"Quan em trobo debats indies on es defensen els patrocinadors com Movistar em poso com una moto"

Borja Duñó Aixerch 30-12-2012

Jordi Oliveras, activista cultural

L'activista cultural Jordi Oliveras actualment dirigeix Indigestió, plataforma que promou l'acció i la reflexió cultural des d'una perspectiva ciutadana. L'organització, que compta amb un premi FAD, edita la revista Nativa, organitza espais de debat i intercanvi d'idees, com el Fòrum Indigestió, i proposa accions artístiques, principalment amb músics. Però abans d'aquesta etapa, Oliveras fou impulsor i coordinador d'Interrock, una plataforma que durant els anys noranta va contribuir enormement a dignificar la música de base a Barcelona.

 

Com veus el paper de l'Administració pública en relació amb la música independent?

Actualment el que promou l'Administració no és essencialment diferent del que demana el mercat, però hi ha hagut períodes anteriors, com el final dels anys setanta vuitanta, en què l'Administració estava més preocupada per allò públic i comú i encara hi havia alguns espais per pensar si l'ideal de treballar al marge d'inèrcies del mercat no era més realitzable des de l'Administració pública (més tard es va crear la fantasia que el colmo de la independència era precisament estar envoltat de marques). L'ideal del moviment independent no està ni en un extrem ni en l'altre, hauria de ser un camí diferent, però posats a triar em sembla que hi havia més oportunitats que no es van aprofitar gens a prop d'un Estat que encara no estava contaminat per ideologies liberals, que no pas pel mercat.

 

L'Interrock va néixer a principis dels noranta. Va ser un intent de consolidar aquesta sinèrgia?

L'Interrock era una xarxa pública. Hi havia els casals de joves i els centres cívics, que a nivell burocràtic i administratiu -per inèrcies de l'administració, que els havia deixat una mica de la mà de Déu- eren molt autònoms en el seu funcionament, i molt diversos. Tenien condicionants molt de districte, de barri, que eren del tot arbitraris i que depenien de com de llest fos el que portava el casal i del rotllo que establís amb el districte. No hi havia una política clara, però per inèrcies d'ús, se n'havien anat molt cap a la música, perquè estaven sortint molts grups i perquè hi havia necessitat de locals d'assaig i d'espais per mostrar la música feta aquí. De cop i volta, a principis dels noranta hi havia molts espais que en la seva definició eren genèrics, per als joves, però que en el seu ús pràctic la música tenia molta presència. El cas extrem era la Bàscula, que sí que es va començar a definir com a projecte musical i no juvenil en general i es va anar treballant perquè la sala fos cada cop més una sala de concerts i es va crear un estudi de gravació.

 

Com funcionava la Bàscula?

El projecte musical de La Bàscula en aquell temps el gestionava Miquel Tebar, que després va ser el primer director de La Capsa [al Prat de Llobregat]. Jo estava de coordinador de l'Interrock i ell de gestor de La Bàscula musical fins el 1995, i tota l'etapa més hardcoreta de la Bàscula és més del Miquel que meva. Quan ell va marxar vaig entrar-hi jo.

 

Però hi havia més centres cívics...

Hi havia la Bàscula, Sant Andreu, que tenia uns locals, Sant Martí, Nou Barris, amb el casal de Prosperitat, la Sedeta... Tota aquesta gent estava desenvolupant activitats a l'entorn de la música, no hi havia un espai formal de l'Administració per coordinar-los però sí que hi havia una sèrie de professionals inquiets que creien que allò era interessant i vam engegar un procés de converses. Érem gent de diferents empreses, alguns treballadors públics, i jo que era autònom. El lligam que teníem era aquest interès comú. Es va decidir que s'havia de donar unitat a aquestes coses que estaven passant a diferents centres i es va construir l'Interrock.

 

Quins eren els vostres objectius?

