"Som un grup que no existiria sense Internet"

Gerard Cadevall 27-11-2009

Joan Enric Barceló, veu i guitarra d'ELS AMICS DE LES ARTS

-- Com vàreu començar a fer-vos 'Amics'?

L'amistat que tenim en comú ve perquè vam compartir pis al carrer Muntaner de Barcelona. Estudiàvem i treballàvem però també passàvem moltes i moltes hores junts al menjador de casa. En Ferran i en Joan Enric es coneixien del món del teatre, l'Eduard va conèixer en Joan Enric a través d'un curs de monitors i en Ferran va conèixer en Dani treballant en una empresa de promoció.

- Què va motivar-vos a iniciar una història d'art: fer un grup de música, fer cançons...?

El fet de crear un grup sense cap mena de restricció. M'explico: tots teníem grups paral·lels en aquells moments. Els Amics de les Arts (EADLA) era el divertimento, el lloc on hi posàvem les idees que no encaixaven en altres projectes. Vam començar cantant al menjador de casa. Quan venia gent trèiem les guitarres i fèiem les cançons sense cap més pretensió que fer riure als convidats. Un dia se'ns va acudir enviar una maqueta al sona9. La vam fer en una tarda i vam arribar a la final.

- Per què titular el disc Bed & Breakfast? Considereu que l'esmorzar és l'inici del final de moltes coses...

Un Bed & Breakfast és un lloc maco. Ets lluny de casa però vius en una casa. Una família t'obre les portes i et dóna un llit i l'endemà et deixa esmorzar a casa seva. És una forma casolana, barata i jove de viatjar. Lliga molt amb el concepte Els Amics. Per altra banda, també és el reflex d'un tipus de relacions molt urbanes que acostumen a ser esporàdiques i agredolces. Són suficientment llargues com per passar d'un Bed però tant curtes que no passen del Breakfast del dia després.

- Dotze cançons amb una coherència estilística, de forma i de contingut. En aquest sentit, penseu que heu trobat el vostre camí compositiu i que la vostra evolució ha esdevingut concreció?

Sí. Durant tres anys hem anat provant i hem après moltes coses. Hem trobat una manera de fer cançons que identifiquem com a pròpia i l'hem potenciada.

- Com ha influït Internet en aquest èxit? Quina importància té Internet per a vosaltres?

Som un grup que no existiria sense Internet... i curiosament Internet existiria sense nosaltres! Bromes a part, els recursos que ens ha ofert la xarxa han estat bàsics des del primer dia. Hem treballat amb totes les eines al nostre abast com Myspace, Facebook, Youtube, Correu Electrònic... Aquesta feina de formigueta que hem fet durant quatre anys ara ens dóna els fruits. Algú ens escolta per la ràdio, per exemple, va a buscar la cançó al Youtube i veu que no som un grup sortit del no-res i que fa temps que piquem pedra.

- Sempre ho fan els altres però, com descriuríeu el vostre disc i les vostres cançons?

És difícil definir-te a tu mateix. En tot cas et puc dir el que no és el nostre disc. No és un disc pretensiós ni feixuc, no intenta fer lletres d'aquelles incomprensibles farcides de metàfores que només entén el que les escriu, no és un disc de rumba, no és ni de cançons lentes ni de cançons ballables i no respon als estàndards d'un estil en concret. És molt difícil dir què fas, no? De fet per això ho fas: per no haver-ho d'explicar.

- Us agrada que alguns us comparin amb els Manel? Per què?

Ens encanta. Que et comparin amb el grup que ara per ara està més amunt per força ha de ser positiu. Manel és un molt bon grup i ells són molt bona gent. Els vam conèixer fa dos estius al Festinoval de Lleida i vam veure que teníem referents semblants. Però bé, creiem que tot i tenir punts en comú, són dues propostes força diferents. Però no ens preocupa gens. Si ens comparessin amb King Àfrica llavors ja ens molestaria més.

- Apareixen moltes refèrencies artísitiques al llarg del disc. La música és l'art que us agrada més?

Som tastaolletes. A dalt de l'escenari juguem amb la música, el teatre, el cinema... La música és l'element central i vehicular però ens agrada tot. Una manera d'expressar aquesta passió és posant referències artístiques a les lletres de les cançons però sempre són coses vinculades a la cultura popular, mai són elitistes.

- Com definiríeu el vostre art?

Bé, el nom del grup ja ho diu, no som Artistes, som Amics de les Arts. Som gent que no som experts en res però que sabem fer una miqueta de tot. No som ni grans lletristes, ni grans músics, ni grans intèrprets, ni grans compositors... però hem tingut la immensa sort de trobar un públic creixent que s'ha identificat amb la nostra manera de fer cançons. Aquestes són sempre senzilles i parlen de coses molt terrenals.

- Quina és la vostra utopia musical? Fins on voleu arribar...

El viatge que estem fent no té final. Hem pujat al barco i no pensem en baixar.

- El disc Bed & Breakfast és per vosaltres l'obra més completa i perfecta que heu fet mai? Per quin motius?

Sí. Crec que podem dir que dels quatre discs que hem fet comptant maquetes i EPs, Bed & Breakfast és el més rodó. Castafiore Cabaret va ser la culminació d'aquesta etapa d'aprenentatge que comentàvem abans, una etapa d'assaig-error. No teníem una manera de fer cançons però vam intentar fer de la necessitat una virtut. En comptes de treballar al local i no publicar res fins a tenir el "so Amics" definit vam fer el contrari: vam començar a publicar-ho tot. Sense filtre. Això té inconvenients però va ser també molt positiu perquè ens va permetre tenir feedback immediat i constant amb la gent que ens escoltava a través d'Internet.

