"M'agrada canviar, dependre del moment"

Aníbal Martínez 16-01-2007

Gorka Benítez, saxofonista de jazz.

Saxofonista i flautista nascut a Bilbao al 1966. Comença la seva formació al conservatori de Bilbao per completar-se al Taller de Músics de Barcelona i al Conservatori Professional de Badalona. Una beca el va fer volar a Nova York, on va aprendre al costat de Dave Kikoski, Billy Hart, Jim Hall, Barry Harris i Cecil Bridgewater entre d'altres. Allà va formar el seu primer trio on interpretà les seves composicions. Des d'aleshores no ha parat de recollit molts premis i reconeixements, per acabar convertir-se en un dels saxofonistes més sol•licitats a Espanya. Es comenta d'ell que no té por quan toca a l'escenari, que està en plena forma, que no para de pujar graons... que és un dels arguments més sòlids de l'escena jazzística espanyola... i sentint la seva música, no hi ha espai pel dubte.

Gorka Benítez ens rep tot escoltant "The all Seeing Eye" (Blue Note), de Wayne Shorter, ens ofereix una copa i ens convida a seure. Reconeix no estar acostumat a les entrevistes i adverteix, abans d'hora, que si cal repetir-la no hi ha cap problema. Però la gravadora comença la seva marxa enregistrant no només la conversa, sinó també l'ambient que Gorka ha creat: música de jazz, el soroll dels glaçons a cada glopada entre pregunta i resposta i el silenci de les passes, moviments i mirades de reüll del seu gat anomenat "Bixente".

Quin creus que és l'estat actual del jazz a nivell mundial?
Jo crec que actualment el que s'està evidenciant és que hi ha música molt bona i a moltes bandes d'arreu del món. Més que mai hi ha un nivell creatiu molt potent i agosarat. Però a nivell estilístic estem experimentant una regressió, en el sentit que hi ha un retorn a les grans figures com Wayne Shorter, George Benson... els grans, hi ha un retorn a la creativitat de l'època, a la mescla, a l'arriscar estilísticament com abans, a atrevir-se més en els projectes. Però, naturalment, salvant les diferències, res no es pot comparar al que es feia a l'època, era el fruit del seu moment... potser tècnicament estem a l'alçada, però això no vol dir res, és la concepció musical el que ha canviat.

Quin és l'estat del jazz a Barcelona?
El nivell musical és veritablement molt bo. Mai ha estat millor. En molt poc temps s'ha triplicat el nombre de músics, en només cinc o sis anys... i en deu s'ha quadruplicat. La salut de l'entramat és una altre cosa... ja que es segueix no fent cas al col·lectiu de músics de jazz creatiu. Ni estem junts ni hi han ganes de que això es canviï. I els músics som molt responsables d'això. No hi ha cap tipus de sensació solidària, tristament, no només entre els músics sinó entre tot el gremi artístic de Barcelona on sona la sensació d'estar molt disgregat, separat. Però hi ha molt nivell, i això va a favor, entre d'altres, dels Rossi, per exemple. Gràcies als Rossi i companyia a Barcelona passa el que passa. La connexió Nova York - Barcelona ha estat molt bona. Això més els tres valencians; Perico Sambeat, Eladio Reimón i Ramón Cardo conforma la història actual del jazz a Barcelona, capaç de crear una veritable escola, encara que no es recolzi la música creativa.

