"Si no tens la teva pròpia veu, qui ets tu?"

Joan Pere Gil Bonfill 27-03-2008

Richard Stoltzman, clarinetista

As at thy portals also death

I sing the body electric,

Poets to come! orators, singers, musicians to come!


Walt Whitman


Stoltzman, home orgullós, pot estar-ho.
Indiscutiblement, per a nosaltres, es el millor clarinetista del món, aquest músic, nascut malauradament als EEUU. Molt pocs saben que és nascut a la remota ciutat de l’estat de Nebraska, Omaha. En l’actualitat viu a Boston a l’àrea de New England (Concord) terra de Charles Ives on va escriure els Three places in New England.
Forçant al màxim per a poder trobar una ínfima relació que hagi pogut tenir Stoltzman amb Catalunya, podríem conformar-nos amb que va tocar en el funeral de Pau Casals, fundador del Festival de Marlboro a Puerto Rico.
És fa molt difícil descriure la cultura real i autèntica a Nord-americana. Terra jove, país immoral, construït a base de recursos intel·lectuals d’arreu.
Jack London, l’avanç mencionat Whitman, Edgar Allan Poe, Charles Ives, Faulkner,
Hawthorne, serien els referents ineludibles, no en n’hi han gaire més, d’aquest país que esperem que algun dia rectifiqui o no faci més mal del que ha fet.
Richard Stoltzman només a estat un cop a España, concretament l’any 1996 actuant amb la Orquesta de la RadioTelevisión Española de Madrid. Aquí a Catalunya, com ja és de suposar, ni el coneixent, fet normal, si tenim en conte que cada vegada que ens visiten músics de gran prestigi sempre són els mateixos, noms que evidentment no citaré.

Poder parlar de tu a tu amb el qui ha estat i estarà tota la teva vida el referent del que hauria de ser el músic davant el seu instrument, de ben segur que no passa cada dia. Aquest personatge únic, com els de veritat, com els d’antuvi, d’aquelles personatges cultes, elegants, Rudolf Serkin, ara tots són una mena de clons amb la seva carrera i tocant sempre el mateix repertori. L’artista a la “vieja usanza” es a dir el que pensa que el músic es un simple mitjà. Menys mal que han existit tots aquest personatges que han fet que la música sigui viva.

La xerrada que aquí hem pogut transcriure fou després de sentir-lo interpretar, una vegada més, el Concert per a Clarinet i Orquestra KV 622 de Mozart amb la Konzerthausorchester de Berlin dirigida pel canadenc Peter Oundjian.

JP: Obre la mà! Això és la primera cassette amb música de clarinet que vaig tenir. Comptava amb dotze anys i el que fou el meu primer professor de clarinet em va deixar un dels antics LP’s i així poder fer una copia amb cinta. Suposo que també era el teu primer disc com a solista. Un disc del segell RCA que ja ni existeix.
RS: Oh, quins temps tan antics!

JP: És a dir, el primer clarinet que vaig sentir vas ser tu.
RS: Què dolç! Sí aquest és un enregistrament mol vell.

JP: Recordes? En el disc es podia trobar, el Concert per a Clarinet i Orquestra KV 622 i el Concert per a Fagot i Orquestra KV 191 en un curiós arranjament fet per tu mateix.
RS: Així doncs, aquesta és l’escriptura del teu professor? (fent referència a la lletra manuscrita de la caràtula de la cassette en les dades del disc)

JP: No, és la meva lletra.
(riures)

