"La música ha de ser orgànica. Sobreproduir-la és matar-la"

Joan Fontdeglòria 15-04-2011

Despertadors Atòmics, funk tradicional català

-Em trobo amb tres solsonencs, l'Edu Corominas (veu i baix), l'Edgar Riu (guitarra) i l'Andreu Moreno (bateria) a la plaça del Diamant. Es mouen per Gràcia quan vénen a Barcelona a estudiar, treballar o tocar en els bolos que els van sortint mentre estrenen el seu primer disc, L'ofici del rellotger (Casafont Records, 2011) com a Despertadors Atòmics.

El disc m'ha llançat a la seva captura: vull saber què hi ha darrere els 12 sorprenents talls de funk-rock d'un disc que ja hauria d'estar sonant a tot arreu. Perquè conté el groove dels grans i un segell propi molt autèntic; ras, curt i directe. I perquè després de veure'ls en viu presentant el disc a Barcelona a la Nau Ivanow, ja no en tinc cap dubte. Aquí no hi ha ni impostures, ni artificis; només tres músics que s'arremanguen: una veu amb ànima rovellada i un baix marcant el tempo, precís (l'Edu), un guitarra que porta el groove funk a les venes (l'Edgar) i un bateria estratosfèric (l'Andreu) a les regnes del ritme del grup. Tres i prou, i ja sonen més que la majoria de bandes d'aquests verals.

Encara no han esclatat, però la seva hora arribarà. Si en teniu algun dubte, remeneu per la seva web els concerts previstos i traieu-vos la son de les orelles, que potser ja feu tard. Només és qüestió de temps. La justícia poètica farà la resta.

 

Sou Despertadors Atòmics des del 2007, i abans?

(Edu): Amb l'Edgar ens coneixem des dels combos de l'escola de música, on vam muntar un grup d'aquests de punk-rock adolescents que es deia Spirit Roig. Aleshores devíem tenir uns 14 o 15 anys... Érem nosaltres dos i tres més, però vam durar tres concerts.

 

I com sonàveu?

(Edgar): Fèiem punk-rock, però no americà, sinó més guarro... (Andreu): Punk de litrona adolescent! [Riuen] (Edu): Llavors l'Edgar va muntar un grup per la seva banda, amb l'Andreu. (Edgar): Bé, no el vam muntar nosaltres però no sé com ens vam trobar allà dins, i ens en vam fer a la idea. I això ja era un pop més amariconat... Volia ser punk-rock rotllo Offspring, i acabava sent grunge.

 

Com es deia, el grup?

(Andreu): Entreterres.

 

I ja us hi vau trobar tots tres?

(Edu): A mi em van dir d'anar-hi, però vaig dir que a mi, el pop aquest no... (Andreu): L'Edu feia volar els estels, en aquells temps.

 

Literalment?

Sí, es va comprar un estel i va deixar de tenir amics durant dos o tres anys. [Riuen]

(Edu): Després anava quedant amb l'Andreu, que era un dels pocs bateries que hi havia a Solsona; quedàvem per tocar. I més endavant, em sembla que jo tenia 19 anys, vam muntar un grup de funk amb un guitarrista de Barcelona, l'Albert Alavedra. Ens dèiem Secs Machine, i vam treure dues maquetes. També érem un trio, però cantava l'Albert. (Edgar): Això ja era més seriós que els altres.

 

-I tu no cantaves, Edu?

(Edu): No, només algun tema. I res, vam durar un parell d'anys, i llavors vam muntar Despertadors, mirant de fusionar tot el que havíem fet aquell temps, rock i funk sobretot. Això va ser el 2007, i l'any següent vam anar a un concurs local, vam guanyar i ens van pagar tres cançons, tres dies d'estudi. Al final vam gravar un EP amb sis cançons perquè vam afegir un parell de dies d'estudi.

 

Com sonàveu en aquella primera maqueta?