La música que fas, que compons, tens la sensació que la crees o que ja hi és en tu?
La música ja està en tu. Igual només és una sensació que jo tinc i prou ... Igual hauríem de parlar amb un psicòleg sobre aquest tema... Tot això ho dic perquè quan busques una melodia cerques alguna cosa que ja entens, per això t'agrada, perquè ja l'entens. Hi han molt recursos per a compondre, em refereixo per a rescatar la música del teu interior. Es tracta d'una recerca concreta, que et surt del ventre, sempre afegint la teva creativitat. Pensar en alguna cosa que no tinc a dins em suggereix melodies però sempre de caràcter artificial, que també pot ser vàlid, també es tracta d'un procés creatiu, però és de diferent concepció. El que s'ha de fer és plasmar la teva pròpia personalitat, amb això ja ets suficientment nou, i en aquest tema, i sota aquesta concepció val tot. També depèn de la teva estètica... hi ha gent més platònica... altres més aristotèlica... però de totes maneres... quan tu vas a degustar qualsevol obra artística el que vols és que et digui alguna cosa i prou, sense més voltes. Nosaltres, els músics, pensem en el procés, però només ets una peça de l'engranatge musical.

Però... Per què fas música?
No sé per on començar... et diré el primer que em ve al cap... una banalitat... crec que la gent, quan toco em sembla que s'ho passen bé... i algú pot arribar i tot a emocionar-se i tot. El sentir-me, després de tots aquests anys, que puc dir alguna cosa, i que a més sigui alguna cosa interessant, no té preu. Ho crec fermament. Tinc les meves limitacions però a la gent li agrada el que faig, i això em sembla increïble... per això em veig obligat a comunicar-me, a dir alguna cosa... per la gent que li agrada el que faig.
Faig música perquè m'agrada tocar. Res més, encara que... tocar i fer música... són dues coses molt diferents. Molta gent toca un instrument.... gent que faci música no hi ha tanta. Em refereixo a que tot art té una veritat intrínseca. Aquest fenomen s'observa en músics molt populars i coneguts que, quan els coneixes, te'n adones que han imprès totalment la seva personalitat en l'art que fan, que no podrien fer una altre cosa a la seva vida que agafar l'instrument que toquen i fer música amb ell. Te'n adones que el fet de fer música sovint és inevitable. Es tracta de l'enlluernament natural i constant de l'home vers l'art.
A mi m'emociona molt escriure quan hi ha alguna cosa que em sensibilitza, que em toca el voraviu. No és fàcil posar una nota darrera de l'altre, sense influenciar-te pel què diran, només creient amb la teva feina. Aquesta pot ser és la part més fosca del procés creatiu. Però quan fas un tema m'agrada exposar-me, donar alguna cosa... sempre amb la consulta contínua vers els músics amb qui toco, que són peces fonamentals de la meva creació. Sense ells la meva música seria totalment diferent.

Amb quin tipus d'instrumentació toques més còmodament?
Jo prefereixo, en aquest aspecte, condicionar-me pels músics amb qui més còmode puc tocar, no per la formalització de la instrumentació. Per exemple: al meu darrer disc la formació musical és de quartet, això és degut a que els músics amb qui em vaig envoltar són d'una qualitat molt alta i toco molt còmode amb ells. De totes maneres, encara que no tinc predilecció especial per una formació concreta, m'agrada molt el trio. És la música y els músics el que condiciona la formació. A l'hora d'escriure música, de vegades aquest tema també condiciona, però no fins a un punt sense retorn. M'agrada tocar, i això és el que importa.

Què estàs escoltant darrerament?
He estat escoltant molt Manzanita, però darrerament m'he decantat per escoltar Schönberg. M'agrada molt.

(agafa un CD i el posa al reproductor. Es tracta de La nit transfigurada de Arnold Schönberg)

Tot el pop i folklore basc que tu has escoltat durant la teva infantesa, com ha influenciat a la teva música?
Des de molt petit he escoltat al meu oncle tocant el txistu. A casa es cantava molt, i per això estic aquí. Jo volia, de petit, formar una banda de txistularis quan tothom tenia al cap formar un grup de rock. A Bilbao poc jazz es feia aleshores. A l'institut el rock tirava molt, però jo em decantava més per la música tradicional, més popular. Però vaig començar a sentir jazz, i quan tenia uns 17 anys, amb el tocadiscs, vaig començar a integrar-me més en el tema, fins que un amic, estiuejant a Legueito, un pintor que es feia ell mateix els seus propis instruments, un artista, me'l vaig trobar a un bar tocant la flauta travessera i em vaig quedar enamorat completament d'aquell so i de l'estil d'interpretació. Tocava una espècie de blues... i em vaig quedar "penjat". Aquest va ser el meu primer contacte amb el jazz... o amb una cosa que s'hi assemblava molt... després van venir els vinils, que van ser pocs, però suficients... seguit del boom del pop. La seva irrupció va provocar que a la meva música fes barreges de jazz, blues, pop... em va agradar buscar coses noves, crear melodies amb nous ritmes... aleshores vaig començar amb el saxo.

