"Obres com el Concierto Fantástico mereixen millor fortuna"

Ofèlia Roca 13-04-2010

José Menor, pianista

-Per què vas començar amb la música i per què vas elegir el piano com el teu instrument?

El perquè vaig començar realment no ho sé, suposo que sentia la necessitat. El que sí sé és que no podria viure sense la música, per tant ho trobo tan natural haver començat que no hi penso en el per què. Quan era petit, el meu pare em va portar a classes de piano amb un professor del barri, Josep Puig, això va ser l'inici absolut, i de seguida vaig entrar a estudiar amb Maria Jesús Crespo al Conservatori de Barcelona, la qual considero la meva professora de piano principal, la que em va formar pianísticament abans de sortir d'Espanya i treballar amb altres pianistes, òbviament.

 

De petit ja tenies clar que et volies dedicar a la música?

Jo, ni de petit ni de gran, mai he tingut res del tot clar, excepte que vull fer música i sempre n'he volgut fer.

 

Què és per a tu ser músic en tots els sentits?

Per mi la música no és una professió o inclús una vocació. Anava a dir-te que si no fes música no sabria quina altra cosa fer, però va inclús més enllà d'això: jo m'aixeco al matí pensant en música i ja forma part de mí durant tot el dia, cada dia, i faci el que faci. Fins i tot fent activitats que no hi tenen res a veure, la música sempre m'acompanya. Com veus, t'estic parlant de música, no de "tocar el piano". Això sí seria una vocació, professió, manera d'expressar-me musicalment, digue-li com vulguis. Però jo em considero músic abans que pianista. De la mateixa manera, em considero un músic complet que gaudeix expressant-se mitjançant l'instrument, però també fent un arranjament o composant una obra pròpia. Ser pianista és una vessant de mí com a músic, tot i que sí, professionalment, en aquests moments és la vessant principal amb diferència.

 

Com és la vida diària d'un músic com tu?

Aquesta és una pregunta difícil de contestar, perquè no tinc una vida gens rutinària, sobretot últimament. Cada dia és diferent. I això m'ha portat a plantejar-me moltes coses i a estar obert a molt, o a tot, segons de què parlem. De totes maneres, et donaré una resposta més "pràctica" a la teva pregunta. No et puc parlar d'una rutina o horari fix en les activitats professionals que faig. Quan no estic viatjant o fent concerts, la meva vida diària és molt canviant, però la música sempre és el centre. Aquesta temporada, especialment, tinc concerts constantment i amb programes constantment diferents, per tant els he d'anar preparant contínuament quan estic "a casa". També estic desenvolupant projectes a curt i mig termini, molt variats, relacionats tots amb la música òbviament.

 

Com portes la vida d'anar constantment d'un país a un altre i d'un lloc a un altre diferent?

Doncs molt bé. Sóc molt nòmada, m'encanta viatjar, conèixer gent i cultures diverses (o relativament diverses, dins l'"aldea global" en la que vivim ara) i tenir experiències que enriqueixen la teva vida i, com a conseqüència, la teva manera d'entendre i de fer música. Això hauria de ser aplicable a qualsevol músic que entengui la música com a "art", inclosos els intèrprets instrumentals que el mass media  acostuma a anomenar "clàssics" (qui sàpiga de què parlo entendrà per què dic això).

 

Quina època del repertori pianístic t'és més còmoda a l'hora d'interpretar-la, o et trobes bé amb un ampli repertori musical?

En el meu cas, sempre he intentat ser un pianista versàtil i intentar cobrir un repertori ampli. Això no és degut només (que també!), a la meva idea del que un pianista anomenat "clàssic" (seguim amb les etiquetes...)  ha de tenir com a bagatge, sino també, a vegades, degut a exigències de la professió. De totes maneres, sempre hi ha èpoques o autors o estils on estàs més còmode. No necessàriament ha de ser els que t'interessen o t'agraden més, però curiosament les dues coses coincideixen molt sovint. El segle XX en general, o la música del període clàssic o barroc són camps en què em trobo molt còmode, i m'agraden molt, sobre tot el segle XX (inclosa bona part de la música anomenada "contemporània"). Parlant del barroc, m'encanta tocar Scarlatti i va molt bé al meu estil, en opinió de molts. També la música francesa i espanyola són dos dels meus camps preferits (aquesta última sobretot darrerament), i dins el romanticisme, com a intèrpret em trobo bastant proper a compositors com Rakhmaninov, per exemple.

Ara bé, darrerament m'he interessat més per aprofundir en camps que m'agraden molt, m'interessen molt, crec que en alguns aspectes s'han de valorar molt més, i a més em sento molt identificat com a intèrpret, i cada cop més! Això m'ha portat a desenvolupar projectes on cerco repertori que potser no està tan explotat i que em dóna peu a una visió encara més personal de la obra o la manera d'interpretar-la (cosa que d'altra banda, sempre intento donar). Com a exemple, últimament estic aprofundint molt en la música d'Albéniz -sobretot- i Granados, però no només l'Albéniz d'Iberia, sinó també d'obres que gairebé no es toquen i crec que mereixen millor fortuna, essent el millor exemple el Concierto Fantástico que he estat tocant recentment.