En un primer moment ens vam plantejar com donar resposta a les demandes de tots els grups que anaven a aquests espais, van sortir les iniciatives de com mostrar-los, després de com formar-los i després de com treballar per un ecosistema que els acollís millor i dignificar la seva imatge davant de la ciutadania. Realment als anys noranta la música local, sobretot a Barcelona, era molt mal vista. Potser era un reflux dels vuitanta, un moment en què la gent havia estat molt atrevida a l'hora de tocar amb poc coneixement tècnic, i això va crear una mala imatge de la música feta aquí. Potser també perquè Barcelona començava a ser molt internacional i sempre hi havia concerts d'artistes internacionals i estàvem més pendents de què passava al món.

 

I també del rock català...

El rock català també va trobar predicament perquè els artistes internacionals actuaven a Barcelona i si vivies a Manresa o on fos havies de fer molts quilòmetres... el rock català té a veure amb això i no només amb la inèrcia política.

 

Com va començar l'Interrock?

L'any 1992 vam participar al Mercat de Música Viva de Vic, on vam muntar un escenari per on van passar una cinquantena de grups novells, i l'any 1993 vam col·laborar amb el primer BAM al Mercat de les Flors i en edicions posteriors a Drassanes i al Moll de la Fusta. Fins el 1995 o 1996 el que feia Interrock al BAM va anar creixent. Però això obeïa a la idea de dignificar aquesta música.

 

Com va ser aquest creixement?

Al llarg d'un any de treball voluntari, vam idear un projecte que parlava de comunicació, de crear un punt d'informació, d'oferir formació als diferents espais, de crear una mica de circuit de concerts, de presència al BAM, de l'agenda o de la publicació d'una guia de recursos musicals (sales d'assaig, periodistes, segells, etc) que es deia Mou el cul, i que va acabar essent molt útil. Vam presentar aquest projecte a l'Ajuntament, que el va recolzar, em va pagar a mi com a professional per coordinar-ho i van posar diners per pagar l'agenda o, entre altres accions, muntar cursos com les Teràpies de grup, que servien als grups per conèixer la mirada del crític però també van ser una oportunitat perquè alguns periodistes com Nando Cruz i Jordi Turtós poguessin conèixer grups com els Gallygows (del Casal de Sarrià), que van assistir a aquestes teràpies de grup.

 

I l'agenda?

L'agenda Interrock es va encartar a la revista aBarna, perquè no deixava de tenir unes dificultats de distribució i el fet de posar-se d'acord amb l'aBarna la feia més barata i més present.

 

Què va passar finalment amb l'Interrock?

La meva gestió de l'Interrock es va acabar al 2000, va durar del 1992 al 2000, i aleshores, per inèrcies de l'Ajuntament va entrar en el programa Músiques Urbanes + A Prop que durant un temps va mantenir els productes que feia l'Interrock però -sota el meu punt de vista- va perdre la perspectiva de per què es feien les coses. Si l'Interrock feia un recopilatori, es va continuar fent, etc. L'Interrock tenia una consciència molt forta d'evitar que la seva imatge fos massa institucional, després va evolucionar cap a una imatge més marcadament institucional i va perdre el nom, perquè també s'estava fent Dansa + A Prop, Activitats infantils + A prop, etc.

 

Alguna cosa en deu haver quedat, no?

Crec que amb Interrock, l'ICUB va descobrir una manera de treballar. Des de l'Àrea de Cultura, no hi havia una manera fluïda de treballar amb els districtes. L'Institut de Cultura i el que fa cada districte són dos móns separats, sobre el paper sempre hi ha hagut una voluntat de coordinació, però a la pràctica no s'ha trobat la manera de fer-ho. L'Interrock en aquest sentit va ser una cosa rara perquè quan ells començaven a pensar maneres de fer-ho es van trobar una cosa mig embastada, es van trobar gent de districtes que s'havien posat d'acord i que tenien una xarxa i una idea de com s'havia de treballar el flux entre el centre i la perifèria. En part crec que ho van voler reproduir. 

 

Estem parlant dels anys noranta. D'on veníem?

Als vuitanta hi havia els fanzines, hi havia un reflex de la movida madrilenya, hi havia hagut grups a la Verneda, a Gràcia... estaven passant coses que en algun sentit eren més independents. Es cantava en català o en castellà... També hi havia Transformadors, un equipament i projecte de l'Àrea de Joventut de l'Ajuntament que va tenir fort impacte.