De quina manera s'aprèn a tocar? Escoltant o escoltant-se a un mateix?
Són absolutament les dues maneres molt importants a l'hora d'aprendre a tocar música. El fet d'escoltar, de viure la música, et fa entendre moltes coses...

Quina opinió tens sobre l'estat de l'ensenyament musical?
Tristament és molt pobre. Absolutament pobre. Per trobar l'arrel del problema ens hem de remuntar als temps del franquisme, amb la radical irrupció de la terrible figura del funcionari de conservatori molt arrelat. Poca música s'ensenyava i s'ha ensenyat des d'aleshores. Ara va millorant, però encara queden molts anys, degut a que molts d'aquests personatges encara ocupen places acomodades als llocs clau. Hi ha molta feina a fer, però anem a millor. Un altre aspecte a tenir en conte és la inversió en cultura d'aquest país, que no s'hauria ni d'anomenar inversió en comparació amb la d'altres països. I això suposa una llosa difícil de superar.

Tenors o instrumentistes referents per a tu?
Des de Rai Ferrer fins a Bonifacio Fernández, que tocava el txistu, fins a... es que és gairebé tota la gent amb la que he tocat i toco actualment. Tothom m'ha influenciat d'una manera o d'una altre.

Quins són els discos que consideres els referents de la història del jazz?, aquells que el tòpic diu que et duries a una illa deserta
Ufff... si m'hagués d'anar a una illa deserta seria simptomàtic d'estar molt fatal, o sigui que els discos serien en l'última cosa en que hi pensaria, la veritat. En tot cas... un disc meu segur que no me'n duria, això segur.

I quin és l'estil del teu darrer disc, amb tanta experimentació d'estils que has tingut?
Hi han diversos temes que són molt pop. Això és una idea que ja fa temps em volta pel cap... potser és la confirmació que soc musicalment molt "popero", tinc moltes influències del pop. Soc conscient que me la jugo ja que el resultat musical pot sortir molt "apastelat". Això és un risc. És senzillament assumir que el resultat pot ser molt "hortera" però pot dir alguna cosa, i amb això ja n'hi ha prou. Això sí, si els músics amb els que toco creuen que no pot funcionar, parem màquines i punt final, perquè ells són part molt important de la meva música, sense ells sonaria totalment diferent. En definitiva és moure coses, fer sonar coses, fent el que un vol, sense gaires meditacions transcendentals. No tinc cap pressió de res ni de ningú. Puc fer el que vull. I en això soc molt afortunat.

Explica'ns els teus projectes més immediats
Ara acabo de gravar un disc que l'he hagut de fer en només un mes de feina. Són vuit temes. L'he treballat molt. Inicialment no tenia res de res. He hagut, amb poca preparació, d'elaborar tot un disc sencer de cap a peus. Fent-lo he gaudit molt. Ha estat tot un repte.

Per acabar, Gorka ens llegeix seguits tots els títols temes del seu nou disc. Curiosament, el resultat, és un poema.

Una manera de empezar.
Por ti.
Un ultimo zortziko
Y dale!
Plaza gris.
Calle Ronda.
Los charcos cantan el lamento de las gabarras.
Otra manera de acabar.


A mi el poema que resulta em sóna molt a Bilbao –comenta Gorka–. M'agrada.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!