"L'objectiu és tenir una orquestra que funcioni com una banda"

Miquel Gené Gonzàlez 21-10-2012

Raúl Patiño, director de l'Eclectic Colour Orchestra

ECO són les sigles del projecte que el Raúl Patiño porta entre mans des de fa poc més d'un any. Músic polifacètic i calidoscòpic, fruit d'un lloc i un moment on els antics compartiments estancs que separaven la música clàssica de la popular han deixat de tenir rellevància, la seva Eclectic Colour Orchestra es planteja apropar les cordes clàssiques a les sonoritats i les maneres de fer de les músiques populars. Excitant com a mínim.

 

-Com neix l'ECO?

L'ECO neix del meu projecte final de carrera dels estudis de Direcció d'Orquestra a l'ESMuC, en el qual barrejava una orquestra simfònica i una big band. La primera intenció de l'ECO era mantenir aquesta barreja, però era impossible ja que cal molta gent. Per altra banda, també hi havia això de sentir tocar jazz a les cordes, amb swing. Aleshores vaig pensar en muntar una orquestra de corda. En un inici tenia un factor pedagògic, perquè m'havia trobat que gravant quartets de corda costava molt trobar el swing. I pensava que amb aquesta orquestra podríem anar treballant l'estil. Vaig decidir posar un quartet base de jazz [bateria, baix, guitarra i piano] perquè ens donés el groove i per generar una barreja de colors, el del clàssic al qual la gent de corda ja està acostumada i el groove que et proporciona la base rítmica.

 

D'on sorgeix el teu neguit de voler ajuntar aquests dos móns?

Suposo que és fruit de la meva formació. Jo vaig fer tota la carrera de piano clàssic i després vaig estudiar una mica de jazz i he anat tocant pop, rock i jazz. La vessant acadèmica ha estat més clàssica i la professional més moderna. La idea és intentar reunir tota aquesta experiència pròpia. També em preocupa el fet de trobar-me amb gent que separa molt aquests móns, quan per a mi és el mateix. Senzillament és música, no? Fins i tot per a entrar a estudiar direcció d'orquestra a l'ESMuC em van preguntar si estaria disposat a deixar de banda el tipus de música que feia, les orquestres de ball i els grups de pop, com si fossin coses incompatibles. Però per a mi tot és música, ben feta o mal feta, però música.

 

I per què et decideixes per una orquestra de corda com a formació?

Com et deia, la idea original era muntar una orquestra simfònica, però per motius pràctics vaig decidir començar amb un conjunt més petit. De big bands n'hi ha moltes, així que si el projecte creix sempre ens podem ajuntar amb alguna d'elles. Costa molt que les cordes funcionin tocant música moderna, però per altra banda m'he trobat que hi ha molta gent a qui li agrada i que ho vol fer. Aleshores vaig pensar que podia aprofitar i fer una mica d'escola muntant un grup on els músics s'acostumin a llegir aquest tipus de música. L'objectiu és que la banda agafi una partitura que una big band faria a vista i pugui fer el mateix.

 

Quin tipus de músics tens a l'ECO?

Encara no tenim una plantilla fixa. De moment els músics són estudiants que han acabat, a qui els atreu la música moderna i que viuen el projecte com una oportunitat de fer alguna cosa diferent, o gent que ja toca en grups de pop, o que els agrada el jazz i n'han estudiat una mica. La veritat és que tinc una mica de tot. A l'últim concert fins i tot va venir l'Oriol Saña, i és fantàstic tenir a la mateixa orquestra professors i alumnes.

 

Com es vehicula la idea de que l'ECO funcioni també com una acadèmia?

Aquesta va ser una idea important des del principi. En un inici la idea de l'orquestra no era la de fer bolos, sinó simplement quedar un dia a la setmana i anar fent repertori. Si això funcionava inevitablement la banda sonaria i faríem bolos. Però al principi l'objectiu era quedar per amor a l'art, per a aprendre aquest llenguatge. En aquest sentit, però, hi ha un handicap, que és que jo sóc pianista i hi ha una part que he de suplir per a poder fer aquesta tasca pedagògica. Però només que treballis una mica el ritme, el swing i l'articulació, que són molt diferents respecte al clàssic, la cosa ja va.

 

I l'orquestra s'ha acabat consolidant?

La idea inicial no va acabar de funcionar perquè sempre s'acaben complicant els horaris per a trobar-nos, i hem acabat treballant a partir de projectes que surten i per als quals unim esforços. Fer cinc o sis assajos per a un projecte, cinc o sis per a fer un altre, i així anar-nos trobant. La idea és treballar d'aquesta manera fins que els projectes ens vinguin tan seguits que ens puguem estabilitzar.