JP: A partir d’aquell moment em vaig preguntar si aquesta persona realment existia o només existies en el interior del disc. Perquè vas començar a ser el meu món quan era només un nen (que ja és molt). (riures) Jo volia tocar d’aquella manera. Inconscientment vaig saber que tocar el clarinet era allò que vaig sentir tantes i tantes vegades. (crec que encara queda alguna cosa de música entre la cinta...)
RT: Oh, bé, això és bo. Vols que et digui un secret, també conec aquest sentiment, també l’he tingut però no amb la música clàssica. És difícil d’imaginar, però... la meva àvia quan era petit, mirava molt sovint un programa de televisió, un programa terrible anomenat Lawrence Welk Show, aquell mateix home tocava l’acordió i dirigia una un grup i a la meva àvia li encantava aquest programa. Bé, una setmana va portar un clarinetista de Dixieland que utilitzava una boquilla de vidre i tenia un tocar tan “líquid”... Era Pete Fountain, un famós del Dixieland, jo no sabia qui era, però sentia aquell só i deia “¡uau! Aquesta és una altra manera de tocar el clarinet, mai no havia pensat que es podia tocar d’aquella manera” i vaig comença a escoltar el clarinet com un instrument més versàtil amb molts tipus de so, no només el clarinet com un instrument amb una sola concepció, sinó “qui” i com surt el so, què canvia. No havia pensat mai en això, simplement tocava el clarinet, i vaig descobrir que és una veu, has de decidir quina mena de veu vols i treballar vers això. És probablement el que et va passar amb aquesta cassette “ok, això és una altra manera de tocar, vull fer-ho!”

JP: Em sembla que ja has respost la meva següent pregunta, que era: Ets conscient del teu so? És a dir, quan un sent una gravació d’un clarinetista diu: “això és un clarinet, molt bé!” però quan sent una gravació teva, diu “aquest és Stoltzman” (Almenys jo sí que arribo a copsar-ho)
RT: Ho sé, però era conscient en positiu i en negatiu. Penso en l’escola. Quan tocava hi havia gent que deia: “això no sona com un clarinet” però ho criticaven. Així doncs em preocupava una mica d’estar en el camí equivocat, en la direcció equivocada. Però el que em va passar és que, a més tocava amb músics que tocaven instruments de corda, que tenen sons tan diferents i llavors vaig pensar que havia de continuar per aquest camí, encara que els clarinetistas pensessin que no tenia el so adequat, un so clàssic de clarinet.
Estic content, vull dir, no em vaig proposar ser diferent. I ara, de vegades sento clarinetistas que trobo que estan fent el que s’ha de fer. Amb això no vull dir que toquin com jo, sinó que busquen la seva pròpia veu. Tu ho fas. I n’hi ha alguns que ho faran. I ho trobo genial, és molt important, perquè la gent que va a un concert vol sentir, pot ser no “el” concert per a clarinet de Mozart, però sí el Concert per a Clarinet i Orquestra de Mozart amb el so d’una persona que està pensant i fent diferents aportacions i un altra visió. Si tornen a anar a sentir aquest concert amb un altre clarinetista, sentiran una peça nova, encara que tots dos (per suposat)hagin tocat les mateixes notes. I això és molt important, passa amb un violí, un celo, un piano, escoltes el mateix concert però amb grans diferencies de so, de sentiments, de sensació rítmica, i necessites tenir-ho també amb el clarinet, vull dir, mira la veu, Déu meu! Si no tens la teva pròpia veu, qui ets tu? Seria de por.
PB: Ja, però és diferent amb la veu, doncs tens l’instrument a dintre i has de fer alguna cosa amb l’instrument que tens, i un instrument que ve de la fàbrica, extern, té un só propi, pots sonar com tothom o buscar el teu só, en canvi amb la veu has de treballar amb el material que tens, no et pots comprar una altra veu.
RS: És cert. Hi ha una cosa interessant que penso respecte a la veu: durant anys no saps quina és la teva veu, passen 16, 17, 18 anys o més fins que un professor o algú et diu “ah, tens veu per cantar”. Pots portar-la pel món sense saber que la tens, és com si tinguessis un Stradivarius a dintre i no ho sabessis fins que algú mira dintre i diu “wow!”
És bonic també, doncs significa quelcom en relació amb Déu i Creació en això, així com quan et converteixes en músic i vens d’una família de músics, on pare i mare ho son, com totes les experiències de la vida influeixen en la teva manera de expressar la música, però fins i tot això és curiós, la creació d’un cos que permet una veu, reps el talent i ho has de desenvolupar, pot ser no tothom ha sigut “tocat”, és com un regal d’algú, un Déu o alguna cosa semblant. És sorprenent. Per això, em sorprenen tant els ocells, ells poden cantar, és tan natural! Et dona tanta esperança!
JP: Parlem del vibrato, d’aquells que diuen que tocar, per exemple Brahms amb aquest curiós recurs és un gran sacrilegi...
RS: Sí. El vibrato és... vida. Tot està vibrant, l’univers... si no vibra és mort. A vegades un compositor pot demanar tocar amb un so mort, ample, buit, etc., com un concepte, o senza vibrato, és com un efecte, un color especial. Però si realment no vibres, no tindràs só pel clarinet, sempre vibrem, és la qualitat primària d’un instrument de vent. És cert que amb la vibració, en especial si és massa exagerada, l’afinació es pot moure amunt i avall i hi ha instrumentistes als que no els hi agrada; també la pressió, si és massa forta, el vibrato massa ràpid o lent o massa regular, com una màquina. Crec que el vibrato no és una cosa a la que s’ha de donar massa atenció, simplement utilitzar-lo com una eina per donar expressió, direcció, variació del so; donar una qualitat diferent a cada so, fins i tot quan es tracta d’una mateixa nota en el següent instant. El vibrato simplement és una part natural de la vida musical. Ara, quan em trobo amb un director que demana a les cordes, un so sense vibrato, com és el cas del concert de Mozart, no m’importa, és a dir, també això és interessant, és un efecte, i el que faig és imitar el so, per exemple del violoncels. La primera vegada que em vaig trobar amb aquest so “a la barroca” em va estranyar molt, però ho trobo interessant i sona curiós el clarinet imitant-ho.

