarem un nom!

Consideres que en el moment actual hi ha major llibertat per als compositors després dels confusos anys que van de la postguerra als 70?
Jo sempre m’he sentit molt alliberat! I evidentment els compositors de la meva generació més que la gent de 60 o 70 anys! També depèn del tipus de música que fessis.
Poulenc i el que podríem anomenar “l’escola francesa” ha conviscut amb l’escola “darmstadtiana”o “Donaueschingeniana”(sic). Digues-li com vulguis! Sempre ha estat així! Mira Strauss i Stravinsky el que feien en el mateix moment. O Schönberg! Sempre han conviscut moltes estètiques! Després de la guerra era necessària una presa de posició. El que passa és que aquesta presa de posició va ser d’enfrontament per part de Boulez i d’altres. Van pensar que revolucionarien alguna cosa. Però què? Finalment el que ha passat és que s’han tancat en el seu propi món. Al cap i a la fi, Boulez què ens ha ensenyat en tots aquests anys? No pas la seva obra com a compositor. A més a més mai no s’ha enfrontat a un espai teatral. Es va dir durant els anys 80 que tenia un projecte amb en Jean Genet. Recordo que la gent deia: “És un projecte sobre un tema molt interessant: la traició!” Un tema que mai no s’ha tocat en l’òpera, oi? Una novetat! El que passa realment és que una òpera, més que no pas una obra instrumental, et despulla absolutament davant del públic i hi ha gent que no pot fer-ho.

Escrius diverses obres al mateix temps? O d’una obra pot sorgir el material per a una altra...?
Això sí, però el que no puc és escriure diverses obres al mateix temps. Potser dues, si... Una òpera i un quartet, per exemple! Però dues òperes al mateix temps, no puc. Em sembla que som una mica antropòfags. Tant amb la nostra música com amb la dels altres. No es poden inventar cada dia hores i hores de música. Sovint t’has d’alimentar de la música dels altres. És per això que tinc moltes partitures, vaig a molts concerts per veure com puc integrar tot això en la meva obra.
Fa poc em van demanar un espectacle de clausura per al festival de Besançon. Normalment es fa un concert orquestral, però aquest any no es podia fer i em van dir: inventa alguna cosa!, i vaig fer una mena d’espectacle amb música enregistrada, vídeos, quatre ballarins i jo, que també ballava (és un dir!). Va funcionar prou bé. Em va agradar fer-ho. És que ja no em conformo només amb la música. Necessito fabricar altres coses...

Parles de la teva experiència cinematogràfica?
Això va venir perquè volia fer alguna cosa amb Anne-Marie Pécheur i vaig pensar que era millor fer una pel·lícula sobre ella que no pas dedicar-li una obra. Agafem una càmera i a veure que surt! En el fons només pretenc fer el que vull, quan vull i amb qui vull. És una mica ambiciós, però ja no tinc 20 anys i ho puc fer. M’ho he guanyat!
No és que vulgui fer cine!

T’interessa el món del hàpening”, les performances?
No gaire. N’he fet, però no és una cosa que m’interessi gaire. El que és important entendre és que per a mi, en aquest precís moment, estem actuant en una obra que és la nostra. Amb un decorat, un vestuari... I això m’interessa molt i em fa pensar que, en definitiva, es pot fer una obra teatral de qualsevol cosa, tot i que jo sé quan és teatre o no ho és! Ara podria agafar la càmera i fer alguna cosa. De vegades, quan m’han cridat per donar conferències, he anat amb la càmera a enregistrar els assistents i tothom pensava: què passarà? I hi havia coses molt divertides! Ara bé, de vegades no en sortia res.

Dues preguntes per acabar. Et consideres vinculat a la tradició musical francesa? I quina és la influència i la teva valoració del teu mestre: Olivier Messiaen?
Musicalment gairebé cap influència. La composició no es pot ensenyar i la prova és que dels meus companys de la classe de composició ja no n’escriu cap! A mi m’horroritzava fer exercicis d’harmonia. Per a mi, a diferència d’altres, la classe de composició era només un començament. Si no tens imaginació, per molt preparat que estiguis, no et servirà per a res. Acabar uns estudis no et converteix en compositor. I la majoria d’alumnes de Messiaen ja no escriuen... És curiós, però Messiaen, a classe, no parlava mai de la seva obra...
L’obra de Messiaen m’interessa com qualsevol altra. Mira, veus aquella biblioteca? Allà hi pots trobar les obres que consulto sovint i que m’interessen. Tinc diverses biblioteques que representen diferents graus d’interès. Aquesta és la de màxim interès i en ella hi pots trobar la partitura de “Turangalîla-Symphonie”. Pel que fa a la tradició, en tot cas són els altres els qui m’han de situar. No jo.
A més a més, m’és igual!

* ( Alain Resnais, 1955 )

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!