"Tota la música que interpreto la concebo com a música de cambra"

Màrius McGuinness 29-01-2007

Hillary Hahn, violinista

Hilary Hahn s’expressa en conversa amb la mateixa desimboltura amb què ho fa damunt d’un escenari amb el seu violí Guarneri, una rèplica del violí de Paganini, el gran prestidigitador del violí del segle XIX. Hahn li fa justícia, a aquest instrument, no n’hi ha cap dubte. La seva tècnica és immaculada, mai estrident ni histriònica: un domini de l’instrument sempre en el punt just d’equilibri entre l’expressivitat més lírica i un virtuosisme imbricat en la tradició russa de la primera meitat del segle xx. Hahn comença aquesta breu conversa exposant-nos els seu vincle amb aquesta tradició.

El meu profesor, Jascha Brodsky va créixer envoltat de tota aquesta generació de grans violinistes com Elman o Heifetz, Milstein, i sí, gràcies a això, em sento molt propera a tota aquella generació. La seva manera de tocar reflectia molt bé l’estil d’aquella època. Va ser el líder d’un dels quartets més importants de llavors, el Quartet Curtis, i aquest fet va fer que la meva formació estigués conformada per la visió de solista d’aquella tradició, però, alhora, des d’una perspectiva d’un líder d’una formació de cambra.

Com t’influeix aquesta visió cambrística en la teva manera de concebre la interpretació amb orquestra?
Ho veig tot com a música de cambra. Tota la música que interpreto la concebo des d’aquest prisma. La manera com interactues amb els altres intèrprets per a entendre què necessiten per a poder tocar la teva part, penso que és un punt molt important; i ho és més encara en un context orquestral.

I fer música de cambra amb un director, és sempre fàcil?
Em resulta més fàcil tocar amb orquestra amb un director que sense, perquè un director pot prendre certes responsabilitats. A algunes persones els agrada tocar sense director, però a mi no m’agrada dir-los als membres d’una orquestra o conjunt instrumental com han de tocar. Per això crec que la figura d’un director és crucial.

Com es troba l’equilibri de punts de vista amb un director?
No sé realment quina és la meva posició respecte això perquè, idealment, m’agradaria que tothom estigués content amb la manera com es fan les coses. De vegades, si sento la necessitat d’interpretar alguna obra o passatge de la manera amb què crec que millorem o, simplement, perquè ho he estudiat d’una determinada manera, en aquests casos sí que necessito que el director s’adapti a la meva visió. Ha de ser una interpretació unificada, tant si sóc jo qui m’adapto o si és ell. Per exemple, darrerament, he treballat molt amb l’Eiji Oue, i és fantàstic treballar amb ell perquè la seva prioritat és el solista i les seves necessitats. Encara que mentiria si digués que aquesta situació és la ideal, sí que reconec que em resulta molt agradable quan m’hi trobo.

Tens algun patró o rutina durant el procés d’assimilació d’una nova obra en el teu repertori?
Hi ha certs patrons que es repeteixen a cada obra i d’altres que canvien, en funció de les obres. Crec que depèn, en primer lloc, de la meva familiaritat amb les obres i de si, per exemple, és una peça estàndard del repertori o si és una obra que no conec en absolut. Si és així, escoltaré enregistraments i agafaré la partitura per a treballar cada part de l’orquestra, per a, així, poder conèixer al detall l’obra i saber què toca cadascú a cada moment. De fet, però, el procés de conèixer una obra no acaba mai...
I escoltar enregistraments, t’hi ajuda?
No crec que s’hagi de copiar, però crec que en pots treure molt bones idees. Em puc passar mesos sense escoltar cap enregistrament d’una obra, però m’agrada veure i aprendre de totes aquelles versions d’una obra que crec que em poden aportar alguna cosa d’interès.

Quin paper hi té, la música contemporània, en el teu repertori?
Forma part del meu repertori. No és una especialitat, però intento ser molt oberta amb tot allò que faig perquè és molt important crear una interacció entre la tradició i la creació actual, perquè, al cap i a la fi, allò nou esdevindrà “vell” en algun moment.

Quins llenguatges t’atreuen, de la música de creació actual?
Una mica de tot. La veritat és que he entrat en contacte amb tota classe de llenguatges. No tot el que he fet en música contemporània ha estat per a violí sol, també he fet molta música de cambra. Hi ha llenguatges molt diferents, però tots tenen un context semblant, ara mateix.