JP: I com et sents tocant el concert de Mozart tantes vegades?
RS: Genial! Perquè sé que cada vegada tocaré diferent. No es tracta de tocar perfecte, vull dir, de vegades m’equivoco, però ja no penso més en això, és a dir, ja vaig enregistrar aquest concert dos vegades “sense errors” i penso, i? Em sento gairebé content quan m’equivoco, doncs sé que estic intentant una cosa nova, no només les notes,... com intentant cantar el que està passant aquesta nit i involucrar a la gent. Estic segur que els músic de l’orquestra han tocat aquest concert moltes vegades, i el que volen és estar vius en el moment i no només reproduir les notes que tenen al paper. Ajuda quan el director també dóna idees, no necessites moltes idees per mitja hora de música, necessites unes quantes; fins i tot coses com escoltar més les violes o els segons violins, accelerar el tempo en algun passatge concret, etc. Aquestes coses fan sentir viu al músic i també al públic. Fa quaranta anys que toco aquest concert i puc dir que el públic sempre ha pogut involucrar-se, es veu en que uns baixen el cap, uns altres respiren més profundament (alguns s’adormen...), però tothom es troba diferent. És una cosa màgica, en especial ser part d’això. M’agrada com el so continua quan ja s’ha acabat, fins i tot en els silencis existeix so, Mozart és un gran compositor.

J.P: Sempre que t’hem vist tocar com a solista, toques sense partitura.
R.S: No sempre si us plau. Utilitzo partitures en algunes obres. Quan conec molt bé l’obra el paper fa nosa, em perdo... Mozart, Rossini, Weber, Takemitsu (el seu concert el toco molt sovint), Rautavaara, Copland, Debussy, Hindemith, Nielsen, etc.

J.P: I tens present la totalitat de l’obra?
R.S: No, només la meva part. No tinc les parts de tots els instruments al cap, però sé prou bé què està passant. No intento pensar en la part de cadascú, però subliminarment és allà. I ho trobo a faltar. Per exemple, el concert de Takemitsu (Fantasma/Cantos)és molt complicat de tocar de memòria si l’orquestra no està segura a cada moment de os es troba, doncs gairebé cada frase que toques és un mirall o eco de la part d’algun instrument: en una frase de set, vuit notes tens per exemple les tres primeres amb el vibràfon, les tres següents amb la flauta, les tres següents amb les violes, etc. i toques exactament amb ells. La primera vegada que el vaig tocar va ser divertit perquè no coneixia massa l’orquestra i anava fent, però quan vaig començar a saber exactament què feia cadascú vaig començar a notar què faltava o què no anava correctament, vaig començar a pensar massa. En realitat és el director qui ha d’estar pendent de que tot quadri, tu has de tenir una idea global del que fa l’orquestra però és la teva part la que pots controlar i has de projectar aquella part específica.

