Sensibilitat artesanal

Lluís Domènech 16-02-2007

Mckenzie Smith, bateria de MIDLAKE

Midlake és la banda que més ha crescut en els darrers mesos, sobretot a partir de la publicació de “The Trials Of Van Occupanther” (Sinnamon), una autèntica joia que ens transporta als rock-folk dels 70 (Fletwood Mac, Joni Mitchell o Neil Young) sense perdre vigència. El secret de l’èxit de Tim Smith (veu, teclats i compositor), Eric Pulido (guitarra), Eric Nichelson (guitarra), Paul Alexander (baix) i McKenzie Smith (bateria) és que són uns autèntics artesans: s’han autoproduït els seus discos i els han gravat després de llargues sessions aïllats del món, com els personatges de les seves cançons. A les seves lletres Midlake parlen de malenconia, solitud i incomprensió; tot plegat en un entorn natural idíl·lic, lluny de l’atrafegament del món actual. Abans de començar la seva gira per Estats Units, l’afable bateria de la banda, McKenzie Smith, ens apropa a la seva història particular i a la de la seva banda.


Quan i on us vau conèixer?
Ens vam conèixer l’any 1997 a Denton, Texas, una petita ciutat 40 milles al nord de Dallas. Estudiàvem jazz a la Universitat de North Texas i vam connectar… I aquí seguim 10 anys més tard.

Quan vau començar a tocar com a banda?
Cada un de nosaltres va estar tocant en diferents grups, intentant trobar una formació estable per fer música de qualitat, però la majoria van acabar sent un veritable desastre. Finalment ens vam reunir els cinc, ens vam tancar durant més d’un any, assajant cinc nits per setmana durant quatre hores fins que ens vam sentir preparats per fer la nostra primera actuació. Això va ser el 21 d’octubre del 2000.

Encara viviu a Denton?
Encara hi som, aquí ...ja fa 10 anys! No m’ho puc creure, però m’encanta Denton.

Parla’ns del vostre primer EP “Milkmaid Grand Army” (2001), per cert, reeditat a finals de 2006.
En aquells moments estàvem treballant amb una companyia discogràfica que ens volia convertir en una d’aquelles “súper-rockstars” que no diuen res i fabriquen hits. Ens van inflar el cap amb promeses d’arribar a ser milionaris ràpidament si fèiem el que ens deien. Desprès de 6 mesos vam decidir que aquest no era el tipus de música que volíem fer ni el tipus de persones que volíem ser i vam veure molt clar que no podíem treballar amb ells ni un minut més. Ens vam sentir alliberats quan els vam dir que marxàvem, vam llençar les cançons que teníem a les escombraries... Llavors en Tim (Smith, cantant i compositor de Midlake) en va escriure 7 de noves i vam enregistrar-les a “Milkmaid Grand Army”.

El 2004 va aparèixer “Bamman And Silvercock”, un àlbum conceptual on totes les cançons estan connectades.
En aquell àlbum vam recrear un món fictici, però ni gens ni mica ideal, en moltes coses molt similar al que vivim: treballs estúpids i avorrits, líders corruptes i ... paios amb monocle! No va ser la nostra intenció fer, com dius, un disc conceptual, però el cert és que hi ha moltes persones que ho veuen així. El fet és que és més divertit cantar sobre històries inventades que no pas fer el típic “baby, sweet mama, I love you”.

Sempre projecteu vídeos en els vostres concerts. Per què són tan importants per a vosaltres?
Els vídeos poden ser una altra manera per fer que el públic connecti amb les cançons. Els dona una visió més completa. A alguns els agraden; d’altres, en canvi, pensen que els distreu de l’actuació. Nosaltres no som una d’aquelles bandes que dóna bots dalt l’escenari. Per tant, simplement pensem que al públic li pot agradar tenir alguna cosa més que mirar mentre estem tocant. És molt complicat tenir el vídeo que volem per a cada una de les cançons, entre d’altres coses, perquè ens costaria molts diners. De totes maneres, els vídeos que vam “agafar” d’algunes pel·lícules semblen capturar l’esperit del nostre últim disc.

