Quartet Casals. Les cordes catalanes més internacionals

Màrius McGuinness 18-01-2007

"El més important en un quartet de corda és ser flexible. L'art de la música de cambra és l'art de la flexibilitat i el comprendre molts punts de vista"

Fins a quin punt el fet de tocar en un quartet de corda suposa un sacrifici de la individualitat per al bé comú?
Arnau: Aquests sacrificis són, tan sols, una petita renúncia al factor mes solístic de cadascú dels membres perquè t'has d'adaptar a una disciplina de conjunt. És a dir, renúncies a una llibertat per a un bé comú però assumeixes el teu rol dins del conjunt, que és del que es tracta en tocar en un quartet de corda.

La consciència harmònica de cadascú dels membres ha de ser fonamental...
Arnau: És fonamental per un fet evident que ho demostra. L'afinació d'un quartet de corda, al ser una afinació espectral o natural, es a dir que quan es toca un acord de major la tercera s'ha de fer una mica més baixa perquè encaixi exactament amb l'harmònica tercera que genera la nota del greu, aquest fet fa que sigui un idioma declinable. És a dir, tu pots estar tocant un mi que és una tercera però en un moment determinat passa a ser una cinquena de la i tu hauràs de moure el teu dit per adaptar-lo a la seva nova funció harmònica. Per tant, si un no té molt clar exactament quin és el rol d'una nota que està tocant dins l'acord general del grup és impossible que pugui afinar be. És a dir que per tocar en un quartet de corda s'ha de tenir comprensió intuïtiva i innata o analítica i harmònica

Més que un solista...
Arnau: Sí, perquè la pròpia afinació ja ens exigeix que estiguem entenent l'harmonia, tant en un quartet de corda com en d'altres conjunts d'instruments monòdics en els que no hi intervingui un piano. També s'ha de tenir en compte l'aspecte del balanç, es a dir saber quina nota estàs fent i la seva funció per saber amb quin grau d'intensitat has de tocar perquè si un do major, l'acord do-mi-sol, si tothom el toqués amb la mateixa intensitat seria impossible afinar, es a dir un mica de balanç en els instruments tinguts es fonamental A part de l'afinació hi ha un altre aspecte fonamental de l'educació harmònica i es el fet gestual, el treball gestual, saber amb qui anem en aquesta entrada concreta amb els arcs, qui porta el gest, doncs tot queda regit

Abel: Molts cops ens deixem portar pel baix, en unisons per exemple o amb acords o en principis d'obres en la que no ens dona l'entrada el primer violí sinó el cello, i també per afinar, el la l'agafem del cello

Es a dir que les jerarquies son variables?
Abel: les jerarquies tota l'estona s'inverteixen. Vam fer un experiment amb el quartet i vam veure que sonava pitjor quan fem una entrada junts que sonin primer els violins abans que els greus que a l'invers,

Així doncs el vostre quartet no es regeix, com molts d'altres, per la idea d'un líder, normalment el primer violí sinó més com una "cooperativa"?
Abel: Sí, funcionem per decisions i per idees democràtiques. Si un proposa una idea es sotmet a una votació i s'assumeix el resultat. En cas de decisió concreta sempre n'hi ha un que es decanta cap a una de les idees. En cas de dos i dos, es a dir dos proposen tocar d'una manera i els altres opten per una altra opció, aleshores sempre té prioritat la idea preestablerta.

Però, tot i sotmetre's a la decisió del col·lectiu, es pot donar el cas que no s'acati del tot la decisió i que els que tenien una idea molt concreta d'un passatge o un moviment durant l'execució tinguin una tendència cap a la seva concepció?
Arnau: Sí això hauria d'estar penalitzat (riures) en un quartet de corda. Sí que passa per desgràcia, i resulta una pèrdua de temps, perquè la definició d'una interpretació musical ha de ser sòlida i amb aquests estires i arronses el que es produeix es una indefinició i molts cops en la música no existeix el punt mig. Es difícil, perquè humanament ens costa a tots renunciar a les nostres idees

Abel: el més important és ser flexible. L'art de la música de cambra és l'art de la flexibilitat i el comprendre molts punts de vista

Us resulta molest o por crear malestar dins el conjunt aquestes i d'altres divergències?
Arnau: que un quartet es baralli també es bona senyal, es sa, perquè vol dir que es un quartet amb iniciativa i amb idees. Un quartet que no es barallés voldria dir que es una dictadura en el que tres membres callen i es sotmeten a un dels membres, o vol dir que són quatre sosos sense idees i es senyal de poc criteri. Evidentment s'ha de tenir cura de la manera amb que es diu, però s'ha d'assumir que es produeixi la crítica encara que aquesta pugui produir un desgast psicològic. Aquesta es la part inevitablement desagradable de fer cambra i s'ha de ser sincer.