Fa alguns anys vaig poder escoltar un experiment curiós de Gidon Kremer interpretant el Concert de Beethoven en el qual va decidir incloure una cadència d’uns deu minuts, composada per Schnittke i d’un llenguatge radicalment contrastat. Aquesta classe d’experiments, alguns d’ells gairebé paròdics, t’estimulen o t’has plantejat d’integrar-los en el teu repertori?
No he arribat a aquests punts, encara, però faig moltes coses molt diferents i crec que és una bona idea fer aquest tipus de coses perquè fa adonar-se a la gent que la música no és quelcom estàtic, que està en evolució constant i que, encara que hagi estat escrita segles enrere, sempre hi pots aportar noves perspectives enriquidores.

Has entrat sovint en el camp dels crossover i d’altres fusions semblants...
En el món actual, estàs exposat a una gran varietat de llenguatges musicals, i no només de música clàssica. Crec que la gent troba allò en què es vol involucrar i intentes no quedar-te estancat en un sola cosa. Et podries definir a tu mateix pel tipus de música que t’agrada. Crec que és un aspecte molt interessant i crec que es poden dir moltes coses i es pot aportar molt si es domina una sola matèria, en comptes de saber-ne una mica de cada. Però, alhora, com pots decidir sobre què vols investigar si no coneixes tot el que et pot interessar potencialment?

Vas enregistrar, ja fa uns anys les Sonates i Partites de Bach. Et va influir la visió historicista d’aquest repertori? i, d’altra banda, penses que poden interactuar les diverses visions d’aquest repertori?
No crec que puguin interactuar, però realment no pots especificar si ho fan. M’agrada agafar-ne una mica d’aquí i d’allà. Però aquell intèrpret que cregui realment i amb convenciment en una visió o en una altra no hi trobarà justificació, perquè pot argumentar que se’n perd la puresa.
No vull dir crear un nou estil híbrid, sinó assimilar-ne allò que pugui ser assimilat amb naturalitat sense perdre l’essència de cada visió...
Són unes tradicions interpretatives tan diferents que no crec que les puguis combinar sense obtenir-ne una nova visió, que, d’altra banda, tampoc em semblaria malament. Tenim totes aquestes influències i podem escollir allò que ens agrada i ens convé més.

La teva carrera discogràfica ja és molt prolífica tot i la teva joventut. Tots els enregistraments que has realitzat fins ara són d’estudi. T’has plantejat realitzar-ne en viu, tenint en compte que tenen un component tècnic potser més arriscat però alhora amb una major dosi d’intensitat?
No m’agrada combinar música en viu i enregistraments, perquè penso que hauria de tocar diferent pels micròfons i pel públic, i projectar el meu so de manera molt diferent. El que m’agrada de les gravacions d’estudi és el fet que els repertoris que enregistro arribin a la gent d’una manera que no l’haurien sentit, en contextos diferents, i perquè m’escolti gent en certs llocs en els quals, abans, no he anat mai a tocar. No ho faig perquè senti una necessitat compulsiva per enregistrar. Crec que les gravacions són bones en molts sentits, però per a mi és una situació molt intensa amb molta pressió i, quan acabes les sessions, és tan sols el començament, perquè tot seguit comença el procés de producció en el qual intervinc activament.

Quin rol social té, la música clàssica, als EUA?
Crec que als Estats Units es parla molt del fet que la música clàssica està perdent importància, però, si t’hi fixes, veuràs que hi ha moltes més orquestres i sales de concert ara que no fa un segle. Per exemple, a mi m’agrada tocar per a gent que no pot assistir a concerts ni estar en contacte directe amb la música clàssica; sí que crec que té un potencial social real, però crec que no es valora prou. I, realment, és molt més fàcil que no pas d’altres tipus de música, perquè simplement treus el violí de l’estoig i et poses a tocar.

Com portes la intensa vida nòmada de concertista? T’ha costat d’adaptar-t’hi?
M’encanta viatjar. De fet, no puc treballar a gust a casa, em sento molt més còmoda viatjant, perquè, en realitat, tinc molt més temps perquè no m’haig de preocupar per res més que per la música.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!