Qui té por del màrqueting?

Màrius McGuinness 18-01-2007

Joshua Bell, el violinista americà amb el màrqueting més rendible

Joshua Bell és segurament el violinista amb el màrketing més rendible del panorama musical. El seu darrer àlbum, “The Romance of the violin”, un refregit de "melodies d’ascensor" amb un toc de sedant per la migdiada dels nadons, ha estat l’àlbum de clàssica més venut als EUA durant el 2004. Que un artista del seu calibre es dediqui a aquest tipus de mercadotècnia sol ser una estratègia molt habitual de les cases discogràfiques i, no cal enganyar-nos, són àlbums d’aquest tipus els que mantenen viu el mercat discogràfic de la música clàssica. Joshua Bell no passarà a la posteritat com a violinista per aquest àlbum. Si ho fa, serà pels seus grans dots comunicatius damunt un escenari i per posseir un so ràpidament identificable entre tot l’estol de violinistes de la seva generació.

Vostè va estudiar amb Gingold, un dels darrers grans mestres de la generació daurada de violinistes del segle XX...
Sí, vaig créixer tenint com a herois els violinistes de la generació daurada prèvia a la meva perquè Gingold era un alumne d’aquella generació i recordo una infància molt privilegiada i afortunada perquè escoltava històries i anècdotes de genis del violí com Heifetz, Kreisler o Ysaye. Avui dia hi ha molts violinistes joves que ni tan sols saben qui era Heifetz i és sorprenent i alhora desconcertant, perquè era el deu dels violinistes per la major part del segle XX. Hi havia quelcom molt especial d’aquells violinistes que s’ha perdut.

Creu que hi té a veure amb la progressiva extinció del perfil del virtuós-compositor?
Sí, crec que és la pèrdua mes gran que hem tingut perquè en el seu moment els grans virtuosos també composaven i aquesta característica creava un element distintiu i individual en els violinistes que composaven per ells mateixos, no hi ha res més adequat o personal i això s’ha perdut tot i que n’hi ha alguns que encara o fan.

Té aquest hàbit?
Ho intento. Composo les meves pròpies "cadenzas" que era el mínim que qualsevol violinista solia fer fins fa uns 50 anys. Però a més tots aquells violinistes també tenien una manera de tocar molt difícil de descriure i una manera d’entendre el rubato molt diferent. Per exemple: si t’escoltes a Heifetz, la manera que tenien de tocar era tan lliure, però en realitat una llibertat aparent.

Potser també tenien un concepte de la improvisació més ampli...
Sí de la improvisació en el rubato i en el ritme perquè, per poder improvisar has de tenir una idea molt clara i consolidada de l’estructura de l’obra i del ritme i crec que per aquella generació era quelcom molt natural. Per exemple, Kreisler tenia una manera de tocar enormement lliure i alhora poc pretensiosa. Avui dia alguns de nosaltres intentem tocar amb aquest mateix concepte de llibertat però a vegades caiem en excessos. La concepció de la improvisació i de la interpretació en general que tenien els grans violinistes del passat era quelcom molt especial que s’ha anat perdent.

Quines qualitats de tots aquells violinistes de la generació daurada, creus que ha impostat en la seva manera de tocar?
Gingold va ser, amb diferencia, la influencia més important que vaig tenir. Vaig modelar el meu so basant-me en el seu, intentant no copiar. A més de Heifetz realment no vaig intentar copiar res i no crec que el meu so s’assembli gens al de Heifetz, però va ser un heroi per a mi i un exemple pel nivell de perfecció i la seva intensitat

Desconcerta que molta gent el qualifiqui de "fred"...
Sí, jo tampoc ho entenc perquè no ho era en absolut, era com un tornado però en un sol lloc perquè tenia una economia de moviments i pot semblar freda per la seva expressió facial, però la música que produïa sonava amb un intensitat increïble.

El compositors necessiten crear un vincle amb els intèrpret com demostra el fet que molts dels grans concerts del repertori varen ser concebuts per a un solista en concret en ment. Creu que en certes tendències contemporànies aquesta relació s’ha perdut?
En primer lloc, quan composes una música per a tu mateix per ser interpretada per tu mateix crees quelcom molt natural i quan compositors escrivien per intèrprets era un vincle molt important i fructífer com per exemple, Cesar Franck quan va composar la seva Sonata per Ysaye o d’altres exemples. L’intèrpret, com per exemple Joachim amb el Concert de Brahms, pot ajudar en l’escriptura de l’obra. Crec que un dels problemes de la música contemporània és dóna quan el compositor concep la música d’una manera tan abstracte que la composició, ni les practicitats ni tampoc el públic, i crec que fins i tot es senten orgullosos a vegades quan al públic no li agrada una obra. Això és un problema. Però d’altra banda no podem oblidar que en alguns casos, com “La Consagració de la Primavera” d'Stravinsky al públic no li va agradar en el seu moment, encara que d’això no en podem concloure que totes les obres que no agraden al públic son tan bones com “La Consagració” (riures). En el meu cas, busco aquells compositors que m’agraden i que la seva musica em diu quelcom i en la majoria dels casos no és la música mes avantguardista sinó aquella que te s’assembla amb la que vaig créixer. Jo vaig créixer amb els clàssics i per a mi la música ha de ser bella.