És “Bamman And Silvercock” un disc intel·ligent per a gent intel·ligent i, per tant, difícil d’entendre per a molts? (Per cert, a mi m’agrada molt, je...je...)
Va ser el nostre primer àlbum llarg i crec que hi va haver molta gent que no va connectar amb aquest disc. De fet, ara, a nosaltres ja ens costa connectar amb ell, el veiem lluny. Naturalment encara m’agraden moltes de les cançons, però el veig que pertany a una altra època de la meva vida, tant musicalment com personalment. En Tim (Smith) pensa el mateix. M’agradaria que molta gent descobrís aquest disc i gaudís amb ell, però no em preocupa si no és així. Nosaltres seguim fent discos i creiem que cada cop són millors!

Tant “Bamman And Silvercock” com “The Trials Of Van Occupanther” han estat enregistrats per vosaltres mateixos, al vostre estudi. Per què no ho feu en un estudi professional i amb un productor?
És millor per a nosaltres fer-ho sols a casa perquè podem treballar al nostre ritme, sense la pressió del temps que tindríem en un estudi (hem trigat exactament un any en enregistrar cada un d’ells). Costa moltíssima pasta gravar en un estudi en condicions i, per altra banda, és molt agradable poder llevar-te i anar a la sala d’estar a enregistrar una part de bateria d’una cançó, encara que alguns cops pot ser complicat, ja que el gran desavantatge de treballar a casa és que pots gravar una vegada, i una altra i una altra... no acabes mai. Però ens agrada fer-ho nosaltres mateixos i crec que ho seguirem fent així.

Heu pensat en enregistrar treballs d’altres bandes?
Personalment m’encanta treballar a l’estudi. He gravat algunes cosetes com a productor o enginyer per altres bandes, per la meva germana per exemple, i m’ho passo molt bé. De fet, estic planejant-me muntar el meu propi estudi d'enregistrament al soterrani de la casa on estic a punt d’anar a viure.

Gravant-vos vosaltres, quina relació manteniu amb el segell Bella Union?
En Simon Raymon (exCocteau Twins i fundador de Bella Union) ens va conèixer a través del bateria d’una banda d’aquest segell, Lift To Experience, malauradament desapareguda, i vam signar amb ells. Bella Union fa tot el que una discogràfica ha de fer –fins i tot més!– excepte pagar pels nostres discos. D’aquesta manera nosaltres som els únics propietaris dels nostres àlbums. És la millor manera de fer les coses.

Tornant a la vostra música, per què “Bamman And Silvercock” i “The Trials Of Van Occupanther” són tan diferents? És per les diferents influències musicals de cada un d’ells (Flaming Lips vs. Fleetwood Mac)?
Crec que sempre hem de créixer, canviar i ser millor banda. Naturalment que estem influenciats per allò que escoltem i crec que és obvi pels que sentin els dos discos que escoltàvem coses diferents quan els van composar. Ens encanten tant els Flaming Lips com Fleetwood Mac, per tant, pot ser que el proper àlbum es digui “Yoshimi battles all the rumours!” o alguna cosa així...

Penses que amb “The Trials Of Van Occupanther” heu aconseguit connectar amb nou públic, però potser heu perdut fans del “Bamman And Silvercock”?
És possible, però crec que la major part dels que van comprar el nostre primer disc –molt pocs, per cert– ens han seguit en aquest pas i valoren el que hem fet.

Escoltant el vostre últim treball, la gent pot pensar que sou uns paios que voleu ser com una banda dels 70 o que viviu instal·lats en els 70 (cabells llargs, drogues, pantalons de campana, camises estampades...), però, en canvi, teniu pinta d’educats universitaris que no han trencat mai un plat. Què en penses de la imatge personal en el món de la música?
Crec que la imatge és important fins a cert punt, però tenir estil propi i adoptar un estil són dos coses diferents. Nosaltres intentem ser naturals i sincers, però mentiria si digués que no ens importa la nostra imatge. Un vol tenir un aspecte modern i estar a la moda, però sense fer el ridícul. Crec que els Beatles han estat la banda millor vestida de tots els temps, una de les més “cool” i amb l’aspecte més natural. M’agradaria semblar-nos una mica a ells i gens ni mica a My Chemical Romance.

