Concert Josep Soler

Joan Pere Gil Bonfill 20-11-2008

Biblioteca de Catalunya

20 de novembre a les 20 h.

Biblioteca de Catalunya, Grup Instrumental de Badalona (GIB), Conservatori Professional de Músic de Badalona, Catalunya Música i La Porta Clàssica presenten:

Concert JOSEP SOLER

Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya
Carrer de l'Hospital, 56. 08001 Barcelona
Dijous, 20 de novembre de 2008 – 20:00h

Entrada gratuïta



PROGRAMA:

Ocells perduts (1976), de Joaquim Homs (1906-2003)
7 sentiments de R. Tagore
(soprano, flauta, clarinet (2), piano, violí, violoncel)

Komm, Komm! du bist die Seele... (2008), de Josep Soler (1935-)
(soprano, clarinet (1), piano i tam-tam ad lib.)

Equació (1979), de Francesc Taverna-Bech (1932-)
(per a dos clarinets)
Estrena absoluta

Three Songs from William Shakespeare (1953), d’Igor Stravinski (1882-1971)
(soprano, flauta, clarinet (2) i viola)

Prélude à l’après-midi d’un faune (1920)*, de Claude Debussy (1862-1918)
(flauta, oboè, clarinet (2), harmònium, piano, dos cimbals antics i quintet de corda)
*Versió feta sota la supervisió d’Arnold Schönberg


Grup Instrumental de Badalona (GIB)
Joan Pere Gil Bonfill, director i clarinet (1)
Josep Soler, assessor musical

Intèrprets:
Paloma Báscones, veu i cimbals antics
Juan Manuel Gómez, flauta
Jaime Rodríguez, oboè
Jordi Casas, clarinet (2)
Arnau Orriols, harmònium
Olga Licerán, piano
Yana Tsanova, violí (1)
Jing Liu, violí (2)
Tamara Coll, viola
Anna Moreira, violoncel
Antoni Cubedo, contrabaix



Quant cal esforçar-se a trobar,
i després suprimir, per arribar fins a la carn despullada de l’emoció!

(C. Debussy)

«No sóc feliç, però, per què hauria de ser-ho?», posà en boca Federico Fellini a un dels seus personatges a la seva pel·lícula 8 ½ (1963). A Borges li era igual no ser feliç: «Hay tantas otras cosas en el mundo…» Cap lloc és segur, oceans filosòfics ens ofeguen. Hi ha sentències de les quals no podem saber si són o no certes. Tout sur la terre est obscur. Un dels principals culpables d’aquest clars dubtes fou Kurt Gödel. Joaquim Homs neix l’any 1906, igual que Gödel, un dels pocs científics que uní ciència i filosofia.

Aquest sentiment de la humanitat el reflectí Homs a la cinquena presència de les Presències (7 moviments per a orquestra) de 1967.


(Respirant)

Durant els anys de 1904 a 1906 podíem trobar Cristòfor Taltabull estudiant a Munic amb Max Reger.

Stravinski i Debussy són els pares que sota la seva capa protegeixen els seus fills de programa: Homs, Taverna-Bech i Soler. La part més paternal estaria representada per l’autor d’Oedipus Rex i la part femenina seria la de l’autor de Le Martyre de Saint Sébastien.

Homs sempre va ser un visitant insistent i assidu als versos de Rabindranath Tagore. Curiosament, als voltants de l’any 1956, Josep Soler començà el que voldria haver estat una gran òpera sobre un text de Tagore, concretament El rei del Saló obscur, i que desgraciadament no li deixaren concloure. Al 1940 Joaquim Homs escriuria la primera de les versions d’Ocells perduts, per a veu i piano. La seguirien les versions per a clarinet sol de 1992, la que es presenta en aquest concert –per a veu i conjunt Instrumental de 1976–, i la de veu, clarinet i piano de 1978, any de l’estrena de la Simfonia Breu del mateix compositor.

El 1887, en una de les seves cartes, Tagore gairebé demanava disculpes per la seva incapacitat de produir aquelles coses que poden ser aliment espiritual per a la multitud. «Es trist desil·lusionar-los ara que estic prop dels trenta. Però què he de fer? Les paraules de la saviesa no m’arriben. Més enllà d’un tros de cançó…»

Biofonia per a orquestra (1982) és l’obra orquestral més pròxima a Ocells perduts. Tant la Simfonia Breu (1972) de Joaquim Homs com Le Christ dans la Banlieue (1990) de Josep Soler, tenen un nexe, l’angoixa que s’aboca sobre aquesta música: «(...) un diàleg sense resposta possible», paraules de Taverna-Bech en intentar definir la vida –i suposem que la música– d’Homs. Encaixa en una mena de solitud que va viure el compositor.

