Uri Caine: el Dj dels Clàssics

Màrius McGuinness 18-01-2007

Imagineu un músic educat en els conservatoris, en la rigidesa de la formació clàssica, que decideix agafar una obra de Bach o Mozart i donar-li a un Dj o a un grup de funk perquè hi improvisin. Sacrilegi? Potser, però no sembla aquest el cas del pianista i compositor nord-americà Uri Caine, ja que escoltant les seves re-interpretacions de les Variacions Goldberg basades en les variacions originals composades per Bach amb tots els estils imaginables, com funk, jazz, gospel, el romanticisme clàssic o la música brasilera; de les Variacions Diabelli de Beethoven amb un conjunt d’instruments de música antiga; de la música grandiloqüent i monumental de Wagner amb un conjunt de música de cambra, o del seu darrer treball en aquest subgenere, Dark Flame basat en la música de Mahler, un percep ràpidament la originalitat i creativitat d’aquest músic allunyat dels convencionalismes. Si no coneixeu cap de les seves lúcides “anades d’olla”, us recomano que us hi acosteu perquè us trobareu amb un creador amb molta l’honestedat i força expressiva i, el més important, molt d’humor. Amb motiu de la seva vinguda a Girona i Barcelona per presentar el seu nou treball, Bedrock, molt més orientat cap al jazz i el funk que les seves inspirades i a estones genials re-elaboracions d’obres de clàssica, va concedir uns minuts a La Porta Clàssica. Amant de l’art, Caine m’esperava al jardí la Fundació Miró, amb Dj Olive, còmplice de moltes de les seves mutacions dels clàssics i que va decidir mantenir-se al marge de la nostra conversa, que va iniciar-se al respecte de dos dels seus pares musicals...


De quina manera el van influir dos dels compositors nord-americans referents del darrer quart de segle com Rochberg i Crumb en la seva formació?
Rochberg va ser un molt bon professor, molt obert al respecte de tot tipus de musica. Crumb era mes místic: li agradava fumar molts cigarrets i tocar a quatre mans, era el que mes li agradava (riures). Rochberg era més com un filòsof. Especialment quan va retornar a la tonalitat i molta gent el va criticar, però a ell li era igual i va seguir el camí que ell creia que havia de seguir

Vostè va tenir una formació clàssica, però en comptes de triar entre la clàssica i el jazz ha optat per fusionar els gèneres...
Sí. Mai vaig escollir simplement vaig fer el que volia fer que incloïa justament tot el que volia fer. Jo no volia ser un pianista de clàssica, volia ser pianista de jazz, però mentre estudiava aquesta música (la clàssica) em va agradar i va despertar el meu interès.

Considera estar transgredint?
En el mòn de la música clàssica quan toques un tipus de musica que s’interpreta o es veu d’una manera determinada la gent ja diu que estàs transgredint. Però des de el nostre punt de vista, com improvisadors de jazz, es més com agafar una cançó de jazz o de pop i improvisar-hi. Si partim d’una cançó de Gershwin o Wayne Shorter i utilitzem la seva estructura per improvisar també ho pots fer amb Mahler.

I des del punt de vista del món de la clàssica?
Sí, es clar, des del punt de vista de la clàssica he sentit moltes coses negatives com que era un crim el que feia. S’ho prenen com una ofensa però jo no tinc la intenció d’ofendre a ningú, simplement m’agrada aquesta musica. No me’n estic rient. Si escoltes les Variacions Diabelli de Beethoven o les Goldberg de Bach hi ha molt d’humor i tu el pots exagerar. Però en definitiva tot és mes una qüestió d’utilitzar les estructures que ja utilitzes normalment per improvisar

Que significa per a vostè el terme recreació?
És agafar la idea de l’estructura subjacent. La recreació prové de com recrees aquestes estructures i com construeixes les improvisacions sobre aquesta estructura per a crear una peça. A vegades funciona, a vegades no, perquè sempre estàs intentant buscar i crear alguna cosa diferent i és aquest el risc i el desafiament d’improvisar

La seva darrera creació, Bedrock, el disc i en viu és una experiència bastant diferent...
Sí. El que passa es que es crea una acumulació de material i de variacions sobre aquest material com més toquem. Quan toco amb aquest grup sempre passen coses diferents. A vegades, en funció del moment tot resulta molt més organitzat, però en general tothom és bastant lliure d’establir un procés d’accio-reacció. Però, en general, depèn molt del moment.

La música clàssica es més rígida, no te la mateixa llibertat...
No té la mateixa llibertat però hauria de tenir aquesta mateixa sensació d’urgència i d’anar a buscar-ho, és simplement que els músics de clàssica arriben a aquest punt de llibertat d’una manera molt diferent, per exemple, observant algú amb un batuta. Així es com estan entrenats.

Vostè va abandonar les regles de la clàssica...
Jo simplement volia tocar amb gent i quan vaig veure que hi havia músics que podien tocar molt més espontàniament em va semblar molt mes natural, com una conversa.

Potser els mètodes pedagògics no hi ajuden gaire...
No, probablement, encara no està orientada cap aquest aspecte. Però potser també es un problema d’eficiència. Si tens una orquestra i dos assajos potser es molt adequat tenir un director que et dicta com ho han de fer. Sí, és rígid però en el sentit que es més un esforç de conjunt

Creu que la música clàssica es pren a si mateixa massa seriosament?
(Riures) Sí. Però molta gent es pren a si mateixa massa seriosament i també a nivell musical molts tipus de musica es prenen a si mateixa massa seriosament. Es a dir, la clàssica es seriosa, totalment seriosa, però sí, ja sé que vols dir...

