"Si tens alguna cosa a comunicar al final ho faràs"

Màrius McGuinness 18-01-2007

Vladimir Ashkenazy

Vladimir Ashkenazy no necessita gaires introduccions. És un dels intèrprets més respectats i consistents dels darrers 40 anys i, tan en la seva faceta de pianista com la de director d’orquestra, s’ha llaurat un prestigi que pocs assoleixen i, menys encara, mantenen. Recentment ha estat nomenat director titular d’una de les orquestres més prestigioses del Japó, la NHK symphony Orchestra amb la que properament té previst visitar Barcelona. Es per aquest motiu, però sobretot, per conèixer el seu punt de vista sobre certs aspectes de la seva carrera i de l'actualitat, pel qual li vàrem realitzar aquesta entrevista.

Que recorda de la seva formació com a músic durant el règim stalinista?
De nen no tenia gaires coneixements sobre política i, naturalment, en aquells dies el govern stalinista donava suport a les arts i a l’educació (que és un dels pilars dels estats comunistes) i en aquella etapa se’m va educar molt be, amb molts bons professors així que durant la meva infància no era conscient de res relacionat amb política, drets humans, etc. De fet, la meva infància va ser bastant feliç

Quan va començar a sentir la necessitat d’escapar d’aquell règim?
Hi han tantes experiències i elements contradictoris en aquest respecte. Jo tenia molt d’èxit a la URSS, i segurament si hagués continuat allà hauria estat molt ben tractat perquè tenia un cert prestigi per haver guanyat alguns concursos a l’estranger. Però vaig casar-me amb una estrangera i vaig anar-me’n a l’estranger. Quan aquella l’ocasió es va presentar vaig pensar que no es podia deixar escapar.

Els concursos van ser una bona manera d’entrar en contacte amb d’altres cultures?
Sí. Quan tens 17 o 18 anys i progresses en el teu camp tens ganes de demostrar les teves habilitats però en el règim comunista no podies anar pel teu compte a un concurs, havies de tenir “l’apadrinament” del govern ja que eren ells el que decidien si hi podies anar, i de totes maneres era interessant per a un jove pianista poder demostrar el seu talent. El concurs de Varsòvia va ser un gran desafiament per a mi perquè era interessant anar a l’estranger perquè molt poca gent hi podia anar i allí podies conèixer a gent d’arreu. A més la gent de la URSS no podia sortir a l’estranger, així que per a mi era un privilegi.

Quin era el rol del músic en un aquell estat totalitari?
Els músics érem considerats bens molt importants i servíem d’exemple sempre que l'URSS volia demostrar el seu gran nivell cultural a l’estranger i la seva preocupació per les arts. Per exemple, a Sviatoslav Richter al principi no li permetien viatjar per qüestions biogràfiques, perquè era mig alemany i mig polonès, va néixer a Odessa. El seu pare era alemany i va ser acusat de simpaties per la invasió germànica d’Ucraina. A més Richter no era tingut en consideracio com artista representatiu per viatjar a l’estranger. Fins l’any 1961 no se li va permetre, però com era un artista tan immens en aquella època (i avui dia encara és únic) algú li va presentar a Kruschev per demanar-li que li deixessin viatjar. També d’altres grans artistes com Oistrakh, Rostropovich o Kogan eren grans representants del “gloriós” imperi rus.

Vaig llegir un comentari seu en el que afirmava que en emigrar de Rússia el seu caràcter es va transformar...
Potser caràcter no va ser la paraula adequada. Naturalment, el meu caràcter va mantenir-se igual, però les influències sobre aquest caràcter i una certa modificació en el meu comportament sí que es varen produir ja que a la URSS havies de viure una doble vida: ser tu mateix en el teu món més proper, i d’altra banda, havies de ser un ciutadà d’un país totalitarisme i anar amb molt de compte amb el teu comportament, amb el que deies, amb qui et veies, etc, i no era fàcil i, naturalment, no podia tenir al llibertat per controlar la meva carrera artística.

Des de ben jove va tenir clar que a la llarga la direcció seria el seu punt de desti com a intèrpret?
No, mai vaig pensar que ho seria, però poc a poc va anar prenent importància i moltes de les orquestres que dirigia en convidaven a tornar i ara per ara la direcció ocupa quasi tot el meu temps. A més, jo no divideixo la musica. Per a mi es indivisible, encara que les meves primeres impressions musicals varen ser orquestrals però, tot i això, de jove mai vaig considerar que seria un director perquè a mi m’agradava ser un pianista.