Ara amb Bed & Breakfast hem fet un pas definitiu. Vam planejar-lo d'una manera molt diferent des del principi. Amb els altres discos sempre havíem estat homes-orquestra: ho composàvem, cantàvem, gravàvem, editàvem, mesclàvem i distribuíem tot nosaltres. Amb Bed & Breakfast, per començar, vam optar per anar a un estudi professional i dedicar-nos 100% al que havíem de fer: interpretar i cantar les cançons. També hem delegat feines com la distribució, el management o el disseny gràfic; coses que abans fèiem nosaltres i que ens treien molt de temps.

- Expliqueu-nos què aporta cadascú de vosaltres al grup?

En Ferran és el tècnic, l'home binari, el que treballa amb les màquines, el que construeix les bases de les cançons, l'alquimista d'Els Amics. En Joan Enric és el generador d'idees, una mica el líder, l'engranatge, el que guia una mica la nau. L'Eduard és l'energia, les ganes, les idees absurdes, l'home que mai ha fet teatre ni res relacionat amb les arts escèniques però que quan puja a l'escenari, brilla. En Dani és el músic, el que realment en sap de tot plegat, el que dóna el toc final a les cançons, el que les vesteix, el que toca més de peus a terra quan els altres comencem a dir absurditats.

- Com creen històries i cançons Els Amics de les Arts?

A través de frases que un dia et venen quan vas amb el cotxe, amb melodies que comencen a sonar a dintre teu un dia mentre treballes, amb retalls de coses que li han passat a la gent del nostre voltant o a nosaltres mateixos, amb una pel·lícula que veus un dia i que no te la treus del cap durant setmanes. No hi ha un patró. La idea surt un dia i, per petita que sigui, el que fem és sempre ensenyar-la als altres. Mai ens la quedem i la presentem a la resta quan ja està acabada. Això fa que les cançons siguin més de tots i que tothom participi en el procés creatiu.

- En el fons, les vostres cançons són pessimistes?

No. Conceptualment vam veure, a posteriori, que pràcticament totes les cançons aborden el tema de la soledat. Potser sí que en general és un disc "trist" però moltes cançons poden arrencar més d'un somriure perquè el que intentem oferir és un punt de vista un punt absurd de la vida quotidiana. En una de les últimes crítiques que hem tingut, un periodista comentava que una de les virtuts del grup és explicar històries tristes d'una forma alegre.

- Els vostres concerts van molt més enllà de la música. Quins valors afegits aporteu en els directes i per què ho feu així?

No ho sé perquè ho fem així. Sempre hem tingut clar que volíem que els concerts oferissin quelcom més que el disc. Un dels objectius és fer riure a la gent. I vulguis o no és difícil sonar bé musicalment i aconseguir que la gent rigui. De vegades, quan la comunicació amb el públic és difícil perquè hi ha gent que xerra i no para atenció, fem un concert 100% basat en les cançons. Però quan aconseguim un espai on la gent ve a escoltar-nos, el concert agafa un altre caire. El feedback del públic fa que acabi essent una experiència més rodona.

- Les diferents i diverses cites a altres formes d'art: llibres, pintura, TV, cinema, autors...són petits homenatges?

-Sí. El referent pop en una cançó és un recurs que utilitzem sovint. Som conscients que si l'oient no comparteix el referent, aquest esdevé buit i no funciona. Però quan l'encertes la cançó guanya un plus a nivell de significat que és difícil d'aconseguir d'altres maneres. Per exemple, quan diem "I quan la gent mira Perdidos, no pot pensar en res més" estem parlant d'aquella sensació d'absorbiment que provoca la sèrie. La imatge que em ve al cap és d'una ciutat deserta on cadascú viu l'aventura de Lost tancat a casa seva, aliens al que passa a fora i sempre volent-ne més i més. La gent fan de Lost m'haurà entès.

- Us considereu uns afortunats amb el vostre present?

Absolutament. Som conscients que no som ningú encara però amb la sortida del Bed & Breakfast la cosa està anant molt millor del que esperàvem en un principi. Durant els 15 dies anteriors a la seva publicació vam fer que el disc es comencés a distribuir als mitjans i la rebuda que hem tingut ha estat enormement positiva. Ens sentim afortunats perquè sabem que hi ha molts grups a l'escena i nosaltres som dels que tenim suport dels mitjans, ens truquen per fer entrevistes, bolos... No ens podem queixar.

- Com veieu i enfoqueu el futur?

El futur no pot ser més prometedor. Tenim un nou disc, tenim cada cop més gent que ens segueix i tenim corda per tirar endavant fins on faci falta. Ara la prioritat és presentar el Bed & Breakfast, fer molts concerts i estar obert a tot el que ens pugui passar. Tenim un munt d'idees que ens agradaria dur a terme i tenim altres projectes paral·lels però alhora relacionats amb Els Amics de les Arts. Per exemple, tenim escrita una sèrie de televisió sobre les peripècies d'un grup que s'intenta donar a conèixer i la seva relació vivint tots en un mateix pis.

- Quina creieu que ha estat la clau del vostre èxit? Potser que sigueu quatre bons amics i amb les mateixes inquietuds...?

Sincerament, no la sabem. Possiblement és el que tu dius: l'amistat entre tots quatre. Hem viscut junts, ens coneixem perfectament i podem parlar sense dir-nos res. Aquesta complicitat, que només és possible si hi ha una relació més enllà de la música, intentem que es traslladi a l'escenari. Hi ha grups que els hi marxa el guitarrista, el canvien i no passa absolutament res. Aquí no. El grup es dissoldria automàticament si un dels quatre decidís que ho deixa perquè ja no seria el mateix, perquè ja no tindria sentit seguir endavant.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!