Paraula de músic

Josep Pascual 28-01-2012

Conversaciones sobre música, de Wilhelm Furtwängler

Acantilado, 2011

-Les converses que van mantenir el gran director i compositor Wilhelm Furtwängler i el compositor i crític Walter Abendroth el 1937 van veure's reflectides en un llibre summament estimulant, fascinant i podríem dir que imprescindible per tot aquell que estigui seriosament - o apassionadament, o totes dues coses - interessat en això que anomenem música. A les sis converses desenvolupades aquell any s'hi afegeix una setena - que en realitat és un assaig de Furtwängler - deu anys posterior centrat en el debat entre música tonal i atonal. Les consideracions del gran músic alemany sobre el públic, sobre la interpretació i els seus problemes i allò que de creatiu té aquesta activitat, sobre Beethoven en general i molt especialment sobre la Novena, i sobre el lloc i funció del compositor a la societat suposen tota una lliçó magistral a la qual l'assaig final és la cirereta.

Més enllà de si hom està d'acord o no amb allò que Furtwängler planteja, cal reconèixer que no pot deixar indiferent a ningú. Amb el Furtwängler pensador i fins i tot polemista cal encarar-s'hi igual que amb el Furtwängler músic: amb molta atenció, però mai amb indiferència, i, naturalment, amb passió com no podem fer d'altra manera aquells - i som molts - que ens sentim fascinats per aquesta figura irrepetible. Hi ha moltes sorpreses al llarg d'aquest llibre tan breu com intens, i així ens trobem una molt interessant concepció europeista a partir de la música, reflexions al voltant de la forma i l'expressió, de l'art i l'ofici, del significat de la música més enllà del programatisme i un llarguíssim etcètera. El fet de veure la música tonal com un seguit de cadències, d'una dicotomia entre tensió i repòs que no es pot reproduir fora del sistema per més intents que hi hagin sorprèn però convida a una reflexió seriosa, tan seriosa com és la reflexió de Furtwängler, en cap moment superficial, sempre tan rigorós i alhora tan apassionat com ho és en la seva activitat com a músic. Hi reconeixem, en aquests escrits, un veritable esperit romàntic, amarat de l'idealisme alemany i de tota una càrrega cultural i estètica a la qual s'adscriu voluntàriament, deliberadament i, potser, naturalment, com si no pogués ser d'una altra manera. És a dir, Furtwängler se'ns mostra en aquests escrits com un músic que és així perquè li ha tocat ser-ho pel que ha viscut i per la seva pròpia història personal però també perquè ho ha desitjat. Veure'l com un conservador no és només una visió superficial sinó també una mentida, i no només perquè va destacar com a intèrpret de tots els compositors destacats - i altres no tan destacats - del seu temps, tot i que excel·lí amb el gran repertori, és clar, sinó també perquè ara, amb més de mig segle de distància, quan el retorn a la tonalitat - sovint des de la modernitat post avantguardista i com a resultat precisament de l'evolució de l'avantguarda - és un fet, paraules com les seves adquireixen un sentit molt especial. Fins i tot trobem una crítica curiosa i potser pionera d'una certa manera d'entendre l'historicisme interpretatiu. No ens voldríem estendre massa comentant aspectes d'aquest llibre ja que ens quedaríem curts i seríem traïdors a la seva pròpia essència ja que el que demana és temps per a pensar-hi, demana temps per a gaudir-lo, i una crònica ràpida que pretengui comentar-lo no farà més que ser contradictòria. Per descomptat que la seva lectura és més que recomanable als músics però també a tothom que pretengui gaudir d'una experiència estimulant o per a qui, simplement, aspiri a aprendre alguna cosa de la paraula d'un músic.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!