 

I els grups van començar a utilitzar l'anglès?

Els noranta tenen a veure amb la internacionalització. Estem parlant de les Olimpíades, Barcelona comença a situar-se al món i els concerts de grups internacionals van augmentar. Durant els noranta la gent va començar a escoltar molta més música de fora en un moment en què Sonic Youth i companyia estaven començant a desplegar la seva història alternativa o indie.

 

I apareix el BAM.

Tot això té a veure amb com Barcelona se situa davant d'aquestes coses, com els músics d'aquí fugen de l'imaginari de la movida i del rock català, es posen a cantar en anglès i volen ser com els grups de fora. El BAM també s'explica perquè durant la transició i durant els anys vuitanta s'havien gastat diners en catxés amb els grups del moment. Tot i que ara es parla de la inflació dels concerts, crec que aleshores era més bèstia. Espanya en general invertia diners per la música al carrer. A la Mercè s'havia començat a fer concerts de pagament, i aleshores apareixen el Jordi Gratacós primer i la revista Rockdelux després amb la idea que pel mateix preu es podria fer música gratuïta amb una altra perspectiva cultural i a l'Ajuntament li va semblar collonut. De cop i volta era més barat, es feien més concerts... Va haver-hi uns anys en què s'havien emportat la Mercè a la muntanya de Montjuïc, a la Recta de l'Estadi i el Sot del Migdia, i el BAM, el segon any, va tornar la música al centre de la ciutat. Molt després va tornar a haver-hi pressió per treure'l fora de la ciutat i va arribar el Fòrum, però finalment s'ha tornat a reivindicar el BAM al centre de la ciutat.

 

Quin era el posicionament de l'Interrock respecte a tot això?

La reivindicació d'Interrock no era ben bé la música indie, sinó la música local. La nostra reivindicació no consistia en afirmar cegament "a Barcelona s'està fent molt bona música", sinó que pensàvem que feia falta que els grups de Barcelona toquessin molt per millorar el seu nivell de qualitat i rebessin atenció de la gent. No donàvem per fet que tot el que es feia a la ciutat era bo, tot i que oferíem escenaris per molts grups, teníem uns sistemes de selecció molt bèsties i ens menjàvem molt el coco per decidir quins grups posàvem sobre l'escenari. La idea era dignificar la música que es feia al costat de casa.

 

Em sembla que a tu no t'interessa gaire l'etiqueta indie, oi?

Jo crec que si ja en els noranta la manera d'entendre l'indie aquí ja era un reflex feble del que passava sobretot als Estats Units i Anglaterra a hores d'ara s'han anat agafant les pitjors de les opcions. Aquesta manera de bellugar-se d'allà al voltant de les universitats no tenia el glamour de l'estrella del rock i dels hippies que sorgeixen cada any... Crec que l'entorn de BCore sí que es va quedar amb alguns d'aquells valors. Recordo, per exemple quan vaig sentir parlar als Aina desproveïts de prejudicis "fantasmes" i defensant que AC/DC els agradava. Aquesta mirada oberta era diferent de l'integrisme indie que vegades hi ha.

 

La música indie genera des de macro festivals com el Primavera Sound a petits esdeveniments com el Minifestival Pop. Hi ha una paradoxa?

Crec que el Primavera Sound no té res a veure amb una relació propera amb la música. El Minifestival del Xavi Guillaumes sí. No només per la mena de música sinó per la manera d'organitzar-ho, perquè treballen en altres coses i inverteixen els seus diners a muntar un festivalet, també per la manera com vénen els artistes, que vénen mig de vacances. La meva fantasia sobre el que és indie va més associada a això que al Primavera Sound. 

 

Què opines de segells que van començar sent molt petits com Bankrobber o Sones i que ara s'han professionalitzat?

No saps fins a quin punt són indies perquè no tenen més remei o perquè volen. Sí que hi ha una voluntat de dignificació de la música i un esperit exigent sobre la part artística, però això tampoc sé si és indie i sí que són negocis petits, no inserits en grans estructures, però no sé si és perquè encara no ho han aconseguit o perquè realment ho prefereixen.