Potser per això hi han hagut quartets o conjunts de cambra de grans solistes que no han acabat de funcionar?
Arnau: No ho sé exactament. Però el que es indubtable es que un quartet de corda l'han de formar persones que tinguin una certa afinitat o química immediata per a tocar plegats. Perquè per molt que es raoni si quatre músics tenen maneres de tocar molt diferents o venen d'escoles molt diferents allò no funcionarà mai. És exactament igual que en les relacions humanes en les que hi ha d'haver una química d'entrada i tot i això també hi haurà moments en els que s'haurà de negociar. Si reuneixes quatre grans solistes que tenen conceptes similars pot resultar fantàstic, si no, gent amb tanta iniciativa i personalitat reunida resulta contraproduent

En molt poc temps sembla que heu aconseguit adaptar-vos mútuament a la perfecció. Abans de presentar-vos en públic, vau dedicar-vos un cert temps, com d'altres grans quartets, a conèixer-vos musicalment?
Abel: No, en el nostre cas no va ser així. Ens hem anat coneixent i fent-nos com a quartet tocant en públic

Arnau: Òbviament no et pots presentar amb un quartet recent fet al Wigmore Hall o a grans sales. De fet, aquí està la gràcia, en anar agafant experiència i anar millorant poc a poc.

El fet de participar i guanyar alguns concursos, us va ajudar? Quin estímul hi trobàveu?
Arnau: Té un interès purament comercial, donar-te a conèixer.

Abel: Sí, però nosaltres vam millorar molt pel fet d'anar als concursos. Gràcies al concurs de Londres vam estar treballant un mes seguit molt intensament crec que vam superar moltes coses que potser no hauríem millorat sense aquest objectiu tan fort. Per tant el més beneficiós del concurs va ser la preparació i l'ambició que vam tenir en aquell moment per treballar molt i pujar el nostre nivell. I les conseqüències de guanyar el concurs també són positives perquè fins que no guanyes un concurs, en el món de la cambra no entrés al circuit. Això es el que ens van dir dels inicis , que havíem de guanyar algun concurs i en tenim dos, però el més important va ser el de Londres, i des d'aleshores tot ha resultat una mica més fàcil, almenys a nivell internacional

Arnau: Però tot i així un concurs no és defensable en si mateix. Es la part bruta de la feina, i hi vas més per una qüestió pràctica.

Us he pogut escoltar dos cops en dues sales diferents i he notat certs canvis, lleugers, en la concepció d'unes mateixes obres. Les condicions acústiques d'una sala us poden fer variar el concepte interpretatiu d'una obra?
Abel: Si, utilitzem tots els recursos que tenim per adaptar-nos a l'acústica. Personalment crec que en aquests concerts d'aire lliure que s'han posat tan de moda ara a l'estiu, jo no tindria cap problema en amplificar una mica. Recordo un concert que vam fer el novembre passat al Mercat de les Flors on vam interpretar obres de Saariaho en la que s'amplificava. Es clar que és música contemporània, i es manipulada expressament, però pel fet d'amplificar sonava millor.

Arnau: Jo crec que seria ideal que la persona que organitza un cicle de concerts i que lloga un local tinguessin molt més en compte això, perquè es una pena que no tinguin en compte moltes vegades el factor acústic, ja que és bàsic i forma part de les propietats que hauria de tenir un espai on s'hi pensa desenvolupar un concert. Es com si es vol organitzar un partit de futbol amb rajoles al terra, es a dir, que sembla mentida que alhora de construir les sales es tingui més en compte l'estètica o altres aspectes. I es una pena constatar, no només aquí, a Anglaterra o a Alemanya per posar dos exemples, que només un 30% de les sales on hem tocat tenien les condicions acústiques adequades. La resta, tant si es per massa o per massa poc, o per si es seca o per una reverberació que no et permet tocar com ho fas normalment.

Abel: Si, i adulteres els tempos, etc...