(Edu): Era molt variada; hi havia una cançó de rock clàssic, una de funk, etc., molt eclèctic. A partir d'aquí vam anar dos cops al Sona 9, ens vam dedicar a fer concerts, fins que al 2010 vam deixar de tocar bastant, ens vam tancar al local d'assaig per dedicar-nos a preparar el disc, saber què volíem fer i com, el vam gravar, i ara l'estem presentant.

 

I quin procés seguiu per anar fent les cançons?

(Edu): Tenim un correu electrònic i allà anem penjant idees; allà hi ha una primera discussió, fem la primera tria. Ens llancem punyals. (Andreu): Bastants... [Riuen] I les que sobreviuen, arriben al local. (Edu): Els embrions arriben al local i allà ho fem tot. El que surt dels correus és molt bàsic, amb guitarres, pianos... Després al local hi ha la feina d'enfocar els temes. (Edgar): El que està molt clar és que, quan aportem lletra i música, som com nens petits: cadascú defensa la seva part, i la defensa davant dels altres. (Andreu): És molt individualista, aquesta part. (Edgar): Cadascú aporta una part de la música i entre tots arrangem els temes. (Andreu): De fet, les cançons es podrien assimilar a la vida d'una tortuga, des que neixen fins que arriben al mar... 

 

Hi ha algú que acostumi a aportar més que els altres?

[l'Edgar i l'Andreu assenyalen sense dubtar-ho l'Edu] (Edu): Jo sóc el que en faig més, de temes, però ells també.

 

El disc sona molt directe, com si estiguéssiu assajant. Realment el vau gravar en viu?

(Edu): La base sí: guitarra, bateria i baix (clar que si hi havia alguna cagada la tornàvem a gravar). La veritat és que gravar el disc va ser com un superassaig, tots tres cada dia tocant les cançons vàries vegades, ens va anar bastant bé.

 

I pel que fa a la temàtica de les lletres, teníeu alguna intenció premeditada, de parlar d'una cosa o d'una altra?

(Edgar): La veritat és que tot va sorgir a posteriori, quan les teníem reunides, no, Edu? No sé si les vas fer pensant en alguna cosa en concret... (Edu): Quan fas cançons, les fas en un moment concret, i és normal que s'acabin assemblant, almenys a mi em passa. Si les faig durant dos mesos concrets, el que acaba sorgint s'assembla.

 

-En el pas previ de creació, música i lletra van per la seva banda, doncs?

(Edu): En aquest cas el treball musical ha estat d'un any, però les lletres les vam tancar una setmana abans, i en molts casos les vam tancar al final de tot. Jo, almenys, no sé tancar les lletres fins a l'últim moment. Fins a l'últim dia d'estudi, vam anar modificant lletres, perquè mai estic prou satisfet del tot. Per exemple, Adagio non troppo va sorgir a l'estudi; el tema ja el teníem però no de la manera que ha acabat publicant-se al disc. (Edgar): Primer vam muntar la bateria... (Andreu): I cadascú va acabar muntant a sobre el que volia. De fet, jo la bateria també la vaig muntar una mica com vaig voler; va ser com un experiment. Recordo arribar després d'uns dies de bolos, sentir la guitarra de l'Edgar i pensar: Però què és, això?? (Edgar): Perquè aquest tema, la melodia, ja la teníem en un altre tema del primer EP. El volíem retocar una mica i prou, però al final ens ha sortit totalment diferent; fins i tot el riff de guitarra és nou.

 

I, per exemple, el festival de percussió final d'Adagio non troppo, com sorgeix?

(Andreu): Això també va sortir al moment. Estàvem allà, m'estava avorrint i vaig dir: "Sabeu què quedaria molt bé, aquí?" I vam arreplegar instruments de percussió, i li vam anar fotent.

 

Parlant d'un altre tema del disc (i ara faré el xafarder), d'on surt la història de la Milce?

[Riuen] (Edu): Em persegueix.