 

Com s'aconsegueix això amb un grup tan nombrós?

Clar, això em pregunto jo! Per a una orquestra de corda el mínim de músics és 5-4-3-2-1 [cinc violins primers, quatre violins segons, tres violes, dos violoncels i un contrabaix]. Això són quinze músics, més la base que són quatre o cinc ja en fan vint. El número estaria entre un mínim de vint i un màxim de trenta músics.

 

I com et planteges mantenir un grup tan gran?

Si hi hagués diners no costaria gens mantenir-lo. La qüestió són els calés. I com m'ho plantejo? Doncs per una banda a través del recolzament institucional i per una altra intentant moure'l a nivell internacional en festivals. L'orquestra vol ser estable, i per això té dues vessants: hi ha el projecte de composicions pròpies, amb el qual plantejo una fusió entre el jazz i el clàssic, i després està l'orquestra com a conjunt que pot col·laborar en altres projectes, com és el cas del Raynald Colom, amb qui hem gravat tres temes al seu últim disc. La vessant d'orquestra de lloguer, de poder col·laborar per exemple amb un cantant que ja tingui cert renom, ens pot subvencionar la part més pròpia.

 

Sempre dins del perfil de l'orquestra?

No, no cal. En aquest sentit estem molt oberts. Pel què fa a les composicions pròpies sí que tenim una línia pròpia, però ni això, perquè depenent dels músics que tinguem o de com vagi evolucionant el projecte ves a saber on anem a parar. Però si ens truca el Raphael per a una col·laboració per què no fer-ho? Al cap i a la fi és feina i això et pot donar un benefici que podràs invertir en fer coses teves. Evidentment sempre ens agradarà més tocar amb el Raynald, que és un tio que porta anys fent jazz aquí i té un estil propi i de qualitat, un llenguatge reconeixible.

 

Aquest mes d'octubre gravareu disc. Què suposa això per a l'ECO?

El disc serà completament autogestionat. El mes de juny vam fer un concert a Luz de Gas per a recollir diners i ara farem micromecenatge, a veure què aconseguim. Quan tinguem el disc ja podrem moure el projecte a nivell de festivals, ajuntaments i auditoris, intentar entrar en aquest circuit. Una cosa que ens cal ara és trobar la figura d'un mànager que ens pugui moure. Tenim l'equip artístic consolidat, però ens falta la part logística que a nosaltres ens resulta molt complicada de gestionar. Estic intentant que l'orquestra s'autogestioni una mica també, que la gent que està dins pugui participar en les tasques de producció. Però la idea és trobar algun professional que ens pugui ajudar.

 

Com serà la gravació?

El disc el gravem a l'auditori de Santa Coloma, tot en directe, en un parell de caps de setmana. És totalment autoproduït i encara no hem acabat de definir si el traurem nosaltres o si parlarem amb alguna discogràfica per a treure'l amb ells. Comptem amb el Juan Casanovas com a tècnic per a la gravació, amb qui ja hem treballat en altres projectes. Espero que tinguem el màster pal novembre o desembre i fer-lo públic a principis de 2013.

 

Quin és l'equip artístic del disc?

El Joan Aymerich i jo. En un futur no descarto parlar amb compositors contemporanis i demanar-los que escriguin alguna cosa per a l'ECO. En realitat, ja ho he fet amb alguna gent, com per exemple la Raquel García Tomás, que ara està a Londres. Que coneguin l'orquestra i a veure si volen escriure'ns alguna cosa. I al final suposo que ens basarem en el meu criteri, el del Joan si també està implicat i també en l'opinió de l'orquestra. De moment portem poc temps i encara no tenim rutines establertes, però jo sempre els pregunto si la música que proposo els agrada. De fet, aquesta és una cosa que veig de seguida treballant amb el grup.

 

Quins són els teus referents per a l'ECO?

Jo havia escoltat molt a la Maria Schneider, tot i que la seva formació era de big band clàssica reforçada amb vent fusta. Després vaig descobrir el Miguel Atwood Ferguson, un compositor que ha fet un disc monogràfic al voltant del raper J Dilla en el qual adapta la música rap a una formació simfònica. Aquest disc em va flipar perquè és corda tocant groove, amb bateria i base, i en algun tema també apareix cant rap. Després hi ha l'Heritage Orchestra a Anglaterra que també fa aquesta barreja en format simfònic i han col·laborat amb músics com el Jamie Cullum. I hi ha el Turtle Island Quartet, de qui toquem un parell de temes, que fan una cosa més moderna tocada amb cordes. Encara que a mi, a la llarga, el que m'agradaria és poder barrejar la corda amb una big band que incorpori molt vent fusta (flautes, clarinets, algun oboè) i així poder jugar amb la paleta de l'orquestra simfònica.

