Un pianista que aposta per la nova creació

Joan Pere Gil Bonfill 19-01-2007

Ricardo Descalzo

Ricardo Descalzo és un dels pianistes espanyols amb unes inquietuds cap a la música de nova creació més manifestes. Des de la seva estada al Conservatori Sweelink d'Amsterdam l'any 1992, on va iniciar la seva especialització en la música del segle XX amb Alexander Hrisanide, i desprès de vèncer en el Concurs Internacional de Música Contemporània de Sitges, la seva dedicació cap al repertori contemporani és quasi exclusiva. El passat 27 de setembre de 2003 va oferir un concert dins el marc del Festival de Música Contemporània d'Alacant, interpretant l'estrena mundial de la versió completa dels 24 Interludios de Jesús Rueda, així com Presencias de Jesus Torres i la monumental i hipnòtica Sonata de Sofia Gubaidulina.

Quins autors prioritza en el seu repertori?
És inevitable que un intèrpret senti una inclinació natural cap a aquells autors que d'alguna manera representen una visió que concordi amb els postulats estètics i emocionals que aquest sent com a propis. En el meu cas concret, sentint-me atret cap a aquelles composicions de creació recent, busco de manera natural aquelles obres en les que sento un reflex de la meva manera d'entendre la música. Un dels fets més emocionants de la meva vida com intèrpret ha estat el poder compartir (amb autors de la meva generació, principalment) una mateixa manera de crear i transmetre la música i d'abordar els problemes que han vingut desenvolupant-se en les últimes dècades. Em sento afí a aquests, no tan sols pel fet de compartir un mateix moment històric, sinó també per la certesa d'ésser un dels motors que promouen la difusió de músiques que necessiten desesperadament sortir a la llum i de les quals em sento especialment proper.

Creu que per a interpretar certes obres de música contemporània és necessari desenvolupar una tècnica específica?
Al voltant de la música de nova creació hi han multitud de mites i tabús que convindria anar desmuntant en bé d'un enteniment clar i en honor a una realitat canviant. Aquesta realitat evoluciona abans que desapareguin els clichés que tan ens satisfà construir, per sentir que tot entra dins un ordre establert. El supòsit que una obra de música actual significa un repte per a qualsevol instrumentista ha deixat, en bona part dels casos, d'ésser una realitat per convertir-se en una excepció. És cert, i de sobres conegut, que per a dominar el piano preparat de John Cage, es necessiten moltes sessions preparatòries i d'estudi exclusiu; igualment, a l'hora de preparar una composició de George Crumb serà necessari un estudi previ de cadascun dels recursos empleats en l'obra i l'adaptació a cada instrument en concret on s'hagi d'interpretar la composició; el mateix que per l'ús d'electrònica en viu o d'obres amb instrument i cinta pregrabada.
Tot i això, no es menys cert que aquests i d'altres casos concrets són puntuals, i que els compositors actuals no busquen, amb tanta freqüència com es creu, l'ús de tècniques o recursos novedosos en cada obra com a mitjà d'expressió. De totes maneres, en els casos en els que així es requereixi, n'hi ha prou amb unes notes prèvies aclaridores (cada cop menys freqüents) per entendre en un moment allò que l'autor pretén. Una mentalitat oberta i una predisposició favorable cap a allò que se'ns mostrà com a nou, es suficient.

Quines obres dels darrers 20 anys considera que romandran en el repertori dels pianistes durant les pròximes dècades?
Confeccionar un llistat d'obres que perduraran en la història es molt arriscat i una mica pretensiós per part meva. De totes maneres, no vull el·ludir el compromís de donar la meva opinió en base a les meves idees al respecte i tenint en compte les meves preferències com divulgador del repertori més nou, extenent-me en algunes ocasions als darrers 25 o 30 anys.
Thomas Ades. La seva obra meravellosament ben construïda, original fantasiosa, i d'una espontaneïtat sorprenent seguirà sense cap mena dubte.
György Ligeti, els seus estudis de piano han aportat una deliciosa corrent de frescor, coherència i un enorme poder de transmissió com tan sols un geni de la seva estatura es capaç de mostrar en cada nova obra. I això tot i la seva enorme dificultat tècnica, que no sembla ser una barrera.
George Crumb, per l'originalitat del seu plantejament, el seu enorme contingut poètic i la solidesa de la seva proposta personal més enllà de corrents en voga.
Toru Takemitsu, la seva música ja perdura i les seves composicions es poden comptar d'entre les més belles escrites per a piano.
Les poques incursions d'Oliver Knussen, autor que admiro sobremanera per l'ingent labor en benefici de la difusió de la música del nostre temps i amb qui comparteixo molts plantejaments estètics.
György Kurtag, que amb les seves breus miniatures (Játékok) ha aconseguit que pianistes de tot el món incloguin música gens fàcil per a un oient poc acostumat, però plenes d'un sentit poètic desbordant.
Luigi Nono, que amb una sola obra escrita ja fa quasi 30 anys ha escrit una de les partitures més belles i hipnòtiques del nou repertori.
Salvatore Sciarrino amb les seves delicioses miniatures d'enorme virtuosisme i les seves originalíssimes sonates que s'allunyen de tots els tòpics de la nova creació conservant un llenguatge enormement poderós i summament personal.
Del repertori espanyol, m'agradaria destacar amb especial atenció les noves creacions de compositors de grandíssim talent i profund coneixement de l'instrument que estan aportant al piano un conjunt d'obres meravelloses que formaran part en breu del repertori.
Jesús Torres i el seu llenguatge impetuós i extremadament coherent, ple de subtileses.
Jesús Rueda amb el seu gran coneixement de l'escriptura per a teclat i un llenguatge ple d'intuïcions .
José Manuel López. En les seves obres, necessitades d'un gran domini de l'instrument, hi predomina la bellesa de la construcció i la qualitat del conjunt harmònic, i, encara que no sigui gaire conegut per ara, Francisco González Pastor, amb una gran obra pianística per descobrir
N'hi ha moltes més sens dubte. Algunes són descuits dels que ja me'n penedeixo...

Creu que s'ha "d'educar" al públic per que pugui apreciar el repertori contemporani?
No crec tan en "l'educació" del públic, sinó més aviat en el compromís que tant els compositors com els intèrprets tenim a l'hora de crear i recrear obres musicals que suposin un nou plantejament del recital en viu i una revisió del material sonor que trenqui molts dels clichés ja caducats de la música contemporània. Crec en un plantejament que permeti oferir un resultat a on hi destaqui la qualitat, la sinceritat i que permeti oferir una oportunitat perquè el públic inquiet per conèixer noves creacions, descobreixi noves sensacions i aquell altre oient no especialitzat, es vegi, com a mínim, sorprès.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!