“Bamman And Silvercock” és un disc de pop dels 60 amb sorollets estranys, “The Trials Of Van Occupanther” és un disc de folk-rock dels 70. Us esteu fent grans i el proper àlbum serà de música disco dels 80? (rialles)
Què dius! En tot cas... potser de “hair metal” dels 80 tipus Poison (McKenzie s’apunta a les rialles)

Canviant de tema, heu vingut tres vegades a Barcelona (Wintercase 2003, Summercase 2006 i el passat 15 de novembre de 2006 al Razzmatazz 3). Com us sentiu aquí?
El nostre últim concert a Barcelona ha estat, amb diferència, el millor que hem fet a Espanya. Els festivals són molt diferents a un únic concert propi; és més divertit. Realment pots saber qui ha vingut a veure’t tocar i distingir-lo del que només estava fent un vol pels diferents escenaris i, per curiositat, s’ha aturat a mirar-te. Va ser increïble veure gent a Barcelona que va venir al nostre concert i coneixia la lletra de les nostres cançons!

Parla’m de l’estat de la música actual: què et sembla l’escena americana?
Hi ha moltes grans bandes als Estats Units. Podria dir-te molts noms de grups que m’encanten, però, per desgràcia, la majoria no seran mai tan populars com la merda que apareix a la MTV.

Tu que ets texà, estàs interessat en l’alt-country?
La veritat és que no massa, però tampoc em desagrada. M’agrada la vella música country. De fet, últimament he estat escoltat molt a Tammy Wynette.

Què en penses d’altres músics de Texas com Micah P. Hinson i Will Johnson (South Saint Gabriel i Centro-Matic)?
Matt Pence, el bateria de Centro-Matic, va participar en la gravació de “Milkmaid Grand Army”. Bon paio! I els altres membres del grup també són fantàstics. És una gran banda. També conec en Micah i me n’alegro del merescut èxit ha assolit.

Penseu que a Europa s’entenen millor propostes com la vostra?
Sí i no. Estats Units està ple d’amants de la bona música que en busquen i, naturalment, la troben. Però també hi ha molta gent feliç amb la porqueria que sona a la ràdio i a la tele comercial i creuen que bandes com la nostra són molt dolentes... I també he vist grups molt merdosos a la tele europea. Hi ha mala música a tot arreu, però, si la busques, també pots trobar bona música arreu del món.


DIGUES QUÈ ESCOLTES I ET DIRÉ COM ETS
(Qüestionari musical a McKenzie Smith):

Música que escoltes:
3 discos nous:

“Push the Heart” de The Devics
“Gang of losers” de The Dears
“Real Life” de Joan As A Police Woman

3 discos antics:
Neil Diamond (“Greatest Hits”)
Bread (“Greatest Hits”)
“52nd Street” de Billy Joel

Primer disc que et vas comprar:
“Moving Pictures” de Rush

Una cançó que et recordi la teva infantesa:
“My ding a ling” de Chuck Berry

La cançó que et va fer voler tocar en una banda:
Quan tenia 5 anys, “Jump” de Van Halen

Un disc que va canviar la teva vida:
“OK Computer” de Radiohead

Una cançó d’amor:
“Just the way you are” de Billy Joel

Una cançó per anar de festa:
“You only live once” dels Strokes

Una cançó per escoltar quan estàs aixafat:
“Bridge over troubled water”

Una cançó que haguessis volgut escriure:
“Long, long, long” de George Harrison o la major part del catàleg dels Beatles.

Últim disc que has comprat:
“Soft Command” de Ken Stringfellow

La teva cançó preferida dels Midlake:
“Head home” i “Marion” (la cara B de “Roscoe”)

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!