 

En la música clàssica les composicions són molt tancades, cosa que no sempre és així en el jazz. Com treballes la composició amb l'ECO?

De vegades hi ha coses molt tancades, però d'altres demano a determinats músics que generin una atmosfera a partir d'uns acords confiant en el seu criteri. Treballar amb músics així t'influencia segur a l'hora de composar, surten coses diferents que no existirien si ells no hi fossin. A la base, per exemple, tinc la sort de comptar amb al Marco Mezquida, que és un pianista que m'obre un món totalment diferent. Fa uns mesos vam col·laborar amb la Shoreena, una cantant de Georgia, amb qui vam gravar tres temes. Hi havia una de les composicions en la qual la corda estava molt tancada i el piano havia d'anar amb ella. Vaig escriure quatre o cinc compassos, però de seguida em vaig adonar que no tenia sentit que ho seguís escrivint, que posant el xifrat i explicant-li al Marco què volia n'hi havia prou. I el resultat va ser molt millor, perquè va sorgir una part creativa diferent de la meva. Aquestes col·laboracions enriqueixen l'orquestra. Va passar el mateix amb el Raynald. Abans de la gravació amb ell em va passar els papers de l'orquestra i jo me'ls vaig mirar i vaig pensar que segurament no havia escrit mai per a corda, perquè hi havia algunes disposicions una mica arriscades. Llavors vaig quedar amb ell i vaig estar tocant al piano i preguntant-li si era això el que volia, i ell deia "sí, sí, sí" i li apareixia un somriure. Jo no ho hagués escrit mai així, però l'arranjament funcionava molt bé.

 

Com han respost els músics als teus neguits?

Doncs la disposició dels músics és brutal. Perquè ja veus, de moment estem tirant una mica per amor a l'art i Déu n'hi do la gent que tinc. El que passa és que això es pot mantenir fins que fem l'enregistrament, a partir d'aquí no puc demanar molt més, hem de moure'ns i trobar coses per a que el projecte no es mori. Hem anat fent col·laboracions que ens han beneficiat: amb el Raynald i la Shoreena, vam estar al Buenafuente quan estava a La Sexta, hem participat en el disc de Kibo, un grup de pop català, vam fer una col·laboració amb la Marató de TV3 a través de l'ESMuC. Però necessitem bolos realment de l'orquestra.

 

I en quant a l'aproximació a l'estil?

Home, és difícil, queda una tasca dura. Tinc gent que ja coneix el llenguatge bastant bé, i és el que estem gestionant ara, les funcions dins de l'orquestra, els caps de corda... L'eclecticisme del qual es fa ressò el nom de l'orquestra es trasllada també als intèrprets. Tinc gent de clàssic que té un so molt bonic que és el que busques per a una onda més tranquil·la, però que no improvisa. O tinc un tio que improvisa de puta mare però que el seu so no és per estar tirant de l'orquestra. Cal anar coneixent a la gent que tens i saber utilitzar-la de la manera que millor et convé. I també hi ha la part pedagògica en la qual qui sap com es swinga explica a la resta com es fa i la gent ho va agafant.

 

L'eclecticisme del qual parles es fa molt evident veient a l'ECO a l'escenari: els instruments són clàssics, la disposició és de big band, la manera d'estar a l'escenari és pop...

L'orquestra vol trencar amb els clixés del món clàssic, però no perquè em semblin millors els clixés del modern, simplement perquè l'espectacle sigui el més natural possible. A veure, si un músic està fent un solo el més normal és que no estigui allà darrera, no? A nivell d'espectacle és millor que estigui davant i que la gent ho vegi. O el rollo de les orquestres d'aixecar-se en els bisos, d'entrar i sortir, hi ha tota aquesta part protocol·lària que no m'agrada gens. I intento trencar-la. El que passa és que després la logística de com es mou la gent és una altra cosa. Però crec que és intentar agafar la part d'espectacle de cada món, i en això el modern està una mica més avançat. Que puguis aplaudir a la meitat d'una peça si t'agrada alguna cosa, o evitar aquell silenci tens dels esternuts entre els moviments d'una simfonia.

 

En el concert de Luz de Gas es va produir algun moment de divergència d'opinions, entre els qui volien aplaudir i els qui els feien callar. Suposo que és normal en un projecte tan eclèctic.