Arnau: Sí, hi has de variar el concepte i es una llàstima perquè les condicions acústiques són molt més importants que, per exemple, l'elecció dels instruments. Es a dir si toques amb el millor Guarneri del món en una sala dolenta i t'arribarà pitjor que un xinès en una sala bona.

Abel: Crec que en part el problema ve perquè la música clàssica no és una activitat de masses i per això no s'hi destinen prous recursos

Arnau: Sí, i és una llàstima que no hi hagi una cultura respecte al tema perquè és un perjudici per al músic i perquè l'acústica d'una sala ajuda a inspirar. Nosaltres hem comprovat que en concerts on toquem en sales amb bona acústica, no tan sols toques i projectes si no que toques i reps o sents alhora, es a dir que participes dels resultats.

Hi ha alguns quartets que opten per seguir un mateix criteri alhora d'escollir els instruments per a tocar en el conjunt, per qüestions d'unitat o simplement de coherència sonora, en detriment d'instruments de naturalesa dispar. Es el vostre cas?
Arnau: Es igual quin violí sigui, el que sí que es positiu es que els quatre instruments siguin de la mateixa raça, d'un mateix timbre, que podem agrupar en modern, francès, italià antic o alemany. Hi ha molts timbres i ajuda que siguin de la mateixa raça però encara que no ho siguin es igual,

Abel: Sí, però no és imprescindible perquè el so el fa cadascú.

Quan us prepareu un concert, quin marge d'improvisació o, millor dit, d'espontaneïtat us reserveu per al concert en si?
Abel: Tot això es basa en l'equilibri. A l'assaig l'esquema de l'obra el tenim molt clar, i els colors, les dinàmiques però sempre deixem un marge petit per al concert improvisar.

Arnau: Sí, però un concepte molt important és el de la unitat i l'art de la conjunció es importantíssim, ja que com més conjuntat i com més disciplinat es el quartet el resultat és més interessant. Per tant, potser si que deixem un marge per aquesta espontaneïtat, però un 80% és disciplina.

L'estudi de la disciplina del quartet de corda a Espanya està bastant desvirtuat, no hi ha una cultura de quartet de corda. A que creieu que es deu això?
Abel: Mira, nosaltres, quan vam començar estudiant al Reina Sofia, on tenen una filosofia molt solística, i una tendència a formar cap a aquesta direcció, ens vam trobar quan vam voler crear un quartet que érem els únics i que tampoc teníem el millor professorat que podíem tenir per formar-nos en aquesta disciplina. Aleshores vam fer una "masterclass" amb el Reiner Schimdt, violí del Quartet Hagen i a partir de llavors hi vam establir contacte i vam fer classes amb ell que ens van ajudar molt i li ho agraïm perquè aquí, efectivament no hi havia una tradició i era molt difícil començar. Però arrel d'això, al Reina Sofia s'ha canviat molt la filosofia i s'ha designat al Reiner Schimdt com a titular de la disciplina de quartet. I això és el primer pas i, en part, gràcies a això les coses han millorat i s'estan creant noves formacions, es a dir que a Espanya s'està produint un canvi.

Arnau: Ara, per LOGSE, s'ha imposat aquesta assignatura de quartet de corda i tots els instrumentistes de corda tenen l'obligació a partir de segon curs de fer l'assignatura de quartet. I això està molt bé perquè és una disciplina a part de la música de cambra, per això que dèiem abans de l'afinació, entre moltes altres coses. Per a mi, l'estudi del quartet de corda compliria dues funcions: o bé per que t'hi decantis en el camp professional, però també perquè crea músics d'orquestra molt més interactius més acostumats a tocar plegats.

Quina amplitud cronològica abrasa el vostre repertori?
Abel: toquem de tot, des de fugues de Bach a música contemporània. Però la realitat és que no sempre podem programar els nostres concerts, només un 20 o 30% els decidim nosaltres. Tendim a fer música de tots els temps però el lema és fer música que ens agrada, que trobem bona i que estem d'acord en tocar. És a dir; que no tenim una especialització.
A més ara hi ha una "onda" de descobrir obres que rarament es toquen i els organitzadors ens ho demanen.

És un reclam, com en el cas dels quartets d'Arriaga, que s'han escollit per al vostre debut discogràfic?
Abel: Sí, però està bé treure de l'oblit obres que es toquen rarament, sí, com en el cas d'Arriaga, són obres d'una indiscutible qualitat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!