Per que va escollir Mahler?
Una de les coses que m’agraden de Mahler es que hi ha molts tipus de musica en la seva obra. I molt contradictòries en el sentit que contraposa tots aquests tipus de musiques que desprès nosaltres podem amplificar. Aquest darrer disc, Dark Flame, està basat en formes breus, com els lieds.

El que va fer amb les Goldberg es, en certa manera, retornar a les arrels de Bach, a aquella manera tan (relativament) lliure de concebre la improvisació...
Si, però també hi ha l’element de la forma del tema amb variacions que es molt similar a tocar un standart de jazz i improvisar a sobre perquè tens un esquema harmònic que es repeteix una vegada i una altra i això es el que un compositor fa amb un tema amb variacions: crea un tema i l’harmonia d’aquest tema es va repetint en tots aquests estils diferents. I en certa manera es el que vam fer: si donaves els esquemes harmònics als músics i hi podien improvisar en estils diferents, tenies un peça on tota l’harmonia es la mateixa, però l’estil canviava i aquesta és la idea essencial del tema amb variacions, bàsicament. Canvis ràpids que alhora són més efectius per demostrar la versatilitat del compositor i Bach ho incloïa: els canons, les danses, la cançó de taverna al final, etc.

Era molt visionari...
Sí i tu no veus a primera vista, és molt subtil. Es una varietat basada en aquesta unitat subjacent i tu pots moldejar de moltes maneres. Li dones Bach a Dj Olive i ell crea quelcom, però l’essència encara s’hi manté o també pots buscar la religiositat explicita per incloure musica gospel. Per a la cançó de taverna (la última variació de les Goldberg està basada en una cançó de taverna germànica) vam portar el vi per la gent i els hi vam dir: beveu tan com vulgueu, emborratxeu-vos i desprès canteu! Al principi estaven reprimits perque els hi feia cosa, creien que estava malament fer-li això a Bach, però no ho és, perquè aquelles melodies de fet, són conegudes cançons de taverna de la seva època

El que va fer amb Wagner va ser més un homenatge que no una readaptació...
Això va venir de llegir els diaris de Wagner. A Wagner li encantava Venècia i solia anar a la Plaça de sant Marc a un cafè en particular. La idea va venir estant jo a Venècia, assegut en un d’aquells cafès escoltant aquella música i pensar que faria Wagner als anys 90 escoltant la seva música, el so de la ciutat, l’atmosfera de la ciutat. Es a dir que, en certa manera és molt kistch i d’altra banda molt bonic, com Venècia. Va ser curiós agafar aquesta música tan pomposa i reduir-la a un format de música de cambra

I a vegades funciona “millor”...
Sí, potser, encara que jo m’estimo Wagner de la mateixa manera que m’estimo Mahler per exemple, però de la seva música m’interessen sobretot les seves harmonies increïbles.

Ha pensat en improvisar-hi?
Perquè no? Seria tot un desafiament, però es podria fer.

Té la sensació d’estar creant un nou gènere?
No ho crec. Quan estic ficat en aquests projectes relacionats amb la música clàssica intento que sigui molt diferent cada vegada, perquè no sigui repetitiu, com en l’últim treball, les Diabelli en les que l’orquestra representa que es Beethoven i interacciona amb les meves improvisacions

Com va sorgir la idea de les Diabelli?
Molts dels músics que havia conegut gravant les Goldberg es van ajuntar i em van demanar que els escrigués alguna cosa, però amb els seus instruments antics. En definitiva, no estic pensant que vull crear aquestes peces d’una manera predeterminada, sino que simplement succeeix així.

Els dissenys tan originals dels seus cd’s son cosa seva?
Es mes aviat cosa de Stefan Winter, el productor, però nosaltres podem suggerir, encara que aquest format de llibre, sense informació complementaria, sense notes explicatives hi ha gent que no li agrada, però si intentes explicar la musica en paraules en certa manera l’estàs limitant.

Com conceb els seus concerts?
Depèn dels músics. En general no vull ser massa controlador. Òbviament si que hi han peces que estan totalment escrites a les que has de cenyirte. Però, en general, m’agrada sentir-me amb llibertat i que els músics es sentin lliures i que sàpiguen que tenen total llibertat per recrear

La versatilitat es important, necessària per un músic?
És una decisió individual. Es una combinació de com n’estàs d’interessat d’aprendre alguna cosa diferent quan arribes a un punt d’acumulació de coneixements. Algunes persones simplement volen ser molt bones en una camp en concret i això esta be. I una altra persona pot escollir més d’una cosa i pensar com desenvolupo això, com ho milloro? És un procés gradual perquè d’altra banda, com artista, estàs en constant revisió del teu treball i objectius. Quan era jove era molt més rígid en termes de pràctica pianística, ja sap, la tècnica i el rigor, però ara no practico el piano tant i quan ho faig es sempre per algun objectiu específic.

Ja, i a vegades la tècnica és massa abstracta quan l’interessant es trobar reptes en la mateixa música...
Sí, això és un punt interessant. Jo he tingut molts tipus diferents de professors de piano i una de les millors, que era espanyola, era molt sàvia, perquè em va deia “Jo ja sé que no seràs un pianista clàssic perquè no hi estàs interessat, però jo et puc ensenyar l’estil pianistic de la música clàssica”. I a vegades em demanava que practiqués algun passatge i tot es reduia a un exercici tècnic i a vegades era molt extravagant, perquè em deia: “toca-ho molt a poc a poc, molt més lentament de la seva velocitat real”, i això era un exercici fantàstic i molt difícil

Projectes...
Live at the Village Vanguard amb un trio. A més, estic elaborant les Variacions sobre un tema de Händel de Brahms, amb la mateixa filosofia que les Diabelli però amb una orquestra que si que pot improvisar de veritat.

Gràcies a tota la gent d’Arco y Flecha per les facilitats per la realització d’aquesta entrevista

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!