 

La Milce? [Riuen]

(Edu): No, la història. La persona existeix, però la veritat és que la història és inventada. (Andreu): I que té nòvio. [Riuen] (Edu): La veritat és que el joc de paraules "foc/fuck a l'habitació" no se m'havia acudit, ho va dir l'Andreu. Quan la vaig fer, vaig pensar en "Foc a l'habitació", i un dia tocant-la, l'Andreu va dir: "Interessant, "fuck a l'habitació!" [riuen], i em va semblar collonut.

 

Aquest tema és un dels grans moments del disc, sense floritures, amb molta força.

(Edu): De fet, l'havíem produït més, havíem jugat amb la melodia, l'havíem fet més poppie, i al final ens vam "rajar"... I ara sona més a Despertadors, més crua.

 

Guitarra, bateria, baix, veu i prou, que és el que sou.

(Andreu): Sí. Recordo que quan vam muntar el grup m'acabava de llegir el llibre que The Police van treure quan van tornar, i allà explicaven que en el primer assaig no van tocar, van agafar una pissarra i van fer una mena de "planning" del que volien ser, i una de les coses era que volien ser exclusivament tres perquè d'aquesta manera seria més fàcil moure-ho tot, i també deien que el tres és un número especial (però bé, en aquest sentit, nosaltres som menys esotèrics). Senzillament és que reunir més gent és haver de comptar amb més horaris, amb més condicions. (Edu): També, si fóssim més, serien més punts de vista, més nòvies... [Riuen]. (Edgar): És més fàcil discutir entre tres; amb quatre sempre hi pot haver algú que quedi al marge. En canvi amb tres, és més fàcil discutir, i tirar punyals. (Edu): També ens agraden els Red Hot Chili Peppers, que també tenen aquest so més despullat, més directe. Mentre la cançó sigui mitjanament bona, no cal sobreproduir-la.

 

-I el rotllo "funkero" que hi predomina, és el que voleu anar seguint? Perquè hi ha altres estils, també, al disc (rock, garatge, fins i tot rockabilly).

(Andreu): La tendència és cap a ritmes ballables, tot força rítmic. I quan fem el que deies, rockabilly, és per no fer una cúmbia, gairebé; vull dir que és com si agaféssim el mateix patró i el giréssim. La tònica és que predomini el baix, i tirem molt del funk perquè l'Edu i jo ja en tocàvem, de funk, i a l'Edgar també li agradava molt Red Hot. És una de les coses en què coincidim tots tres. (Edgar): I jo crec que el que deies del rock-garatge és més una reminiscència del principi que no una cosa que vulguem fer en el futur. (Andreu): Exacte; és l'instint. (Edgar): La primera maqueta era més d'aquest rotllo: sonar guarro i rock clàssic. Vull dir que l'última cançó del disc [Esperant sortir d'aquí] podria estar en aquell primer EP; en canvi, Adagio non troppo ja trenca cap a una altra banda. 

 

El disc, el vau gravar a Taradell, a Can Pardaler, no? Com és?

(Edu): És l'estudi d'en David Rosell, dels Dept [exguitarra dels Brams]. I ell també va portar el disc a masteritzar a Düsseldorf (Alemanya).

 

La producció és tota vostra?

(Edu): Sí, però el David va aportar idees. Per exemple, a Milce hi ha una guitarra acústica que la va gravar ell, i va canviar algunes guitarres d'Afortunat, i va fer alguna cosa més de coproducció. En David era el tècnic, però quan li demanàvem, ens donava un cop de mà.

 

I el vídeo de Milce, que és en un estudi, el vau gravar en viu? També a Taradell?