Molts dels pianistes que s’han dedicat a la direcció d’orquestra, com vostè, ho han fet sense la necessitat d’aprendre una tècnica de direcció...
El fet es que si tens alguna cosa a comunicar al final ho faràs, si tens la capacitat necessària. Sobretot has de saber que no has de fer per no crear confusió en l’orquestra i que has de fer per fer les coses clares. Si això s’anomena tècnica, no ho sé, per a mi és sentit comú. Mai oblidaré Otto Klemperer en una entrevista a la TV en la que li van preguntar al respecte de quan de temps es necessari per convertir-se en un director, va dir: “per aprendre a dirigir només necessites uns mesos però per convertir-te en un director tota la vida!” Això no ho pots aprendre. Amb això vull dir: què és la tècnica? És una gran ciència o alguna cosa així? La tècnica de la direcció d’orquestra no és com la
d’aprendre un instrument, simplement es una qüestió de sentit comú.

Es a dir que la tècnica és redueix essencialment a posseir una capacitat de comunicació molt desenvolupada?
En primer lloc has de tenir alguna cosa per comunicar. Hi ha gent que no te rés per comunicar i d’altres molt, però això és un do diví, si tens la comprensió interna de la música, i d’altra banda l’habilitat, doncs pots considerar-te capacitat per dirigir però, en primer lloc, has de tenir quelcom a dir.

Com s’estableix la relació amb les orquestres que dirigeix?
Depèn de l’orquestra, de la seva capacitat d’assimilació, de la seva preparació. Bàsicament dirigeixo orquestres d’alt nivell i en un parell d’assaigs tot es soluciona. Amb la Simfònica de San Francisco, per exemple, en dos dies està tot solucionat, en canvi amb d’altres necessito els 5 o 6 dies d’assaig.

Té algun mètode en particular?
No tinc cap recepta per establir una relació amb les orquestres, simplement sóc natural i si funciona bé i sinó, doncs també. Intento treure el millor rendiment de les orquestres amb les que treballo. En els darrers anys no he tingut cap problema amb les orquestres, però al començament, quan vaig començar a dirigir, hi havien molts prejudicis i jo tenia molt poca experiència, però en els darrers anys no he tingut cap problema. Perquè el més important es ser un mateix i intentar comunicar les teves idees que es el que jo intento fer.

Que recomanaria als joves estudiants de direcció per a poder entrar en els circuits?
Aquest es un gran problema. Quan ets un aspirant a director es molt difícil demostrar la teva habilitat i trobar una orquestra per poder-hi treballar i si en trobes alguna de baix nivell no pots demostrar gran cosa. Molt sovint als conservatoris n’hi han. Als joves aspirants a directors els aconsellaria intentar dirigir aquestes orquestres perquè sempre necessiten algun director.

Fins avui no ha gravat res de Bach com a pianista. A que és deu?
Precisament ara estic en el procés de gravar el Clave ben temperat. No ho sé. La meva actitud vital és no planificar mai res, simplement tenir l’instint de saber que és adequat per a mi i que no ho és. No he planificat res de la meva carrera, perquè, de fet, jo mai he buscat una carrera, simplement s’ha desenvolupat així.

També considera, com d’altres pianistes, que Bach es el compositor més compromès alhora d’interpretar-lo tan en públic o en l’estudi de gravació?
Certes músiques les he rebutjades per diferents motius. En el cas de Bach sempre he pensat que potser no sóc la persona adequada per la seva música com a individu o com a músic en aquest cas. Tot i això vaig tocar força Bach de jove, al començament de la meva carrera, però vaig pensar que no me’n sortia gaire be i pensava que hi havia alguna cosa que no rutllava. Amb tot, hi havia gent que pensava que n’havia de tocar més, però desprès van aparèixer d’altres prioritats. Però ara he arribat a un punt en el que m’he plantejat que potser val la pena assumir aquest desafiament perquè la meva afecció per aquesta musica es immensurable, perquè és una música que es com l’univers: tot és allà. És una música d’una imaginació tan increïble i confeccionada amb una economia de mitjans única, i per a mi es tot un repte.

S’identifica en alguna tradició interpretativa de Bach?
No estic segur que hi hagi una tradició perquè s’ha interpretat de tantes maneres diferents. Si agafes a Gould i el compares amb d’altres veuràs que hi ha molta diferència en la seva aproximació. He pensat molt sobre això, he sentit moltes gravacions, però jo tinc la meva pròpia actitud i he fet molts intents d’entendre, no sols el que volia dir Bach, sinó també com sona avui en diferents instruments perquè és molt important d’analitzar i veure com n’és de legítim l’ús dels nostres instruments i el plantejar-se quina seria la seva aproximació a la música si Bach tingues els nostres instruments. Crec que, per la seva notació, estaria encantat amb els nostres instruments ja que Bach va escriure per veu, per orgue, per clave, però la seva música és molt idiomàtica i estic convençut que estaria encantat amb un piano Steinway perquè tindria molts més recursos expressius

Com veu totes aquestes tendències anomenades de “rigor” o criteri històric que acaparen les visions interpretatives de la música barroca i clàssica?
Per a mi totes aquestes tendències són tan sols informació. Molts col·legues meus anomenen aquesta gent vegetarians. És molt interessant i informatiu, però, d’haver tingut accés als instruments moderns creu que aquells compositors els haurien refusat? No ho crec, però no es pot demostrar una cosa ni l’altra. Però de ben segur que si féssim un anàlisi de la música amb les partitures al davant probablement em veuria capacitat per convèncer aquesta gent que moltes notacions miren molt més enllà i que molts d’aquells compositors haurien benvingut l’ús d’instruments mes evolucionats.