Equació per a dos clarinets (1979), Climes I per a clarinet i piano (1981), la versió per a clarinet, violoncel i piano de Graffiti (1983), Volivans per a clarinet sol (1990) –poc després escriuria Les nits, un tríptic per a gran orquestra, una música perplexa, tremolosa i de batecsnocturns– Traces per a clarinet, viola i piano (1996) i Tres Tannkas marines per a clarinet i piano (2002) formen l’opus clarinetístic de Francesc Taverna-Bech.

El compositor ens va definir l’obra Equació, que s’estrenarà en aquest concert, després de trenta anys de la seva creació, com un diàleg de veus que es creuen.

Ens va cridar l’atenció en descobrir en el catàleg de Taverna una obra per a veu i piano de l’any 1988, titulada Aforismes, amb text del mateix compositor. Deu ser una coincidència que el segon aforisme porti com a títol Equació? «L’escletxa lluminosa és com l’esquerda en la paret: totes dues caminen enllà limitant espais». (Com a clarinetista voldria afegir que veure per primer cop la partitura d’aquesta peça em portà a fer una certa similitud amb la Sonata (1918) per a dos clarinets de F. Poulenc, i amb aquest paral·lelisme lluny estic d’ofendre el compositor català).

Aquest duo per a clarinets podria ser un diàleg entre la seva presència i allò que coexisteix i rodeja el compositor. Sentiment que sempre acompanya tota la música del compositor.
Homenaje a Igor Stravinski (1952) i Memorial Stravinski (2002/03), així com els escrits titulats La muerte de un artesano i Notes a la música d’Igor Stravinski de Soler i de Taverna respectivament, són les proves de la força que ha tingut aquest controvertit compositor vers els altres creadors.

«A la veu que m’ordena crear responc amb por», confessa Stravinski. Aquesta veu el cridà l’any 1953 per copiar els Three Songs from William Shakespeare. Composta durant l’època de The Rake’s Progress i d’Agon, era el mateix any en què Soler reconstruïa una ficció, un somni de pensaments ràpids però inacabables, la Missa per a cor i orgue, potser una de les seves millors obres, segons la defineix el mateix autor. Taverna escrivia En la mort d’un jove, text de Joan Maragall, per a cor mixt i piano i, uns anys més tard, l’any 1959, Joaquim Homs oferí un Homenatge a Webern per a orquestra.

El primer cant està basat en el vuitè sonet, Musick to heare; el segon, en elcant d’Ariel, Full fathom five, de La Tempestat i el tercer és el Cucú de Love’s labour’s lost. És una de les obres de cambra més significatives, molt properes a Webern pels seus instants captius.

«El Trio de 1968 em sembla especialment interessant per la seva voluntat de reduir la part virtuosística de l’escriptura en profit d’un caràcter més íntim, més auster i introvertit». Foren paraules de Leibowitz en un escrit dedicat al compositor de Vilafranca. Hem cregut necessària la reproducció d’aquest comentari ja que Komm, Komm! Du bist die Seele..., podria emmarcar-se dins del mateix. Quaranta anys després, sorgí aquest trio, un dels últims retrats que a Josep Soler li varen fer fer. Una peça plena d’infància, de tributs esgotats, de diàlegs portats a la màxima intimitat a través de la música, lloc on només l’autor es revela de veritat. Una música on només es descobreix tristesa. El millor elogi que es podia fer a les obres d’un autor, segons Kafka.


(S’arrêtant)

A Viena es fundà la “Societat de Concerts Privats” l’any 1917 –tot just un any abans de la mort de Debussy, deixant inacabada la que volia ser l’opera La chute de la maison Usher– gràcies a Schönberg, neguitós i sempre preocupat per donar a conèixer les noves creacions de gran format de compositors com Mahler, Busoni, Schreker, Berg, Zemlinsky i del mateix Debussy. En aquella mena de laboratori, va néixer la versió que aquí sentirem del Prélude à l’après-midi d’un faune, original per a orquestra de 1894. Tot i que la versió que presentem en aquest concert no fou exactament realitzada per Schönberg, sí que fou controlada durant el procés de deconstrucció, sota la seva severa i atenta Allí, quedà tota l’entitat musical de Debussy, fent una inusual tasca de treure tot allò que ja està fet i fent ressorgir de nou aquell esquelet, deixant les directrius més clares i fonamentals. Se’ns presentà com una escultura de Miquel Àngel, com el Crist a la Creu, en bronze. Una figura totalment suspesa a l’espai. Tot fora, tot imaginari, «...parecía crucificado, clavado a las paredes de los cielos», exclama Neró a Popea, en el text del drama musical Nerón de Josep Soler, descrivint tot allò que havia vist la seva vida.