 

Per quina raó decideixes afegir una partitura nova al teu repertori?

A vegades són exigències professionals (com quan em va trucar Manel Valdivieso i em va proposar fer aquestes Variacions Simfòniques de Franck amb la JONC). També s'ha de dir que normalment els pianistes tenen més llibertat d'elecció en recitals que no pas en concerts amb orquestra. No obstant, i seguint amb la qüestió anterior, darrerament tinc la fortuna de desenvolupar projectes on puc tocar repertori més personal, inclús amb orquestra. Parlava del Concierto Fantástico d'Albéniz, obra que es toca rarament i que vaig tenir la sort de fer amb la Royal Philharmonic Orchestra a Londres, i molt recentment amb l'orquestra més antiga de Mèxic, la Sinfónica de Xalapa, a Veracruz. A més, tant jo com el director, Carlos Checa, vam tenir la il·lusió d'estar estrenant l'obra a Amèrica. T'ho pots creure? Una obra del segle XIX que no s'havia interpretat mai al continent americà. I és una obra que, des del meu punt de vista, hauria de formar part del repertori estàndard de concerts per a piano i orquestra. I pels crítics, tan criticable és aquest concert com ho són els de Chopin, el de Grieg o tants d'altres que sí formen part del repertori. Amb això ho dic tot.

 

Quan comences a estudiar una partitura nova, de quina manera et planteges la teva interpretació?

Depèn del temps que tingui per estudiar-la (riu). Bé... hi ha altres consideracions, òbviament. Depèn del tipus d'obra, l'estil, etc. No et pots aprendre de la mateixa manera una obra de Guinjoan que un Nocturn de Chopin. No sóc gaire de seguir una metodologia concreta. M'adapto molt a les circumstàncies.

 

Quines altres activitats musicals estan dintre de la teva vida i amb quina importància les vius?

M'encanta composar, i artísticament és una part important que necessito desenvolupar professionalment també i espero fer-ho de diverses maneres en un futur a mig termini. En la realitat professional, ara mateix el piano m'absorbeix la major part del temps. Com t'he dit, pràcticament no paro de tocar i a més amb molts programes diferents i variats, per tant la composició està en segon pla per circumstàncies professionals i necessitats vitals. Però sempre hi és i hi serà.

 

Quina diferencia hi ha per a tu quan toques com a solista amb orquestra o en un recital de piano?

Molta. Jo ho trobo molt diferent, i m'agraden molt les dues coses. Personalment  em trobo molt bé tocant amb orquestres, és molt interessant la interacció amb els directors i els músics de les orquestres, tractant de posar en comú una visió de l'obra. S'aprèn moltíssim i són experiències sempre molt interessants. L'únic aspecte a criticar seria que poques vegades la intenció musical del pianista i del director arriba a poder posar-se en comú de manera totalment satisfactòria pels dos, ja que el business obliga, la major part de vegades, a un sol assaig (limitadíssim) i el general. Per tant, sempre has de prioritzar molt i treballar una mica a contrarrellotge, la qual cosa fa que se sigui molt pràctic i que no es puguin desenvolupar idees que surtin d'allò que "se sap que funciona, i que funciona ràpid". Jo no em queixo d'això en absolut, i de fet crec que sóc bo en prioritzar i ser pràctic. En qualsevol cas, aquest és el punt on el recital sol guanyaria la partida: l'intèrpret no té aquesta pressió ni aquestes necessitats, i sí que hauria de treballar purament de manera personal i musical, intentant ser sincer amb sí mateix però de la mateixa manera donar la seva visió de l'obra, que només pel fet de ser veritablement seva, hauria de ser, en certa manera i dins el camp que estem parlant, nova.

 

T'interessa la música de cambra?

Sí, m'encanta la música de cambra i m'agradaria tenir més oportunitats de fer-ne. Per sort a Estats Units (on estic basat) se'm donen algunes oportunitats de fer música de cambra amb músics fantàstics. Per mi és molt important treballar i compartir amb altres músics, sempre se n'aprèn moltíssim i se'n desenvolupen idees i experiències enriquidores. De fet, tinc un projecte de cambra immediat, la gravació de la integral de Montsalvatge per violí i piano amb Eva León, pel segell Naxos.

 

Què esperes del teu futur musical?

A curt i mig termini espero seguir desenvolupant l'activitat pianística que porto ara, i que creixi amb més concerts interessants i projectes estimulants. A llarg termini, m'agradaria poder consolidar aquesta carrera i desenvolupar els meus altres interessos musicals (he parlat una mica de la composició), que són força diversificats i interessants.

 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!