 

Si les indies ja tenen una mida molt semblant a les discogràfiques tradicionals, en què es diferencien, per exemple, Bankrobber i Picap?

En la seva relació amb l'administració. Picap s'ha basat en el victimisme amb la idea que s'ha de donar suport al català i han basat el seu finançament en aquesta via, fins el punt que es publiquen discos subvencionats per l'ICIC que no arriben mai a les botigues. Bankrobber també tenen relació amb l'Administració pública però no d'aquesta manera. I en el criteri artístic sí, no sé si és objectivable, però Bankrobber té més bon gust que Picap.

 

Sembla que a Bankrobber, més enllà de la seva professionalitat, hi ha un important factor de treballar per amor a l'art.

Bankrobber són més professionals, com la Tamla Motown, han construït una empresa més sòlida, no han viscut la situació surrealista de Picap. Els artistes de Bankrobber no són intrínsicament arriscats ni experimentals, de fet són artistes que semblen respondre millor  la fantasia de l'artista de tota la vida, més com el Dylan que el Sonic Youth.  Ara tocaria explorar les vies dels netlabels, amb la idea de la proximitat de l'artista amb el seu públic, com va tenint una mena d'interacció amb el seu públic més continuada, i en canvi Bankrobber és més clàssic en això, per ells el disc com a obra d'art segueix sent sagrat i això per mi no és gaire indie.

 

I les multinacionals?

Aquí no hem acabat de tenir mai multinacionals funcionant de debò com als Estats Units, aquí hem tingut delegacions i maneres de funcionar molt chapuceras, en el fons algunes de les coses que anomenem indie són els primers professionals. I el procés del Primavera Sound és la creació d'un festival professional i convencional allà on no existia.

 

La música independent és un concepte generacional?

No sé fins a quin punt és una cosa generacional. És un país que surt de la transició als setanta i que ha anat creant la seva generació rock, jo anava a Bourges i em sorprenia trobar-me amb tíos de quaranta i cinquanta anys amb els seus fills adolesents o de vint-i-pico junts als concerts i penso que ara això està començant a passar, s'estan superposant generacions al voltant del rock.

 

Existeix la música indie a Catalunya?

La meva sensació és que l'indie aquí l'hem rebut de sentides i que és un rebot de coses que estan passant en un altre lloc que algunes, pel moment que estem vivint ens van bé i altres ni les entenem, i en aquest sentit el que entenen com a indie als Estats Units i aquí són coses diferents. Allà tenen un sentiment més arrelat. El que ens hem quedat aquí no li acabo de veure el què... Jo penso que darrera de qualsevol afany de gestionar la cultura d'una altra manera hi ha un cert esperit polític, uns certs ideals de construir la societat d'una altra manera, una certa oposició a unes maneres de fer... A mi aquí em sembla un moviment absolutament conservador i molt apolític i quan em trobo debats indies on es defensen els patrocinadors com Movistar em poso com una moto; jo pressuposo una correlació entre les maneres de gestionar i la producció artística. En el cas dels Sonic Youth hi és, crec.

 

Alguna cosa bona deu haver quedat del moviment independent dels noranta, però.

Per a mi l'important és que tota aquesta etapa dels noranta és la primera etapa de professionalització seriosa de la música, perquè l'anterior tot i que podia ser molt gran i bellugar molta pasta era molt poc professional i participava de tots els vicis imaginables. En part tot això que passa aquí ho veig com la normalització d'un funcionament urbà de la música i si l'indie té alguna connotació d'alternativa a un model multinacional... No, en tot cas aquí estem en fase de multinacionalització.

 

Et refereixes als grans festivals?

Ja estem en la dinàmica que festivals com el FIB estan començant a ser absorbits per empreses de publicitat i això en realitat és la creació d'una estructura multinacional. Aquí no hi ha una cosa anterior molt evident a la qual contraposar una alternativa, hi ha la creació d'uns models professionals des de la precarietat però sense límit, no acabo de veure a quines coses pot dir no el Primavera Sound per una mena de principis.

 

Parla'm d'Indigestió, quina és la seva filosofia?