Debussy, pensant en Mussorgsky, va escriure el primer any del nou segle a La Revue blanche: «...múltiple és la forma,... mai una sensibilitat més refinada s’ha manifestat per mitjans més simples...»

Potser Schönberg també volia ajudar amb la seva experiència, tot allò que havia après.
L’any 1910, Ravel va fer una adaptació per a piano a quatre mans del Faune, però sigui la que sigui la versió instrumental, sempre queda un poema d’un estrany perfum, on les paraules de Mallarmé adquireixen una doble vida. S’obrí una gran porta al s. XX. Ara roman estreta i quasi tancada.

Ravel admetia amb freqüència que el Prélude... l’havia convertit a la música; desitjava que en el seu enterrament es toqués el Faune i així innover une âme de cristal pur que jette la flûte. Segurament hi havia una part de raó, però no ho devia de dir del tot seriosament, ja que era contrari a qualsevol tipus de cerimònia solemne. Soler, que se sent tan a prop del compositor dels Trois poèmes de Stéphane Mallarmé, tampoc voldrà cap cerimònia d’acomiadament, acte egòlatra dels vius. Els morts ja s’acomiaden sols.

Les primeres tecles que un infant Soler no va poder evitar de tocar foren les de la pianola, intentant de seguir aquelles músiques de Ravel, Couperin, Debussy...


(Elle la met à ses lèvres et joue)

Nosaltres, el primer cop que vam sentir el Prélude à l’après-midi d’un faune vàrem quedar desconcertats. Es pot saber què passa allí dintre? Tant en el principi d’aquesta obra com en l’encapçalament de La mer (1903/5) hi ha un clar flirteig amb l’acord de Tristany, així com també passà amb la Segona Simfonia op.29 (1901) –Andante– de Scriabin, on torna a quedar palesa la insistència en l’atmosfera del Faune. Un principi de deformació de la música, una evocació de Falla a l’exili en els apassionats tresets de semicorxeres... i el record que ens ve de la Primera rapsòdia per a clarinet i piano (1910), orquestrada un any més tard pel mateix compositor, fa que el Faune no tingui temps i es mantingui in-tacte sota les runes de la música que es fa avui.


(Au décor)
El sons del piano que sentirem en aquest concert provenen del que fou l’instrument d’Enric Granados, el qual, junt amb Albéniz, Falla –per la part catalana que li correspon i que no és poca– i Mompou, són els “veritables” compositors catalans coneguts arreu. Qui sap si d’aquí a un temps, podran entrar per la porta estreta i cada vegada més costosa d’empènyer, dels escollits, els compositors Homs, Soler i Taverna? La Biblioteca de Catalunya segueix esperant el llegat musical, lloc privilegiat com és l’Arxiu Musical, per poder estar a l’abast de tothom i que perduri fins que l’Innominable vulgui.

No podem oblidar que el seu fundador, Felip Pedrell, professor de Robert Gerhard, fou portador directe dels coneixements musicals d’Homs.

Poc a poc tot sols, anirem marxant com el jove pagès del quadre de Joaquim Vayreda. Una ombra al costat d’una altra ombra. La foscor sempre ens seguirà i mai ens respectarà, encara que ens amaguem sota el salze a plorar.

Esperem que les “cares grises d’avorriment”, segons l’expressió de Debussy, per mesurar el poder que té la música de sumir en una espècie d’estupidesa els malaurats que l’escolten, sense arribar a entendre-la, com afegia el sempre provocador Stravinski, després d’aquesta nit, formin rostres erosionats per la dolçor d’aquestes músiques.

Ja no disposem de més paraules, Dionisi l’Areopagita pretenia que com més gran era la dignitat dels àngels, de menys paraules disposaven. Un bon dia del qual ja voldríem tenir el record... «Sólo me queda el goce de estar triste».


(Silence)
Die Geburt ist um die Ecke


Joan Pere Gil Bonfill



Discografia del Grup Instrumental de Badalona

Josep Soler, El Cant de Déu.
Columna Música (2008)
Ref.1CM0195

Compositors del Conservatori de Badalona, Alejandro Civilotti
(1959-)
D.L: B-9435-2006

Compositors del Conservatori de Badalona, Josep Soler (1935-)
D.L: B-53760-2006
CD1: Obres 1951-53
CD2: El Misteri de Sant Francesc

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!