(Edu): No. Allò és a l'estudi de Casafont (a la Vall d'Ora, Navès, el Solsonès) que és el segell que ens ha editat el disc. Allà hi havíem anat l'Andreu i jo a gravar amb l'Ivan Dach [guitarra de Roger Mas] en un altre projecte que tenim l'Andreu i jo amb ell que està molt i molt bé, que es diu Dachsòmnia [rock progressiu]. (L'Ivan també ha estat tocant amb el Marky Ramone [Marc Bell, exbateria de The Ramones] i ara està de gira per Sud-amèrica). Res, i com que hi anàvem ja abans amb l'Ivan, a Casafont, hi vam conèixer el Ramon Pujol [del segell i l'estudi] i els Despertadors també vam acabar entrant al segell. El que deies del vídeo de Milce, com que hi tenen una bona càmera, vam pensar en gravar-nos tocant alguns temes, li vam demanar al Ramon i ens va dir que sí. (Edgar): La idea era gravar el so en directe, perquè se'ns feia estrany anar a un estudi i gravar un vídeo sentint el disc. Vam pensar de gravar-lo amb el so de la càmera, però el Ramon es va enrotllar, va posar micros per tot arreu i va acabar sonant bé.

 

El primer concert de la gira el vau fer al Sputnik de Solsona. Com us tracten, els de casa?

(Edu): La veritat és que el concert va anar molt bé, era com una revàlida. (Andreu): Quan vam veure que havia vingut tanta gent, ens vam quedar més tranquils perquè vam dir, "com a mínim, els d'aquí ens tenen controlats". Ens estimen. (Edu): I tocar a Solsona ens va molt bé perquè, com que ve gent, podem pagar-nos part del següent disc; els concerts a Solsona són bàsics; és la subvenció anual. A més, al Sputnik, som clients habitualíssims, entrem a la barra, fotem cançons... D'aquí poc ens odiaran! Són família; l'altre dia hi vam anar i vam punxar un tema del Jovanotti que dura set minuts, de funky, amb solos... El van treure a la meitat! [Riuen]. (Andreu): Tots aguanten les nostres criaturades.

 

The Police, Red Hot Chilli Peppers, Jovanotti... què més escolteu?

(Edu): A mi m'agrada molt la música italiana: Vinicio Capossela (hi entro fa un parell d'anys a partir de Tom Waits, que sempre m'ha agradat), i també molt hip-hop, Articolo 31 i grups així; també el Daniele Silvestri... A Itàlia es fa música molt guapa. (Andreu): Sí; jo he conegut fa poc un paio molt bo, Vasco Rossi. (Edu): A part del Jovanotti, a Itàlia fan molt el rotllo funky i hip-hop americà però a la manera italiana, utilitzant la melodia, que és bàsica en la seva música. (Andreu): Cal donar molt de mèrit a la cançó italiana, perquè fins i tot els grans, el Sinatra i gent així, tots eren fills d'italians. Molts cantants importants americans en realitat vénen de família italiana. (Edu): També m'agrada molt Hocus Pocus, que fan hip-hop francès amb un rotllo molt "jazzero"; és una fusió que ara es fa molt a París. (Andreu): Jo també escolto molta música instrumental; com que estudio a l'ESMuC l'he d'escoltar, però el meu gust ja va per aquesta onda. Ara mateix, estic repassant els discos dels setanta.

 

-I de tota aquesta nova moguda pop d'aquí?

(Edu): A l'Edgar li agrada Manel, però no ho vol dir... [Riuen] (Edgar): He escoltat de tot el que es va fent aquí. Fins i tot Amics de les Arts, però quan van treure el disc, els vaig odiar. Crec que hi ha molts grups millors que ells, però com que fan el rotllo de Manel, s'han sumat al carro. Quan feien cançons on feien el gilipolles, on sortia un paio cantant "el Código Da Vinci, el Código Da Vinci" em feien gràcia, però quan es van posar seriosos, no. Antònia Font sí que m'agraden. En general, tots "rajem" una mica d'aquest nou rotllo folk d'aquí, però prefereixo viure en un país on el disc més venut és el de Manel que no pas, per exemple, el de Carlos Baute. (Edu): I també ens agraden molt Mazoni i Sanjosex. (Andreu): Jo, si n'hagués de dir algun d'aquí, primer diria Sanjosex i després Mazoni. (Edu): El que té de bo tota aquesta escena que diuen que s'està muntant és que en paral·lel ha sortit un circuit de grups potser més petits, però amb un públic més pròxim; afavoreix que vagin les propostes noves, més petites, també arribin.    