A mi m'agrada quan passa això.  El que mola és que la gent escolti. El pitjor és quan el protocol fa que la reacció del públic no estigui d'acord amb el què està passant a l'escenari. M'explicava una vegada el Jordi Mora, director d'orquestra, una experiència que va tenir dirigint l'Adagio de Barber. En aquesta obra hi ha una pujada que acaba en un acord súper tens i després hi ha un silenci on es descarrega tota la tensió i torna a començar el tema. I m'explicava que el públic va aplaudir en aquell moment, i em deia "m'hagués girat i els hagués matat a tots". I és que té raó, no? Si arriba aquell moment i aplaudeixes és que no has sentit res del que està passant. I hi ha vegades en què l'enllaç d'un moviment amb un altre conté una tensió que requereix silenci, o el típic final en el que acaba la peça i encara no s'ha descarregat la tensió i la gent ja està aplaudint. A mi això em posa nerviós. Però també em posa nerviós que el pianista acabi el seu solo en la cadença d'un concert per piano i orquestra de Mozart, amb el típic trino que és per a dir "ole", o que un primer moviment d'una simfonia acabi a dalt, i no es pugui descarregar l'emoció. De fet, la idea de fer l'estrena de l'ECO a Luz de Gas va ser perquè tocant allà t'estàs traient de sobre tota aquesta càrrega, estàs fent que la gent escolti d'una altra manera. La idea de l'orquestra és voler ser una banda.

 

L'orquestra en el concert estava amplificada.

L'orquestra ha de sonar compensada acústicament, per això som tanta gent. Però alhora si estàs en una sala com Luz de Gas i vols que la gent del darrera ho escolti i que el conjunt tingui punch et cal sonoritzar la bateria, el so més rocker ve d'allà. I aleshores això et porta a sonoritzar la corda, però la vam sonoritzar el mínim possible perquè tingués aquest punch. La idea era que no sonés molt amplificat.

 

En aquest concert van aparèixer les teves diferents facetes com a músic: la direcció, la clàssica, el jazz, el musical, Buenafuente...

Bé, el concert va ser sobretot màrqueting. No era només presentar l'orquestra, sinó convidar amics per a omplir la sala i aconseguir suports per a tirar endavant el projecte. Aleshores vam portar a la gent del món del musical, on jo he treballat molt, amb Pegados, un espectacle de la meva productora The Kaktus Music Corporation. També volíem que tingués una mica d'humor, així que vam parlar amb el Berto perquè vingués a presentar, i ja que venia i com havíem fet el Me he puesto tetas al programa, va dir que també volia cantar. Vam convidar al Manu Guix amb qui estava tocant a Grease i vam fer un arranjament d'una cançó seva, i també vam tocar amb el Raynald Colom els temes del seu disc en els quals hem col·laborat.

 

I ja veníeu el disc.

Sí, va ser un micromecenatge directe! Un petit assalt... En vam pre-vendre quaranta-vuit, així que ja tenim un deute! Però la gent va ser molt col·laboradora, va haver-hi que no van deixar ni el contacte. Després tindrem problemes per a fer arribar els discos.

 

Quins projectes té l'ECO a la vista?

Al novembre tenim una proposta encara per confirmar. A banda d'això estem centrats en el disc. Quan el tinguem gravat tornarem a moure'ns per trobar concerts.

 

Hi ha més gent que estigui fent alguna cosa semblant al que proposa l'ECO?

Així a nivell estable jo no conec cap altre projecte similar. L'OBC ha col·laborat en discos de pop, una mica el que voldríem ser nosaltres com a referència d'orquestra per enregistrar coses així. La Simfònica del Vallès també ha fet coses amb big band. L'ESMuC mateix en el seu últim concert de grans conjunts va fer simfònica amb big band. Però no hi ha cap orquestra estable que faci aquest tipus de música. I de fet moltes orquestres intenten apropar-se al públic fent programes més moderns.

 

Potser la vostra idea no és tant la d'apropar-vos a altres maneres de fer sinó d' incorporar-les.

Això mateix. Incidir en aspectes com el visual, per exemple, portar llums, incorporar un tècnic que et faci unes projeccions que vagin amb la música, oferir un espectacle global. Tocar sense partitures és una altra cosa que vull fer. Imagina't tota una simfònica sense partitures on tothom està interaccionant. És el que passa amb la Simon Bolívar, on els tios s'aixequen, donen voltes al contrabaix. És l'impacte visual de l'energia. L'objectiu és tenir una orquestra que funcioni com una banda.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!