Sobre la música de creació actual, creu que s’ha arribat a un punt sense retorn, o que, gràcies a autors com el finès Rautaavara, de qui vostè ha interpretat moltes obres, la creació musical perviurà reinventant-se a sí mateixa?
No sé si hi ha un camí que la humanitat ha de seguir. Qui som nosaltres per determinar l’evolució de les arts? Això esta per damunt nostre i la gent que pensa que s’ha d’escriure d’un certa manera o d’altra es força absurd. El que crec que haurien de fer és escoltar la seva pròpia veu, la seva veu interior. Evidentment els temps són diferents i s’assumeix que avui dia no es pot escriure en el llenguatge de Handel o Bach perquè aquells idiomes varen ser explotats fins al límit; però tampoc significa que s’hagi d’anar a l’estratosfera i convertir les creacions musicals en un exercici d’experimentació perquè això les priva de l’humanitat. Crec que la musica de Rautavaara té molta substància, comunica quelcom essencial, etern i m’he trobat amb molts compositors actuals que es limiten primordialment a intentar impactar-te el màxim possible i ves a saber amb quines d’altres pretensions. Són casos amb els que m’hi he trobat molt sovint i a aquests exercicis d’atraure atenció jo no els puc donar suport. D’altra banda a Finlàndia he trobat moltes obres de compositors finlandesos plenes d’humanitat, perquè encara som humans, sap? Encara no som robots ni màquines i això no ho hauríem d’oblidar els músics.

Aquesta deshumanització pot ser la causa de l’autisme que envolta molta de la creació musical actual?
Potser. Però hi han tants compositors que fan exercicis d’inventivitat per buscar coses noves i per xocar i que tot sovint compensen la pobresa d’esperit en l’àrea espiritual cercant nous recursos impactants en el terreny material i això és lamentable i espiritualment molt pobre perquè el que busquem en la música es quelcom essencialment espiritual i no material i això és el que trobo a faltar en molta de la música contemporània. M’agradaria trobar avui dia més compositors que comuniquessin quelcom, més enllà d’exercicis d’experimentació.

Potser hi han hagut un excés de tendències creatives durant els darrers cinquanta anys, una dispersió que ha obert molts camins sense destí?
Potser, o potser simplement arribarà un punt en que és no podrà anar mes enllà en l’experimentació i simplement tindrem aquest llegat dels segles passats i ens continuarem enriquint d’aquest llegat o potser arriba un gran geni nascut demà i portà la musica molt més enllà, també a nivell humà. Al llarg del segle XX alguns compositors van mirar endavant i van ficar-se en un camí sense sortida. Per què, de fet, a on
pots anar des de Schoenberg o alguns dels seus contemporanis? Has d’aturar-te en algun moment, perquè la música no és una ciència i es no pot desenvolupar com una ciència perquè fins i tot la ciència potser arribarà a un punt mort algun dia.

Recentment ha estat designat director musical de la Simfònica de la NHK de Tokio. Quina importància ha tingut aquest país al llarg de la seva trajectòria?
Japó és un país amb molt de pes musical, i la música es una part integral de la seva vida cultural i per a mi es un plaer poder anar allà. He tocat molts cops a Japó des dels anys 60, com a pianista i director, i la veritat es que ni recordo quantes gires he fet. És un país en el que em sento molt còmode.

Quina posició ocupa el piano en la seva carrera avui dia?
La direcció m’ha absorbit tal quantitat de temps i energia que estic molt involucrat en aquesta tasca i molt content de poder dirigir les millors orquestres del món. A més, he tocat tant repertori de piano que em sembla que no hi ha quasi res que m’hagi quedat per gravar.

I no voldria tornar a gravar algunes d’aquestes obres?
La veritat és que la majoria de les coses que vaig gravar ja no les podria tocar millor i prefereixo deixar-ho a d’altres pianistes que segurament ho faran millor que jo. Hi ha un fi per a tot. Però practico cada dia 2 o 3 hores perquè tinc sempre alguna gravació en perspectiva. He gravat Shostakovich recentment i a finals d’any gravaré un altre disc de Rachmaninov. Però en públic només toco concerts de Mozart i Beethoven dirigint des de el teclat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!