 

I Andrés Calamaro, que és la referència més evident al disc?

(Edu): Calamaro és una de les grans referències. (Andreu): Aquest l'hem mamat tots tres! (Edgar): L'Honestidad brutal, per exemple, de cada tres discussions que tenim de música al local, en dues acaba sortint aquest disc. (Edu): A mi fins i tot ja em fa por tornar-lo a escoltar... (Andreu): La història d'aquest disc és que les lletres estan fetes d'un any de gira (va fer les lletres primer, que diu que no ho fa mai) i a l'estudi va muntar la música i va començar a cantar-hi a sobre, improvisant. I a mi em sembla que allò eren unes festes que t'hi cagues; van llogar un estudi durant un mes i anaven passant músics per allà, i a més era la seva època potent d'experimentació amb substàncies... Fins i tot en la veu se li nota, en alguns temes, que està cardat. (Edgar): Hi ha algun tema que sembla que l'hagi gravat vuit anys abans. (Edu): Fins i tot els músics... A Veneno, per exemple, al final del tema veus el bateria que se'n va a fer un break i se'n va a tocar amb el rack, però rotllo tornada, i tots estan baixos! [Riuen] (Andreu): A part, jo diria que aquí ja van utilitzar molt el recurs de la tecnologia, de gravar coses, i després intentar posar lletres a sobre, i agafem això, copiem-ho aquí... (Edgar): I també és bastant jam; per exemple, al final del segon disc, hi ha tres guitarres i un piano, tots fotent solos a la vegada!

 

Acabant, tornem a vosaltres: Composar? Gravar? Tocar en viu? Què preferiu?

(Edu): Sense dubte, som grup de directe; crec que Despertadors val més la pena en directe, perquè a l'estudi a vegades costa plasmar una idea que fas en viu, i ens agrada molt el rotllo del Calamaro o dels Red Hot perquè els directes són molt oberts, saps quan comença el tema però no quan acaba. (Andreu): També per això assagem poc; pel tipus de directe que fem. Potser no n'hem parlat massa, però tots tres estem d'acord en què la música ha de ser orgànica, ha d'estar viva, i sobreproduir-la és matar-la, fer-la artificial. Necessitem tenir temes ben oberts, per poder viure aquell moment en viu, una mica d'essència jazzera. (Edu): I la gent respon bé, quan ho fem. (Andreu): En general es valora, però crec que és més pel sacrifici que suposa... En general es valora més l'actitud que no pas si ho fas millor o pitjor.

 

És trist, no? La cultura de valorar l'esforç amb la postura adient, l'afectació...

(Edgar): Sí; a mi fins i tot m'han arribat a comentar "esteu massa seriosos, a l'escenari, us falta contacte guapo amb el públic". Vull dir que ara es valora l'artista total, que expliqui històries, que diverteixi, que tingui feeling amb el públic parlant... I si ser músic ja és prou difícil, imagina't la resta... (Andreu): Haver de fer d'actor, no? Es valora més el concert com un espectacle que el valor de la música en si. (Edu): I això que deia l'Edgar és el que nosaltres no fem perquè no ho sabríem fer. El nostre és un altre rotllo, més desenfadat; fer qualsevol altre cosa seria un suïcidi. I al públic que volem tenir, això li mola; crec que has de tocar per a la gent que realment entén el que fas; a la resta, hi pots arribar de retruc, però no és el que busquem.

 

Fotografies de Laia Vinyes del concert de presentació a la Nau Ivanow

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!