Quin és aquest concepte de bellesa?
Per a mi hi ha bellesa en l’estructura. Un edifici bell ho és per la seva estructura i, naturalment, perquè es manté dret i la música també necessita tenir aquesta estructura. Jo escolto música perquè el món ja és prou caòtic en si mateix i m’acosto a les arts i a la música buscant allunyar-me d’aquest caos. I no crec en això que sovint s’afirma que, si el mon està en un moment dolent o obscur la música ha de reflectir això. Per a mi això no és rellevant.

Quin criteri segueix per d’inclusió de noves obres dins al seu repertori?
Simplement he de tenir ganes de tocar-ho o sentir que puc oferir o aportar quelcom d’interès en l’obra i, sobretot, que em pugui imaginar interpretant-la. Es com un actor llegint un guió, que pot imaginar si pot representar un personatge o no. A vegades reconeixes que és un bon guió però no et pots imaginar representant-lo i passa igual amb la música.

Jo em referia més aviat a elements musicals. Per exemple, Glenn Gould basava la major part del seu repertori en funció elements contrapuntístics de les obres...
Bé, en el meu cas l’element primordial és el lirisme, perquè el violí és un instrument líric, i, tot i que Bach va fer grans obres basant-se en l’escriptura polifònica, crec que el violí és com la veu humana.

Un dels problemes crònics de la música clàssica de les darreres dècades és l'increment de la mitjana d’edat del públic. Com creu que els músics o promotors poden contribuir a atreure públic més jove a les sales de concert?
La gent ha d’experimentar amb la presentació de la música de diverses maneres, no vull dir la manera de tocar sinó la presentació, la imatge per a la gent jove. Crec que els joves se senten incòmodes amb la música clàssica, i crec que ens hauríem de fixar en exemples en els que això s’ha assolit, com els Proms de Londres en el que sempre hi ha gent jove als concerts. Això és perquè se senten còmodes amb l’atmosfera. Per a mi, crec que he tingut èxit amb gent jove, perquè rebo correus electrònics i tot sovint s’acosten al camerino al finalitzar un concert, o assisteixo a escoles... Amb això vull fer veure que tot sovint hi ha una barrera entre el que passa a l’escenari, entre els músics i el públic i jo no hi crec. Quan vaig anar de gira amb Edgar Meyer (un famós contrabaixista nord-americà que cultiva i fusiona diversos gèneres musicals) pels EUA, hi havia una atmosfera molt diferent molta més interacció i intercanvi amb el públic. Això s’ha perdut en la música clàssica.

Però això de fet es relativament recent, dels darrers 50 anys, perquè tinc entès que abans el públic tenia més marge d’interacció amb l’intèrpret...
Sí, això és cert, Però també entenc que hi pot haver certes obres en les que resulta més difícil que el públic pugui aplaudir. Recentment he fet una gira de recitals pels EUA en la que s’aplaudia entre tots els moviments i en certa forma era una bona senyal perquè volia dir que al concert hi assitia gent que no té l’hàbit d’anar a concerts de clàssica, però en algunes obres hauria preferit que no hi hagués hagut aquesta interacció. En aquesta gira abans de tocar la Sonata de Janacek em dirigia a l’audiència i els hi deia que no em molestava que m’aplaudissin quan ells ho creien però que en aquesta ajudava molt no aplaudir-hi fins al final, i, és clar, ho van entendre.

Una vida concertística molt sobresaturada creu que pot afectar els resultats artístics?
Sí, de fet estic "lluitant" contra això, intentant trobar una manera de guiar la meva vida professional. Perquè, per exemple, aquest any tinc previst fer 120 concerts. El que passa és que m’és molt difícil dir que no a les ofertes i quan m’ofereixen un concert, sobretot si és a llocs o ciutats que m’agraden especialment, mai no ho rebutjo. Però estic intentant que, a partir d’aquí a dos anys pugui disposar de més temps per descansar perquè aquest ritme pot arribar a ser realment exigent i esgotador.

La direcció d’orquestra és un projecte proper?
Sí, tinc projectes amb diverses orquestres aquest any i els següents i m’encanta disposar d’aquestes oportunitats per, a més, em dóna unes primeres nocions de direcció. Un projecte que em fa especial il·lusió és dirigir la Simfonia núm. 7 de Beethoven com a concertino amb la St. Paul Orchestra.

I creu que li serà necessari consolidar una bona tècnica per poder enfrontar-se amb obres orquestrals complexes?
Per a mi, el més important com a director són els assajos. He vist gravacions de Carlos Kleiber assajant i quan havia acabat els seus 10 o 20 assajos, les orquestres quasi podien tocar per si mateixes. Naturalment, la tècnica és quelcom que vas adquirint a mida que agafes experiència però, per ara, el fet de poder tocar com a primer violí és que sé com comunicar les meves intencions mostrant-les amb l’instrument. Elements com el ritme o el color resulten molt fàcils d’exemplificar amb el violí, més que nomes amb una batuta, amb la que és molt més difícil transmetre idees, sense haver de parlar. Però espero que algun dia pugui aprendre totes aquelles coses essencials per a ser un bon director.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!