Potser amb el temps ens hem anat radicalitzant. Als noranta sota la idea de la música local ens preocupava mostrar bona música, fer de selectors allà on encara no hi havia gaires instruments que ho estiguessin fent. A mesura que avança la cosa ens anem situant en una posició una mica crítica i ens diem "ostres, al final hem ajudat a promoure un moviment de pijos i a una pandilla de ambiciosillos" i aleshores comencem a construir el discurs, quan Indigestió se separa de l'Administració pública (tot el temps d'Interrock i de La Bàscula estem donant contingut d'alguna manera a uns encàrrecs públics i vulguis o no el marc condiciona). A partir del 2000 Indigestió depèn de subvencions i penso que aquesta és una manera de funcionar diferent que dependre d'encàrrecs públics, i és quan més propi és el projecte. Aleshores comencem aquesta etapa en què volem incidir més directament en el què fan els artistes i comencem a demanar-los flexibilitat i fugir una mica dels rigors de la professionalitat. Per mi els grups dels noranta tenen l'obsessió de tocar bé, obeeixen molt a la inèrcia de ser professionals i de cop i volta em sembla important començar a demanar algunes coses que tenia l'amateurisme de menys por a l'error, menys distància amb el públic, etcètera, etcètera, i comencem a fer aquests experiments com el del Quartet Brossa i els Astrud, que en origen el Manolo no tenia gens clar. Era un experiment d'uns quaranta minuts, amb tres peces de Philip Glass i tres o quatre dels Astrud i després d'aquesta posada en contacte una mica forçada si vols, trobar una via per fer alguna cosa que els vingués de gust.

 

Què creus que cal repensar?

Cal començar a discutir tots els rigors de l'autoria. Tot aquest moviment independent se centra molt en l'individualisme, la personalitat pròpia i el propi discurs; és clàssic en la defensa del concepte modern d'autoria i nosaltres comencem a buscar que darrera aquelles coses que deia el Jordi Turtós que s'ha de remenar la música popular i, per exemple, el Xavier Baró té una manera de fer que en realitat ens sembla més autèntica; acaba resultant personal però no està tant obsessionada per la personalitat.

 

El canvi de l'anglès cap al català o el castellà potser és un pas endavant a l'hora de voler dir coses, però els grups potser encara tenen por de formular missatges gaire directes. Fa poc va venir la Janis Ian, i sorprenia la claredat de les seves lletres. Creus que aquí encara tenim certa por o vergonya d'expressar segons quines coses?

La història de l'idioma en l'indie a Barcelona em sembla important. És clar que cantar en anglès sense saber-ne tenia un significat, perquè al final era una negació de la movida, una negació del rock català i una fantasia dels grups que pensaven que cantant en anglès podrien tocar a tot el món (riu). En aquest sentit la gent ha madurat bé, i crec que sí que hi ha una certa evolució cap a això que deies de la Janis Ian de despullar-se i també crec que encara falta molt perquè si els Za! són vistos com el paradigma de deixar-se de tapujos i de despullar-se i tal... Ostres sí, però és una cosa tan quadriculada, el repte dels Za! És com fer el boig ordenadament, m'agrada veure'ls i en el nostre context em causen una sorpresa xula. Penso que els veinteañeros d'ara persegueixen una mica més aquest ideal de la imprevisibilitat, de no portar peces prefabricades que reproduiran de la mateixa manera a tot arreu. Tenen els Akron Family o alguns referents de fora, però encara ens falta en aquest sentit.

 

Falta política en les lletres?

Aquests dies que estàvem amb això de la música i la política parlàvem del Frank Zappa. Em vaig posar a remenar i vaig trobar que hi ha tota la seva actitud estètica, però també coses que serien molt lletges com parar concerts perquè la gent s'anés a inscriure per votar o anar al Parlament a protestar pel Parental advisory o a incloure a les seves cançons referències immediates a Reagan... Imagina't aquí fer referència a Rubalcaba... Zappa estava molt més en allò explícit, en coses que aquí ens farien vergonya, que no en la metàfora de l'artista lliure que fa un acord dissonant i en això hi ha un transfons de crítica. Zappa sí que tenia les dues coses.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!