JP: D’alguna manera, la música et fa patir?
R.S: Wow! No ho sé. Crec que la música et pot fer patir i fer-te feliç, molt feliç. Penso que el camí d’un músic és un ideal, com l’amor ideal, i desprès està la realitat de l’existència humana, que és preciosa, però també fràgil, i de vegades no va exactament com un espera. Hi ha coses que et fan patir, jo crec que en la música pots utilitzar aquest sofriment per ser més conscient d’aquest valuós tresor que un posseeix. Per a mi, la música és comunicació amb l’audiència, més enllà de les notes o escales que es toquen. Alguna cosa ens comunica i cada persona agafa el que necessita, indistintament de si es tracta de felicitat o no. No crec que la finalitat de la música sigui fer feliç a la gent, tampoc l’objectiu de la vida és la felicitat.

De vegades els meus Déus venen a la Terra a visitar-me. Joan Pere Gil Bonfill

Les seves mans tremolen degut a la seva seguretat, el solo de clarinet de l’inici de la Primera Simfonia d’Ives sona.

¿Es que sé algo?, ¿es que creo algo? ¿Es que esto que estoy aquí contando ha pasado y ha pasado tal y como lo cuento? ¿Es que pueden pasar estas cosas? ¿Es que todo esto es más que un sueño soñado dentro de otro sueño?


Miguel de Unamuno



Es gab noch zu schreiben
eine Musik,
Holz, ein Dröhnen, irdisch,
unter den Füssen, im Haus
schlägt eine Tür, ich frag nicht,
ich hör sie allein,
ich hab es nicht gern, wenn Constanze
mit dem gläsernen Munde
lacht.
Encara hi havia que escriure
una música,
fusta, un espetec, terrenal,
sota els peus, a casa
es tanca una porta, no pregunto,
només la sento,
no m’agrada que Constanze
rigui
amb la seva boca de vidre.


Fragment del llibre Indicis atmosfèrics (Wetterzeichen)
de Johannes Bobrowski, concretament la titulada MOZART

 



De la nombrosa discografia que posseeix Richard Stoltzman, hem intentat escollir una petita mostra de les seves gravacions més destacades. Desgraciadament, moltes d’elles ara són molt difícils de trobar o romanen fora de catàleg.


- Clarinet Concerto, Einojuhani Rautavaara. 1041-2 Ondine
- Quatuor pour la fin du temps, Tashi, Olivier Messiaen. RCA Victor 87835
- Sonatas for Clarinet and Piano Op.120, Brahms. RCA Victor 60036 (Premi Grammy)
- Clarinet Concerto, Stephen Hartke. Naxos 8.559201
- Marlboro Festival, Beethoven. Sony 47296
- Fantasma/Cantos, Takemitsu. RCA Victor 09026-62537-2
- Brahms, Beethoven, Mozart Trios. Sony 57499 (Premi Grammy)
- Finzi, RCA Victor 60437
- Brahms, Weber, Clarinet Quintets. RCA Victor 09026 68033 2
- Nielsen, Prokofiev, Lutoslawski. RCA Victor 09026 63836 2
- Bartók, Ives, Stravinsky. Trios. RCA Victor 60170
- Schumann, Schubert (Fantasiestücke, 2 Sonatinen, 3 Romances) RCA Victor 86772
- Copland, Corigliano, Bernstein, Concerto’s. RCA Victor 87762
- Copland, Bernstein (Sonata for Clarinet), Gershwin ( Three Preludes) RCA Victor 09026 61790 2 (Nominat al Premi Grammy)
- Garden of Sounds (Music for clarinet and percussion) BIS-1108

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!